La voluntat del Poble passa factura

Ningú esperava els resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. La paràlisi administrativa a la qual s’ha sotmès Catalunya aquests últims mesos no ha servit de res, només per conèixer el motiu real de la convocatòria electoral, que no és altre que la necessitat de reduir el pressupostos de la Generalitat pel 2013 en 4.000 Milions d’Euros.
El President Mas no podia continuar per tercer any amb la seva política de pactes amb el PP, i no va voler presentar-se al Parlament amb aquest escenari econòmic. No creieu que hagués estat més honest explicar la situació al país, i hauria donat més credibilitat al lideratge del candidat de CiU? El resultat electoral, fins i tot, hagués estat diferent.
Un exercici d’humilitat, sinceritat i realisme del President de Catalunya hagués servit perquè la gent pogués assumir els sacrificis sense sentir-se menystinguts i enganyats, matís important quan es parla de voluntats del poble. Els experts de la campanya de CiU hauran aprés que no es pot utilitzar el nom del poble en va, però els catalans i catalans no ens podem permetre pagar aquests aprenentatges.
Els missatges dels portaveus dels partits en aquesta curta legislatura han donat la impressió de que no podien, o no sabien, abordar els problemes actuals del país. Sempre hi ha hagut excuses per perdre el temps en projectes dissuasoris, que sens dubte són importants però no fonamentals per la vida de la gent. Els partits polítics no han estat del tot honestos, ni els que governen ni els que van governar. La gent té criteri, i ja no es creu que la culpa de tot la tenen els altres, i tampoc entén com es pot perdre tant el temps remenant les coses, i reobrint assumptes que ja no tenen solució, mentre el país es va degradant dia rere dia. El nous parlamentaris s’haurien de posar d’acord amb urgència per recuperar el temps perdut. Després d’aquestes eleccions, les coses han quedat com han quedat, i ara no es pot passar pàgina com si res: alguna cosa ha de canviar en el dia a dia de les nostres institucions, almenys per recuperar la credibilitat de la ciutadania. I per aconseguir-ho cal incrementar el rendiment dels representants del poble.
El nou govern guanyaria molta credibilitat si comencés per dissenyar, amb el màxim consens polític i social, els escenaris futurs pels pressupostos de tota la legislatura. Els comptes públics ja no es poden escriure només per un any, l’evolució de l’economia a Europa així ens ho indica. I per canviar la mecànica burocràtica i administrativa que suposaria fer els pressupostos plurianuals, el nou govern necessitaria forçosament signar pactes de legislatura, que afinessin en els ajustos a realitzar.
Assumint les pròpies mancances del model actual d’autogovern de Catalunya i utilitzant amb fermesa els instruments de que disposa la Generalitat, les institucions poden forjar acords sòlids, transparents i de màxim consens. Llavors es podrien abordar els problemes reals del país amb la serenitat necessària, i lluny de la fatxenderia que caracteritza molts.
Per fer això, no cal oblidar-se d’abordar el dret a decidir, però aquesta qüestió pot anar en paral•lel; no ha de ser tan difícil, si realment es té voluntat de consens, es pacta el text i la forma de la consulta i es presenta una proposta al Parlament en poques setmanes. Cal deixar d’utilitzar el nom del poble en va, no és honest, no es pot sobredimensionar tant aquest tema. Un cop el poble ha parlat a les urnes, ara toca treballar de valent per resoldre els problemes del país i la seva gent.
En aquests moments estan en perill drets bàsics que han costat molts anys d’aconseguir. I els governs de l’Estat i la Generalitat ens diuen que no es poden ajustar els pressupostos de cap més forma. Aquesta afirmació és gratuïta, perquè sí hi ha més solucions, però són difícils d’estructurar i formalitzar en un sol any i menys en aquest proper.
No creieu que si s’expliquen bé les coses, a la gent no l’importaria assumir certs sacrificis, sense tenir la sensació de sentir-se enganyats?
Els escenaris de futur i les diverses alternatives possibles s’han de dibuixar amb solidesa i rigor i si les institucions s’ocupessin primer del que els hi toca fer, aquest país aniria molt millor. Els debats pressupostaris han de ser de legislatura i no anuals, s’han d’impulsar les reformes legals que permetin fer-ho. I el Govern i el Parlament tenen la obligació ètica de ser molt més productius.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Publicat a Catalunya Press 12 12 2012

¿Qué haremos el lunes?

Tras las elecciones del próximo domingo en el Parlament de Catalunya y una vez "la voluntad del pueblo" se haya manifestado de forma plebiscitaria, la nueva mayoría resultante de los comicios elegirá al President de la Generalitat, que formará su nuevo gobierno. Será responsable de la liquidación de las cuentas públicas de este año y será entonces cuando los catalanes y catalanas podremos analizar, sin estridencias ni envoltorios protectores, el balance político y económico de dos años de gobierno de CiU con el apoyo económico del PP. Se definirán las estrategias para esta " Nueva Catalunya "que, dicen, tanta gente desea; y el Parlamento decidirá qué marco institucional se quiere impulsar y con qué nivel de consenso se pretende obtener.

Se despejarán dudas sobre la oportunidad del proceso electoral impulsado y, si la cuestión nacional de Catalunya queda ya definitivamente situada en el ideario catalán, a partir del lunes se deberá trabajar para salir de la crisis con equidad social y equilibrio territorial. Y para superar la crisis con autoridad y solvencia habrá que recuperar consensos y complicidades. Si el resultado electoral fortalece el nacionalismo como opción política, sin clarificar nada más, esta sacudida a que se ha sometido a los catalanes y catalanas no habrá sido útil para el progreso económico y social de Catalunya.

Hay que tener mucho cuidado con las estridencias exhibidas por algunos políticos, porque no hay proyecto político, económico o social que tenga futuro si se fundamenta en la queja continua y, en consecuencia, justifica la inacción en base a centrifugar culpabilidades. Este estilo de hacer política que sufrimos en Cataluña no aguanta ningún tipo de comparativa internacional. Es único e irrepetible y sería deseable que se acabara el lunes, con el fin de oxigenar el espacio público y construir con sensatez un proyecto de país con una generosidad amplia que generara consenso social y evitara el rechazo de nadie. Una vez resueltos los temas identitarios, la gente honesta que quiere vivir dignamente, mayoritaria en Cataluña, precisa de un gobierno que le ayude a superar las dificultades de la crisis actual y le posibilite, con efectividad, un futuro mejor.

Los partidos políticos catalanes dejarán los envoltorios que disfrazan las realidades, calificadas de “excepcionales", y deberán definir sus políticas en el espacio conservador o socialdemócrata. No hay mucho más. Cuando el nacionalismo catalán deje de ser motivo de hacer política porque se haya ejercido el derecho a decidir, el espacio a conquistar por CiU corresponde ideológicamente al PSC. Así puede entenderse toda la estrategia diseñada por los expertos en comunicación de CiU, que se apropian del país y que parece que tengan como objetivo hacer desaparecer al PSC. Ganar al adversario es lícito, pero menospreciar la pluralidad de este país y querer su eliminación es indigno, y no se debe permitir. Por ello, el PSC debe ser nuevamente una fuerza política determinante para Cataluña, y estas elecciones deberían suponer el inicio de su recuperación.

A partir del lunes, habría que recuperar los modales y las formas en política, dejar ya de buscar culpables para justificar inacciones de gobierno y empezar a actuar. A trabajar, a pesar de los pocos instrumentos de que dispone la Generalitat, para combatir las acciones desmesuradas impulsadas por las instituciones y grupos de presión financieros y especulativos europeos, españoles y también catalanes, que tras forzar a familias e instituciones a endeudarse sin límites para impulsar el crecimiento, ahora nos provocan recesión económica y miseria colectiva. Las entidades financieras y las agencias de información economicas on quienes realmente condicionan la vida de la gente.

Las naciones de Europa, comandadas por partidos conservadores, han renunciado a desarrollar instrumentos financieros públicos en pro de los privados. Lo importante no era emprender actividad productiva, sino permitir la acumulación de capital en pocas manos. La economía de mercado ha quebrado ética y moralmente. Si queremos una "Nueva Catalunya en Europa", el Gobierno de la Generalitat debe construir un país más libre, impulsando un marco regulador "propio" en cuanto a políticas económicas, financieras y fiscales, para dar seguridad y confianza en el futuro a la gente que vive en Catalunya.

¿Qué haremos el lunes?

Josep Maria Sabaté i Guasch

Cataluña Press 22 de noviembre de 2012

 

Què farem dilluns?

Després de les eleccions del proper diumenge al Parlament de Catalunya i un cop “la voluntat del poble” s'hagi manifestat de forma plebiscitària, la nova majoria resultant dels comicis elegirà el President de la Generalitat, que formarà el seu nou govern. Serà responsable de la liquidació dels comptes públics d’enguany i, aleshores,  els catalans i catalanes podrem analitzar, sense estridències ni embolcalls protectors, el balanç polític i econòmic de dos anys de govern de CiU amb el suport econòmic del PP. Es definiran les estratègies per aquesta “Catalunya Nova” que, diuen, tanta gent desitja, i el Parlament decidirà quin marc institucional es vol impulsar i amb quin nivell de consens es pretén obtenir.

Quedarà clar si ha valgut la pena el procés electoral impulsat i, si la qüestió nacional queda ja definitivament establerta, s’haurà de treballar per sortir de la crisi amb equitat social i equilibri territorial. I per sortir-ne amb autoritat i solvència caldrà  recuperar consensos i complicitats. Si el resultat electoral enforteix el nacionalisme com opció política, sense clarificar res més, aquest sotrac a què s’ha sotmès als catalans i catalanes no haurà estat útil pel progrés econòmic i social de Catalunya.

Cal tenir molta cura amb les estridències exhibides per alguns polítics, perquè no hi ha projecte polític, econòmic o social que tingui futur si es fonamenta en la queixa contínua i en conseqüència, justifica la inacció en base a centrifugar culpabilitats. Aquest estil de fer política que patim a Catalunya no aguanta cap tipus de comparativa internacional. És únic i irrepetible, i seria desitjable que s’acabés dilluns, per tal d’oxigenar l’espai públic i bastir amb seny un projecte de país amb una generositat àmplia que generés consens social i evités el rebuig de ningú. Un cop resolts els temes identitaris, la gent honesta que vol viure dignament, majoritària a Catalunya, precisa d’un govern que els ajudi a superar les dificultats de la crisi actual i els  possibiliti, amb efectivitat, un futur millor.

Els partits polítics catalans deixaran els embolcalls que disfressen les realitats, “dites excepcionals”, i hauran de definir les seves polítiques en l’espai conservador o socialdemòcrata. No hi ha gaire més. Quan el nacionalisme català deixi de ser motiu de fer política perquè s’hagi exercit el dret a decidir, l’espai a conquerir per CiU correspon ideològicament al PSC. Així s’explica tota l’estratègia dissenyada pels experts en comunicació de CiU, que s’apropia del país i que sembla tenir com objectiu fer desaparèixer el PSC. Guanyar l’adversari es lícit, però menystenir la pluralitat d’aquest país i voler la seva eliminació es indigne, i no s’ha de permetre. Per això, el PSC ha de ser novament una força política determinant per Catalunya, i aquestes eleccions haurien de suposar l’inici de la seva recuperació.  

A partir de dilluns, caldria recuperar els modals i les formes en política, deixar ja de buscar culpables per justificar inaccions de govern i començar a actuar. A treballar, tot i els pocs instruments que disposa la Generalitat, per combatre les accions desmesurades impulsades per les institucions i grups de pressió financers i especulatius europeus, espanyols i també catalans, que després de forçar a famílies i institucions a endeutar-se sense límits per impulsar el creixement, ara ens provoquen recessió econòmica i misèria col·lectiva. Les entitats financeres i les agències d’informació són qui realment condicionen la vida de la gent.

Les nacions d’Europa, comandades per partits conservadors, han renunciat a desenvolupar instruments financers públics en pro dels privats. L’important no era endegar activitat productiva, sinó permetre l’acumulació de capital en poques mans. L’economia de mercat ha fet fallida ètica i moralment.  Si volem una “Catalunya Nova a Europa”, el Govern de la Generalitat ha de construir un país més lliure, impulsant un marc regulador “propi” pel que fa a polítiques econòmiques, financeres i fiscals, per donar seguretat i confiança en el futur dels catalans i catalanes.

Què farem dilluns?

Josep Maria Sabaté i Guasch

Catalunya Press 22 de Novembre

Asimétricos y chulos

La campaña de las elecciones al Parlament  de Catalunya está resultando tan previsible, que pasará a la historia como la más poco original y aburrida de las campañas. Todo gira alrededor de la independencia como la única solución, como la panacea, aquel remedio que lo cura todo. El producto a comercializar es: "Fe ciega en la soberanía plena". Eso sí, dentro de Europa, que es precisamente donde han ido a parar parte de la soberanía catalana y española. Todo se puede explicar a los consumidores (pues a así se nos trata, y no como ciudadanos) por parte del aparato de comunicación de CiU. Ya hace tiempo que hemos aceptado este papel, porque nadie ha sabido contrarrestar este talento.

El aparato convergente ha sido capaz de crear un producto ilusionante a base de repetir la marca, pero con una fórmula secreta. ¿Les suena como consumidores?  Estamos ante una nueva "chispa de la vida". Pero: ¡Ojo, no sabemos si el producto será light, cero, descafeinado o normal! ¡Qué paradoja más grande! ¿Recuerdan aquello del  "pájaro en mano"? Pues ahora los mismos que hace pocos meses no hablaban de independencia, han hecho de ésta el motivo principal de su ideario. Y por el contrario, aquellos que siempre han hablado de independencia, “Solidaritat per la Independència” (SI), es probable que ni resulten elegidos. No deja de resultar lógico si se mira con perspectiva comercial. Precio por precio, la gente compra producto ganador y no marca blanca.

La creación del “nuevo”-“viejo” producto Independencia es un proceso trabajado y estudiado, que se ha visto reforzado por los acontecimientos. Y si se hubiera hecho con menos chulería, sería mucho más creíble y solvente. Que es un proceso muy calculado se explica por el "tsunami" independentista que llena todas las tertulias de radio y televisión (incluidas las públicas), y es titular a diario en la prensa escrita. Pretenden que nos posicionemos constantemente al respecto, y nos obligan a demostrar que o somos buenos catalanes y estamos de acuerdo con el pensamiento dominante, o somos extranjeros. Y no es casual que entidades culturales, iconos de nuestro país, aprovechen estos días para hacer marketing telefónico con el interés aparente de asociarte, y de paso, convertirte al independentismo excluyente. De esta manera no se crean ni simpatías ni complicidades. Así sólo se están poniendo las bases para crear desencantos y frustraciones. Ahora sí puede afirmarse que los catalanes y catalanas somos "únicos y asimétricos". Los consumidores catalanes van comprando el producto Independencia, siguiendo la estela dibujada por el equipo comercial de CiU, y contando con la ayuda de nacionalistas españoles que, con su torpeza, los hacen grandes. El éxito no se podrá resistir.

Mi abuelo me decía "Quien no sabe más que una canción, sólo ganará un real". Es decir, que mal vamos si sólo nos ocupamos de hablar de lo que haremos cuando seamos soberanos y dejamos la gestión de la crisis actual a unos mercados, cuyos responsables no pasan por las urnas. La derecha y los nacionalismos siempre acaban coincidiendo, aunque compongan zarzuelas no demasiado polifónicas o sólo sepan una canción. Mi abuelo vería aquí la excepción al refrán.

Se necesitan nuevos instrumentos de Estado para Catalunya, muy cierto, pero tenemos que empezar por intentar reconstruir políticas financieras que no nos precipiten en caída libre ni a una Europa controlada por los mercados, ni a unos recortes en salud, educación y otros servicios sociales (verdaderos instrumentos de Estado, propios y singulares de Catalunya), obligados dicen, para poder pagar los incrementos de tipos de interés que precisamente determina asimétricamente esta Europa, a la que quieren entregar, con ilusión, un nuevo Estado. Sin política financiera propia no seremos más que una colonia.

No es justo que hablemos con medias palabras. No se puede decir que Cataluña exporta más, hay que decir que las empresas ubicadas en Cataluña exportan más, pero resulta que muchas son de capital no autóctono. No se puede hablar de España como si fuera un extraterrestre, la Generalitat también es Estado, todavía. Y no se puede ir de sobrados y chulos, no es necesario dinamitar todos los puentes para ser más grandes y más auténticos, porque de ganar la opción independentista, el país novel necesitará mucha ayuda y complicidades para crecer. Y los modales y maneras serán muy necesarios para construir una diplomacia catalana que precisará desplegar relaciones internacionales excelentes con los países vecinos, como corresponde a un estado de calidad.

 

Josep Maria Sabaté i Guasch

tradución del articulo publicado en Catalunya Press el 8 de Noviembre

Asimètrics i fatxendes

La campanya a les eleccions al Parlament està resultant tan previsible, que passarà a la història com la més poc original i avorrida de les campanyes. Tot gira sobre la independència com a panacea, com l'única solució: és com aquella poció que ho cura tot. El producte a comercialitzar és: “Fe cega en la sobirania plena”. Això sí, dins d’Europa, que és precisament on ha anat a parar part de la sobirania catalana i espanyola. Tot es pot explicar als consumidors (així se’ns tracta, i no com a ciutadans) per part de l’aparell de comunicació de CiU. Ja fa temps que hem acceptat aquest paper, perquè ningú ha sabut contrarestar aquest talent.

L’aparell convergent ha estat capaç de crear un producte il•lusionador a base de repetir la marca, però amb una fórmula secreta. Us sona com a consumidors? Estem davant d’una nova “chispa de la vida”, però ull: No sabem si el producte serà light, zero, descafeïnat o normal! Quina paradoxa més gran, recorden aquell "peix al cove"? doncs ara els mateixos, que fa pocs mesos no parlaven d’independència, n’han fet motiu principal del seu ideari. I per contra, aquells que sempre han parlat d'independència, Solidaritat per la Independència (SI), és probable que ni resultin elegits. És lògic, si es mira amb perspectiva comercial. Preu per preu, la gent compra producte guanyador i no marca blanca.
La creació del nou vell producte Independència és un procés treballat i estudiat, que s’ha vist reforçat pels esdeveniments. I si s’hagués fet amb menys fatxenderia, seria molt més creïble i solvent. Que és un procés molt calculat s’explica pel “tsunami” independentista que omple totes les tertúlies de ràdio i televisió (incloses les públiques), i és titular diàriament a la premsa escrita. Gairebé ens fan posicionar constantment, obligant-nos a tenir que demostrar, si som bons catalans i estem d’acord amb el pensament dominant, o som estrangers. I no és casual que entitats culturals, icones del nostre país, aprofitin aquests dies per fer màrqueting telefònic amb l’interès aparent de associar-te, i de pas, convertir-te al independentisme excloent. D'aquesta manera no es fa ni xarxa ni complicitats, així només estan posant les bases per crear desencisos i frustracions. Ara sí que es pot afirmar que els catalans i catalanes som “únics i asimètrics”. Els consumidors catalans van comprant el producte Independència, seguint l'estela dibuixada i comptant amb l’ajut de nacionalistes espanyols que, amb la seva malaptesa, els fan grans. L’èxit no es podrà resistir.

El meu avi em deia “Qui no sap més que una cançó, només guanyarà un xavo”, és a dir, que malament anem, si només ens ocupem de parlar del què farem quan siguem sobirans plens, i deixem la gestió de la crisi actual als mercats, per cert, els seus responsables no passen per les urnes. La dreta i els nacionalismes sempre acaben coincidint, encara que facin sarsueles no massa polifòniques, o només sàpiguen una cançó. El meu avi veuria aquí l'excepció a la dita.
Es necessiten nous instruments d’Estat per Catalunya, molt cert, però hem de començar per intentar reconstruir polítiques financeres que no ens aboquin en caiguda lliure a una Europa controlada pels mercats, i a unes retallades en salut, educació, i serveis socials (veritables instruments d’Estat propis i singulars de Catalunya), obligades diuen, per poder pagar els increments de tipus d’interès que precisament determina asimètricament, aquesta Europa a qui volen entregar, amb il•lusió, un nou Estat. Sense política financera pròpia no serem més que una colònia
No és just que parlem amb mitges paraules. No es pot dir que Catalunya exporta més, s’ha de dir que les empreses ubicades a Catalunya exporten més, i resulta que moltes són de capital no autòcton. No es pot parlar de l’Estat Espanyol com si fos un extraterrestre, la Generalitat també és Estat, encara. I no es pot anar de sobrats i fatxendes, no cal dinamitar tots els ponts per ser més grans i més autèntics, perquè de guanyar l'opció independentista, el país novell necessitarà molta ajuda i complicitats per créixer. I els modals i les maneres, seran molt necessàries per bastir una diplomàcia catalana que precisarà desplegar relacions internacionals excel•lents amb els països veïns , com correspon a un estat de qualitat.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Catalunya Press 8 de Novembre de 2012

A deshora i amb el pas canviat

El Govern de la Generalitat hauria d’estar dedicant tots els seus esforços a garantir que els catalans puguin fer front dignament als temps difícils que vivim, amb polítiques concretes,determinant l’origen del fons econòmic que ha de disposar la Generalitat pels propers anys i destinant els recursos necessaris per proveir els serveis públics que determina l’Estatut. Però no es així: la convocatòria de les eleccions justifica la seva inacció. En aquests moments, el Parlament de Catalunya hauria d’estar debatent els pressupostos per l’any 2013, però el Govern de CiU ha renunciat a l’exercici de l’Autogovern, que suposa la realització dels pressupostos i la llei d’acompanyament, posant els interessos de partit per davant dels interessos de país.

Encara que es pot prorrogar legalment la vigència dels pressupostos del 2012, en l’actual context no es legítim ni creïble que sigui així. El que pretén el Govern de CiU és endarrerir una nova fornada de retallades de drets i serveis que s’albira farà, un cop conegut el projecte dels pressupostos del’Estat pel 2013 que ara es debat a Madrid.

A deshora i no a Contracor, és com actua el Govern. I llavors els seus comercials ho expliquen, com és habitual,senyalant els culpables amb sentiments patriòtics,per tal d’evitar passar comptes. En alteixen la única veritat possible, és a dir, la seva política de barreges, partit-país i viceversa, i engrandeixen les seves raons desqualificant l’adversari. Així, el “no fer” embolicat de sentiments i paraules buides, per primer cop a la història de Catalunya, és considerat un gran mèrit. En realitat, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries per la independència no és fruit d’escoltar el clam de la manifestació de l’onze de setembre. Ho demostra el fet que aquest any les conselleries no havien engegat els treballs previs a la proposta de pressupostos que normalment es realitzen al mes de juliol. El guió ja estava escrit.

Forçar el clima polític i social, fent crits valents d’independència, evitar portar al Parlament un projecte de pressupostos, i alhora l’aconseguir que pràcticament a Catalunya no es parli de res més, té molt de mèrit estratègic, i molt poca lleialtat institucional i compromís amb les necessitats dels catalans.

L’equip de vendes de Presidència no se surt un mil·límetre del guió del Govern, que no és, per cert, el programa electoral amb què es va presentar CiU a les eleccions. Aquest guió, i els seus autors practiquen el “Yuppisme” (ara explicarem el concepte), i passaran a la historia per, menystenir i ignorar, les brutals conseqüències, que tindran d’immediat les seves decisions per la qualitat de vida dels catalans i catalanes.

El “sistema de mercat” dels països desenvolupats, introdueixen la política, per generació espontània, a professionals amb capacitat de lideratge i bons comunicadors, que s’han d’envoltar, per generar discurs, de bons experts o especialistes sectorials. Així van sorgir a finals dels anys 80 els “yuppies”. Personatges que amb l’etiqueta de “Gauche divine”, i entestats en fer oblidar les ideologies, actuen al marge de qualsevol ètica, diferenciant en el seu espai d’influència entre amics i enemics. El seu objectiu en política és vendre el producte que representen utilitzant totes les estratègies comercials adaptades a la Política.
En aquests moments, les decisions polítiques dels governs del’Estat i la Generalitat sembla (i dic sembla) que estan en mans de polítics d’aquesta mena. Però també pot observar-se que, en els partits que no governen, aquests personatges també abunden. I per tant, els ciutadans i ciutadanes estan atrapats per un estil determinat de fer política.

Després de dos pressupostos i de la incapacitat manifesta de complir amb els compromisos electorals,CiU,al mig de la legislatura, diu que ja no és moment de pactes ni fiscals ni socials, sinó de generar alternatives per sortir de la crisi. Per això precisa una majoria absoluta al Parlament? CiU creu estar en possessió de la veritat absoluta,i propugna com a única solució la independència. Els seus mitjans de comunicació afins no parlen d’altra cosa tot el dia, mentre la qualitat de vida de la gent va de mal en pitjor. Doble discurs o doble moral?.

Amb el pas canviat ha agafat als partits d’esquerra les eleccions de Galicia, Euskadi i Catalunya, i per tant es serà molt difícil explicar alternatives de govern creïbles si no s’utilitzen els mateixos instruments que els partits del govern. Estem segurament davant d’un canvi d’època, però no s’ha de produir a deshora i amb el pas canviat. Per guanyar credibilitat des de l’esquerra, és necessari generar alternatives solvents que impliquin compromisos reals amb el país. I per tant, s’han de definir primer i explicar després, nous instruments de governança de les institucions i empreses públiques, i també privades; és essencial legislarper tal que els governs puguin fixar el tipus d’interès legal del diner, per evitar que el fixi el mercat i s’especuli amb el deute de governs i famílies. I també és imprescindible que el salari mínim interprofessional, i també la pensió mínima, permetin viure una família.
I no cal complicar més les coses, aquests conceptes la gent els entén, i és el què espera: transparència i bona gestió dels recursos públics, governs que donin seguretat i confiança i una vida digna. Fem-ho fàcil.

Josep Maria Sabaté Guasch

Seguretat Social Pròpia ?

El reconeixement dels drets socials dels ciutadans, l’últim segle a Europa, adquireix una gran importància en l'agenda internacional. Els drets a l'alimentació, al treball, a la salut, a l'habitatge, a l'educació i a la seguretat social van ser incorporants (de forma diferent en cada Estat), a les lleis nacionals, responsabilitzant l'Estat en la provisió i/o finançament del benestar.

La seguretat social avarca 5 àmbits d’actuació: vellesa, invalidesa i mort, malaltia i maternitat, accidents de treball, desocupació i assignacions familiars. I dins l’Estat la titularitat del patrimoni únic de la seguretat social correspon a la Tresoreria General.

Els ingressos i despeses de la Seguretat Social engloben els del sistema de la Seguretat Social (entitats gestores, serveis comuns i mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els dels organismes autònoms que gestionen les prestacions socials i les mútues de funcionaris.

El diferencial entre el que aporta Catalunya i el que rep, en conceptes de Seguretat Social, és també una part del saldo fiscal (1). El 2006 va ser negatiu per Catalunya per un import superior als 3.000 M€, és a dir, en llenguatge sobiranista, un espoli. Però el 2009 a Catalunya ja s’inverteix i es reben mols més diners, que no pas se’n cotitzen a l’Estat, i resulta un saldo favorable de més de 1900 M€. No hi ha adjectiu per explicar-ho en el nou format mercantil-sobiranista, ara és l’Estat qui aporta més.

Els comptes de la Seguretat social del 2010 al 2012 encara seran mes favorables per Catalunya; les aportacions netes de l’Estat seran més elevades, donat que han disminuït els seus ingressos perquè han caigut les cotitzacions d’empreses i treballadors, per la crisi, i també per les retallades de les Administracions. Les despeses tenen un comportament invers, i s’han incrementat de forma molt quantiosa, d’una banda també per la crisi perquè hi ha més catalans aturats, i d’altra perquè han incrementat el nombre de pensionistes catalans, per l’envelliment de la població.

Ens parlen els sobiranistes de recaptar tots els tributs mitjançant l’Agència Tributària Pròpia, creada pel conseller socialista Castells. Però com es plantegen des del Govern de Catalunya la Seguretat Social pròpia? Perquè no ens expliquen com abordaran aquest aspecte de les balances fiscals que tenen un comportament invers a l’anomenat espoli fiscal ?

Perquè no parlen de la Seguretat Social els experts en Màrqueting polític que dissenyen el camí cap a la sobirania plena? Què pensen fer amb les Mútues d’accidents i Malalties Professionals?

Quan els arguments són a l’inrevés i afavoreix clarament a Catalunya que la caixa de la seguretat social sigui única a nivell d’Estat, eviten els debats. Caldria fer les coses més fàcils i explicar-les millor, el debat sobiranista es pot mantenir sense amagar debats per aconseguir adhesions fàcils a plantejaments basats més en eslògans que en plantejaments rigorosos d’un país que vol avançar amb fermesa, sense excloure a ningú.

El Govern de CiU no ens ha aclarit si vol que les cotitzacions a la seguretat social d’empreses i treballadors catalans com a components de la balances fiscals, les recapti l’Agència Tributària de Catalunya.

En aquest cas, i sent el saldo favorable a Catalunya i no a l’Estat, no ven victimisme patriòtic, Catalunya rep més que no aporta. La sobirania plena ha de ser la integral de moltes sobiranies i per tant no es pot oblidar res per dissenyar. Jo entenc que la seguretat social és la principal estructura d’Estat, i per tant l’han de tenir pensada i definida els experts de CiU.

Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, i els serveis de publicitat del Govern de CiU, estan creant un prototip de Català excloent que valora més els aspectes identitaris que els de desenvolupament econòmic i social. La seguretat social pròpia no pot estar absent dels debats, pel sol fet que és favorable a Catalunya.

Com exemple, observeu la lectura que aquests dies fa el portaveu del Govern dels recàrrecs aplicats per impagaments de les quotes del Govern a la seguretat social, per part la tresoreria del la seguretat social, que també és catalana. Quin cinisme més gran, com en saben de vendre barreges. En la mateixa línia, fa uns mesos demanaven els traspassos dels hospitals de l’ICS, per vendre-se’ls, i ho deia així de clar el conseller d’Economia, i ho argumentava dient que és patrimoni dels catalans.

Les empreses catalanes i no catalanes que es troben en casos similars d’impagaments obren processos negociadors i arriben a acords, així ho contempla la llei, aquella llei que el Govern de CiU compleix només quan es tracta de pagar a entitats financeres. En aquets cas, fa el que sigui per pagar interessos i recàrrecs, sense ni piular fins a l’extrem de deixar de pagar escoles i hospitals per poder fer-ho. Però la seguretat social que ara és més nostra que mai i ha de pagar puntualment les pensions i l’atur, i no entén de moment de sobiranismes, entén de persones.

CiU ha començat una campanya separatista despectiva i necessita cada dia obrir un debat contra l’Estat i també contra el PSC. Aquest és el veritable rostre del nou sobiranisme exclusiu.

Que en faran de la Seguretat Social? serà Pròpia? Començaran de zero?


Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
publicat a Catalunya Press el 11 d'Octubre de 2012


(1) segons l’informe “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”, publicat per la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

El neguit dels Herois

Els experts en màrqueting de presidència ja els va anar bé que el president Mas anés a Madrid i rebés un cop de porta per part del president Rajoy, i així tot s’ha desenvolupat segons el guió previst per aquests experimentats en emmascarar la realitat. Ara l’objectiu més immediat es aconseguir que el President “regni” en lloc de governar.

Els últims esdeveniments, convocatòria d’eleccions incloses, han estat provocats amb l’únic objectiu de novel•lar històricament el procés, el que permet d’entrada i permetrà més en un futur, construir interpretacions a mida per tothom: partits polítics, coalicions, federacions, corrents d’opinió, visionaris, sectes i personatges de tot tipus. Això només té avantatges per qui domina l’escena, perquè la indefinició li permet fer tot tipus de viratges per tal d’evitar un desfet, però la història no novel•lada acaba per posar a tothom al lloc que li correspon.

No és cert que la història avui s’escrigui d’immediat, és la notícia la que es comunica d’immediat no deixant espais pel relat poètic. És per això que en moments tan convulsos i complexes com els que estem vivint no es pot confondre la gent, s’ha de parlar clar i oferir un programes coherents i factibles pel país, i amb el balanç actual de govern el President Mas no pot parlar clar: perquè ha incomplert tots els seus compromisos electorals, perquè ha incomplert els acords que va signar amb els socialistes per fer possible la seva investidura, i perquè ha incomplert tots els mandats del Parlament en què el seu grup CiU s’havia quedat sol. Però amb el seu discurs-míting del dia 25 al Parlament, semblava que havien construït un nou país partint del no res. Per això un missatge no creïble com aquest calia elevar-lo a la categoria de visió messiànica, i justificar l’acció al marge de la Llei feta pel superheroi.

El president ha Levitat i ens ha ofert la terra promesa, travessarem deserts i obrirem oceans, i en arribar (no ens ha dit a on) es retirarà, brillant. Caldrà esmerçar molts esforços per fer-lo aterrar sense que ningú prengui mal. La única veritat, de moment, és que els dos artífexs de les retallades i del retrocés en drets socials més grans de la història de Catalunya i Espanya, havien de poder explicar de la seva reunió el que més els convenia a ambdós, junts i per separat, evitant en tot moment abordar els problemes reals dels catalans i catalanes. I ho han aconseguit, ja tots estem embolicats en les banderes.

Això els permet d’una banda elevar la categoria de la trobada de presidents, passant de ser el que tocava, negociació habitual per parlar del nou finançament de Catalunya, a fita històrica per la reconstrucció nacional, i d’altra passar pàgina i menysprear l’encontre per potenciar el sentiment de maltractament de l’Estat a Catalunya. Els hi ha sortit molt bé a tots dos, i altre cop s’ha aconseguit centrar tots els debats del país al voltant de la Independència, mentre a la Catalunya real qui evita la fractura social és Càritas, el Banc d’Aliments i la Creu Roja, i per això els nostres herois estan neguitosos.

Neguit davant del seu poble, que no està al seu darrere per molt que l’embolcall i la campanya publicitària de venda del producte que els hi ha dissenyat l’aparell, sigui de màxima qualitat, que ho és, però no deixa de ser això: un producte comercial. Els nostres herois estan neguitosos perquè el poble no els aclama unànimement.

I mentre decidim com volem que sigui el “Nou Vell País”, i què farem per fer-ho possible, la nostra dependència dels grups financers sense fronteres va en augment, i la gent s’empobreix dia a dia.

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya

Ctalunya PRess 27 09 2012

Yo también quiero la independencia para Catalunya y su gente

 

No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en grande. Es una cuestión de perspectiva.

La dependencia, en sentido político, es una situación de sometimiento de una comunidad nacional a otro estado, de modo que su voluntad se encuentra anulada o limitada para tomar decisiones fundamentales. Se debe distinguir entre dependencia política, dependencia económica, y dependencia cultural.

Yo quiero que mi país y su gente sean independientes sin matices, y pueda ejercer el derecho a decidir sobre todo lo que afecte a su vida. Quiero que la gente de mi país sea independiente de los grupos de presión económicos y financieros sin patria. Y no quiero la independencia para Catalunya si no hay un proyecto político ambicioso que supere la macrocefalia de Barcelona, y tenga por objetivo el equilibrio territorial y la equidad en el acceso a los servicios públicos para todos los catalanes y catalanas, vivan donde vivan. Quiero un gobierno en la Generalitat que sea realmente independiente y luche por la calidad de vida de todos. Y no quiero depender de aquellos que tratan a mi país como una marca, y hacen de sus principales signos identitarios un producto comercial.

El éxito conseguido por la Asamblea Nacional de Catalunya, y por la Asociación de Municipios por la Independencia, en la manifestación de la Diada, ha forzado un punto de inflexión en la política catalana. Inflexión que debe posibilitar eliminar la ambigüedad y el tacticismo de los discursos y relatos de la mayoría minoritaria que está en el gobierno de la Generalitat.

Muchos catalanes han salido a la calle estos últimos años para posicionarse también sobre el futuro de Cataluña desde otra perspectiva. Empezando por la manifestación contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, pasando por las múltiples manifestaciones contra los recortes, hasta la gran manifestación a favor de la Independencia. Sin embargo, mucha gente no se ha manifestado en ninguna de las convocatorias. Algunos han asistido una vez o más, y si muchos no han salido a la calle,ha sido porque no han encontrado motivos para quejarse. Esta gente que se queda en casa, era bautizada por la maquinaria de marketing del gabinete de Presidencia del gobierno de la Generalitat como "la mayoría silenciosa". Aquella mayoría de gente que el presidente Mas decía defender con tanta firmeza, otorgándose su representación sin manías cuando infravaloraba y despreciaba las manifestaciones contra los recortes, ¿se acuerdan?

Los partidos hoy en los gobiernos estaban ocupados desmantelando los servicios de salud y educación y los servicios sociales. Decían, para justificarse, que no había más remedio, que se encontraron la caja vacía y culparon a todos menos a los verdaderos causantes de la crisis. Mientras tanto, reducían los impuestos que afectaban a los catalanes más ricos. Estos posicionamientos les permitió ganar credibilidad en algunos sectores conservadores y les ha justificado poder pactar sin remordimientos nacionalistas ni soberanistas, con el PP.

El presidente Mas, en su comparecencia ante la prensa del día después, nos dice que debemos construir estructuras de Estado. ¿Cómo se puede hacer esta afirmación habiendo desmontar los sistemas de salud, educación y protección social de carácter público? ¿ De qué estructuras nos habla el Presidente?.

Está claro que ha dejado en manos de la sociedad civil el rumbo del estado de cohesión social, y apuesta por la beneficencia en lugar de impulsar una sociedad cohesionada donde la salud y la educación sean los mejores signos identitarios que puede tener Catalunya, y los han despreciado.

Sin garantizar unos sistemas de financiación públicos de salud y educación de calidadno puede haber libertad, ni progreso económico ni social para todos. Se debe abandonar por todos los partidos políticos la ambigüedad respecto al futuro de Catalunya. Han pasado dos años y nadie ha hecho bien los deberes, teníamos herramientas para reconstruir el Estatuto dañado por el tribunal constitucional a instancias del PP, y hemos oído pocas voces defendiendo esta posibilidad frente a la ruptura. Tenemos la obligación de decir que es necesaria una modificación de la Constitución para solucionar el encaje de Cataluña en España. No quiero que mi país esté limitado por una Constitución ya superada, que debe reformarse o cambiar, sin olvidar que el acuerdo político y social que la hizo posible en 1978, nos facilitó la convivencia en momentos tremendamente difíciles. Tampoco sería justo pasar página y dejar de lado que nuestra joven democracia costó mucha sangre, sobre todo de los trabajadores y trabajadoras que lucharon por la libertad en tiempos mucho más difíciles. Hay que dar una oportunidad más a la convivencia con el Estado, pero ahora es indispensable para los catalanes y catalanas que se les reconozca, -y sin matices- el derecho a decidirlo libremente y sobre todo independientemente.

Quiero la independencia de mi país y su gente para posibilitar que la política financiera y económica del gobierno de Cataluña sea libre e independiente y esté al servicio de todos los ciudadanos. Y que no pueda permitir, ni remotamente, que un gobierno pretenda cambiar alcachofas por ruletas para generar empleo, poniendo en peligro la calidad democrática y de gobernabilidad en convivencia en Cataluña.

No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en grande. Es una cuestión de perspectiva.

Josep Maria Sabaté Guasch

Diputado socialista en el Parlamento de Cataluña

 

Jo també vull la independència per Catalunya i la seva gent

No es pot oblidar els detalls, quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
La dependència, en sentit polític, és una situació de sotmetiment d’una comunitat nacional, d'un altre estat. De manera que la seva voluntat es troba anul·lada o limitada per prendre decisions fonamentals. S’ha de distingir entre dependència política, dependència econòmica, i dependència cultural.

Jo vull que el meu país i la seva gent sigui independent sense matisos, i pugui exercir el dret a decidir sobre tot el que afecta a la seva vida. Vull que la gent del meu país sigui independent dels grups de pressió econòmics i financers sense pàtria. I no vull la independència per Catalunya si no hi ha un projecte polític ambiciós que superi la macrocefàlia de Barcelona. I tingui per objectiu l’equilibri territorial, i la equitat en l’accés al serveis públics per tots el catalans i catalanes, visquin on visquin. Vull un govern a la Generalitat que sigui realment independent i lluiti per la qualitat de vida de tots. I no vull dependre d’aquells que tracten al meu país com una marca, i fan dels seus principals signes identitaris un producte comercial.

L’èxit aconseguit per l’Assemblea Nacional de Catalunya, i per l’Associació de Municipis per la Independència, en la manifestació de la Diada, ha forçat un punt d’inflexió en la política catalana. Inflexió que ha de possibilitar eliminar l’ambigüitat i el tacticisme dels discursos i relats de la majoria minoritària que esta al govern de la Generalitat.

Molts catalans i catalanes han sortit al carrer aquets últims anys per posicionar-se també sobre el futur de Catalunya, des de un altra perspectiva. Començant per manifestació contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, passant per les múltiples manifestacions contra les retallades, fins la gran manifestació a favor de la Independència. Molta gent però no s’han manifestat en cap de les convocatòries, alguns han assistit un cop o mes, i si molts no han sortit al carrer, ha estat per que no els ha motivat fer-ho per queixar-se. Aquesta gent que es queda a casa, eren batejats per la maquinaria de màrqueting del gabinet de Presidència del govern de la Generalitat com “la majoria silenciosa”. Aquella majoria de gent, que el president Mas deia defensar amb tanta fermesa, atorgant-se la seva representació sense cap mania quan infravalorava i menystenia les manifestacions contra les retallades, se’n recorden?.

El partits avui al govern estaven ocupats desmantellant els serveis de salut, educació i socials. Deien per justificar-se que no hi havia mes remei, que es van trobar la caixa buida i culpant a tothom menys als veritables causants de la crisi, reduïen els impostos que afectaven als Catalans mes rics. Aquests posicionament els hi feia guanyar credibilitat amb alguns sectors conservadors i els hi ha justificat poder pactar sense remordiments nacionalistes ni sobiranistes, amb el PP.

El president Mas, en la seva compareixença a la Premsa del dia després, ens diu que hem de construir estructures d’Estat. Com es pot fer aquesta afirmació havent desmuntar el sistemes de salut, educació i protecció social de caràcter públic ? . De quines estructures ens parla el President ?. Esta clar que ha deixat en mans de la societat civil el rumb de l’estat de cohesió social, i aposta per la Beneficència en lloc de impulsar una societat cohesionada on la salut i la educació siguin els millors signes identitaris que pot tenir Catalunya, i els han menyspreat.

Sense garantir uns sistemes de finançament públics de salut i educació de qualitat, no pot haver llibertat, ni progres econòmic ni social per tothom. S’ha d’abandonar per tots els partís polítics l’ambigüitat respecte al futur de Catalunya. Han passat dos anys i ningú a fet bé els deures, teníem eines per reconstruir l’Estatut malmès pel tribunal constitucional a instancies del PP, i hem sentit poques veus defensant aquesta possibilitat enfront la ruptura, i tenim la obligació de dir que cal una modificació de la Constitució per solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya. No vull que el meu país estigui limitat per una Constitució ja superada, que s’ha de reformar o canviar. Sense oblidar que l’acord polític i social que la va fer possible al 1978, ens va facilitar la convivència en moments tremendament difícils, i no seria just passar pagina i deixar de banda que la nostra jove democràcia va costar molta sang, sobretot dels treballadors i treballadores que van lluitar per la llibertat en temps molt mes difícils. Cal donar una oportunitat més a la convivència amb l’Estat, però ara es indispensable pels catalans i catalanes que se’ls hi reconegui per l’Estat i sense matisos el dret a decidir-ho lliurement i sobretot independentment.

Vull la independència del meu país i la seva gent per possibilitar, que la política financera i econòmica del govern de Catalunya, sigui lliure i independent i estigui al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i no pugui permetre, ni remotament, que un govern, pretengui canviar carxofes per ruletes, per tal de generar ocupació, posant en perill la qualitat democràtica i de governança en convivència a Catalunya.

No es poden oblidar els detalls quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
Catalunya Press 13 09 2012

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat socialista al Parlament de Catalunya

Tothom s’atreveix a parlar d’economia, assenyalant culpables , però ningú aporta solucions

Les esquerres estan sotmeses als debats imposats per la dreta i no fan arribar als ciutadans cap missatge clar sobre les alternatives possibles per sortir de la crisis.
Fins fa poc temps per molta gent la economia era una desconeguda. Però això ha canviat i molt, ara tothom en parla. Les converses de carrer s’han empeltat de les tertúlies radiofòniques i televisives al voltant de l’economia. Parlar del PIB, l’IBEX 35, la prima de risc, o el nivell d’endeutament de les administracions publiques, per posar alguns exemples ha substituït a les converses més tradicionals sobre el temps, o l’estat de la salut. Tothom hi entén, i opina sense cap objecció ni perjudici, sobre els remeis més apropiats que caldria apliquessin els governs, per arreglar la situació en que es troba la economia. Però les converses de carrer, acaben assenyalant qui n’és el causant i prou, sembla que quan es te el culpable, la proposta de solució es secundaria. Els tertulians més experts de les cadenes de Radio i Televisió, també fan el mateix.

Tot aquest coneixement popular, és fruit de les consignes que els entesos en màrqueting i comunicació del partits de dretes, avui al govern de Catalunya i l’Estat, han impregnat a la societat, contant amb la inestimable ajuda de molts mitjans de comunicació. Es una estratègia molt ben definida, per tal d’apartar del poder i esmicola als partits d’esquerres.

El relat de l’esquerra ha de ser construït amb molt rigor i solvència. I el producte a definir per les esquerres a Catalunya, ha de fonamentar-se més, en l’obra de govern dels presidents Margall i Montilla. Cada dia es mes important reivindicar sense complexes l’obra dels governs catalanistes i d’esquerres, els ciutadans no entenen que es vulgui passar pagina d’aquesta etapa de govern, i menys per part dels seus protagonistes, i això els genera desconfiança.

I mentre els ciutadans estan ocupats parlant d’economia i dels culpables de la seva situació, les polítiques dels governs de la dreta a Madrid i Barcelona fan estralls,l apidant les conquestes socials adquirides els últims 30 anys. Però a més assistim indefensos a canvis sociològics que es succeeixin a molta velocitat. Per citar un exemple : molts bens i serveis sanitaris socials i d’educació considerats de luxe pels nostres pares, com a conseqüència d’unes polítiques socials més distributives realitzades pels governs socialistes, van arribar a ser per nosaltres bens de consum corrents. Ara, i fruit de tot el retrocés produït per les retallades, poden arribar a ser pels nostres fills, altre cop bens o serveis de luxe, i per tant només al abast d’una minoria.

Aviat farà dos anys del govern conservador de Catalunya, i el seu balanç no pot ser més que negatiu pels catalans, però han calat el missatges mediàtics que alliberen a CiU de tota responsabilitat sobre la situació, culpant als Socialistes i culpant a Madrid. Però les úniques partides que creixen als seus pressupostos, son els interessos del deute, beneficiant a pocs i ho fan a costa de les partides socials, perjudicant a molts.


Josep Maria Sabaté i Guasch.
Diputat socialista al Parlament de Catalunya.
Catalunya Press 30 08 2012

I si es tornés a la “Carta d’ Ajust” i s’abandonés el “Reset”?

“Les cartes d’ ajust permetien arranjar les tonalitats dels grisos i la brillantor de les pantalles durant les hores en que les Televisions no emetien programació”.

“Tota acció política i econòmica dels governs, ha d’explicar quins objectius persegueix, hauria de ser conseqüència d’un mapa de riscos clar i preveure la solució dels danys directes o colaterals que puguin provocar al ciutadans i ciutadanes”.

La Carta d’ajust era a mes d’una imatge, tot un sistema de relació entre els emissors de les senyals, els canals de televisió, i els receptors de les imatges, les llars. Suposava una manera de treballar que buscava la perfecció de les imatges televisives, amb molts menys mitjans de que es disposa actualment. Si s’apliquessin les formes i maneres de treballar de fa uns anys però utilitzant els mitjans i la tècnica actuals, segur que tot aniria millor.

La immediatesa de la societat actual ha canviat la manera d’ajustar els aparells de TV, entre altres coses, perquè les cadenes emeten 24 hores i no poden parar per ajustar res. Ara a les llars s’apaguen i es tornen a engegar els aparells tantes vegades com faci falta per aconseguir un funcionament correcte, encara que de vegades la TV no respongui i s’espatlli. I a les múltiples cadenes de Tv existents els hi costa poc canviar la programació durant uns minuts i disculpar-se, quan s’ha de resoldre algun problema de comunicació. Podem aprendre molt de la filosofia de treball que suposaven aquelles cartes d’ajust, i no només en el terreny de la comunicació audiovisual.Estem segurs que l’acurat ajust de l’activitat política i econòmica a l’estil de les Cartes d’Ajust de les Televisions del anys 70 permetria redreça l’economia amb la serenitat i tranquil·litat necessària per recuperar la credibilitat dels governs i de les institucions publiques i privades.Caldria aparcar el “ Reset”, i utilitzar-lo només per informàtica, per tal d’evitat danys directes i colaterals.

Els governs de CiU i PP han fet un “Reset ” al país, acció mes pròpia dels informàtics que van per feina, que no de governs solvents, i s’han oblidat que es poden fer molts ajustos si es detén momentàniament la programació. Captius de la immediatesa per obtenir resultats, s’han perdut en la immensitat de les presses, i estan desorientats i descol·locats, perquè no creuen en l’administració pública, els hi fa mandra l’acció administrativa, i amb el seu afany de quadrar els pressupostos, mirant de cara les despeses i de reüll els ingressos, fan patir a la gent més desfavorida. CiU a la Generalitat, va prioritzar el pagament dels 400 M€ a les entitats financeres, enfront del sector social aquest estiu. I el PP a l’Estat, ha comès errades comptables (així ho van explicar d’inici i ara han rectificat degut a la pressió de la societat), que bloqueja la paga de 400 euros a uns 200.000 aturats. L’Agost de l’any passat va succeir l’ escàndol del PIRMI, està comprovat que aquest més es l’idoni per justificar les accions més injustes.

Algú hauria de posar-hi seny a aquestes disbauxes i evitar que es produïssin. Els hi pertocaria als interventors evitar-ho, i poden fer-ho no autoritzant als governs a fer-les, o al menys explicar als ciutadans i ciutadanes el perquè les autoritzen. Els interventors han permès als governs aquestes prioritzacions en els pagaments dels deutes públics. Ens agradaria escoltar la seva opinió, sobre el que esta passant a la tresoreria publica, donat que tenen com a missió fiscalitzar i facilitar, les operacions dels organismes públics perquè es facin amb legalitat. I no dubtem de la legalitat de les accions fetes, però la seva il·legitimitat no valida silencis. I encara que sigui legal que es deixi de pagar als més necessitats, per pagar a entitats financeres que podrien esperar-se a cobrar, (però amb les mateixes condicions que els altres es a dir sense cobrar interessos es clar), no s’hauria de permetre que això passes, no hi ha error comptable que no es pugui arreglar en poques hores, i no es poden permetre preferències tan descabellades al cobrament de factures dels organismes públics.

Seria tot un exercici de transparència per part de la Intervenció General, el posar rostre a les entitats financeres que neguen a la Generalitat, l’aplaçament necessari per refer les seves finances. Els governs de CiU i PP han fet un “Reset” i ens costa de creure que siguin errades, tot es fruit d’un full de ruta perfectament dissenyat per aprimar el sector públic.

Per tenir credibilitat en les seves accions els governs han de posar-hi cara als responsables i afectats, de qualsevol de les seves polítiques, per tal de mesurar millor les seves conseqüències. Estem tips de sentir parlar de Mercats, Índex de tota classe, i primes de no se sap ben bé quin risc, per tal d’ explicar barbaritat rere barbaritat.

Tornar a la Carta d’ ajust i desterrar la possibilitat de fer Resets seria adequat i molt útil per un millor govern de les institucions públiques i privades.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya.

Catalunya Press 16 d'Agost

La actualidad política no permite momentos para la épica, y mucho menos para la lírica

"¿Cómo pueden gobernantes que no creen en el sector público, administrar las finanzas públicas?”
"En estos momentos los silencios son mucho más necesarios que las estridencias, no se pueden construir propuestas de futuro creíbles con mensajes publicitarios improvisados"

Mientras continuamos sometidos, a una ola de recortes de los servicios públicos, los gobiernos de las derechas catalanas, nos llena de "misivas" orientadas a persuadirnos, que lo hacen para salvar la Nación. Continuamente escuchamos del gobierno de la Generalitat de Cataluña, relatos casi obscenos, que pretenden justificar la laminación de derechos de los catalanes y catalanas, en salud, educación y servicios sociales, dedicándose impertérritos a desmontar el trabajo de los gobiernos catalanistas y de izquierdas.

La dificultad que tienen en generar confianzas, para ordenar el país, los gobiernos de CiU y PP, debería ser motivo suficiente para buscar consensos en todos los grupos políticos, económicos y sociales para superar la crisis, pero no es su voluntad buscar el entendimiento y los ciudadanos están pagando muy caro esta prepotencia. Están tan convencidos de que pueden salir adelante solos, que no ven que su actitud acabará generando confrontaciones de imprevisibles consecuencias, nos quieren aleccionar hablándonos de la necesidad de tener amplitud de miras, desde su enfoque de corto alcance. Nos empujan, como país, a ninguna parte, i tememos, que al sentirse poseedores de la verdad absoluta y creyéndose que únicamente ellos nos pueden salvar del desastre, la derrota como colectivo esta servida.  

Día a día la gente se empobrece y se exaspera. Hemos asistido estos últimos días a representaciones teatrales por parte del gobierno, para convencernos, que es más necesario pagar puntualmente a las entidades financieras que nos prestan su dinero para hacer negocio, que hacerlo en los centros sanitarios y sociales que les debemos la financiación de los servicios a las personas. No pueden despreciar al país de esta manera.

Ahora se apuntan desde Madrid más recortes a las administraciones públicas; menos concejales, menos diputados, son algunos ejemplos. Es cierto que tenemos demasiados niveles de administraciones superpuestas, locales, comarcales, provinciales, autonómicas, estatales y europea. Pero también es cierto, que no se ha evitado la interposición de tareas y la asunción de competencias impropias, entre administraciones y organismos públicos.

Si los gobiernos de todas las administraciones se impusieran con urgencia el objetivo de hacer únicamente el trabajo que les toca, y hacerlo de calidad, seguro que se conseguiría un importante ahorro, y una mejora de la eficiencia de los servicios públicos. Pero no: todas las administraciones quieren cuidarse de todo, y todos los relatores quieren hablar de todo, aunque no entiendan una palabra de lo que hablan. Y mientras la economía productiva va a peor, y la economía financiera está mejor que nunca.

Y si reconvirtieran parte de las comisiones bancarias en tasas públicas?. Y si los movimientos de capitales fueran hechos imponibles y tributaran como las recetas?. Sólo son ejemplos para pensar que hay alternativas a los recortes. El gobierno debe hablar claro y decir que el déficit es debido a la caída libre de los ingresos públicos, que disminuyen desde 2008, y no es solo causa de los gastos producidos por los servicios públicos.

Estos partidos de derechas estaban tan convencidos de que al llegar al poder, se reactivaría la economía, por el solo hecho de gobernar ellos, que ahora están desolados. Y ya no les queda otra cosa por salvar su trayectoria histórica que arrastrar al país y a su gente, a gestas épicas que no llevan a ninguna parte, y que ni siquiera podrán ser cantadas, porque están condenadas al fracaso.

Son tiempo de hablar con claridad, enfocar bien los problemas del país, para acertar en las acciones para solucionarlos. Pero si no se sabe reconocer con humildad, las limitaciones e incapacidades de todos para resolverlos, será muy difícil acertar en la dirección correcta. El gobierno debe generar confianza a los ciudadanos y ciudadanas en proyectos que nos unan, y no que nos separen, hay que buscar todos los apoyos necesarios dentro y fuera del país, para reactivar la economía y hacer más eficiente nuestro modelo productivo, el público y también el privado, con respeto mutuo.

No son buenos tiempos para la épica y la lírica. Son tiempos para trabajar todos juntos sin estridencias ni eslóganes repetitivos, vacíos de contenidos y propuestas.

En estos momentos los silencios son mucho más necesarios que las estridencias. No se pueden construir propuestas de futuro creíbles, desde el gobierno, o desde la oposición con mensajes publicitarios continuos, improvisados i repetitivos por parte de sus portavoces.

Únicamente un esfuerzo de sinceridad nos llevará a recuperar la solvencia.

 

Josep Maria Sabaté i Guasch

Diputado Socialista en el Parlamento de Cataluña.

Catalunya Press 2 de agosto de 2012

De somriure a Riure ; Irene ens dòna una lliço de vida

El passat diumenge 10 de juny les associacions de trasplantats de Catalunya van organitzar una jornada d’agraïment als donats. L’acte més significatiu fou una caminada des de la Pedrera a la Sagrada Família. Una distància curta per alguns, però un trajecte agradable, llarg i ple de bones vibracions per la majoria de participants. L’acte de la donació d’orgues al nostre país es realitza de manera altruista i és per això que els donants i les seves famílies mereixen que la societat els hi reconegui la seva generositat.
Un cop arribats a la Sagrada Família i després dels actes protocol•laris i festius, les famílies dels trasplantats es retrobaven i recordaven vivències. Els afectats explicaven com es trobaven temps després de la dura experiència del transplantament. I els seus familiars vivien la jornada amb molta il•lusió i gratitud als donants i als professionals, gratitud envers les persones que amb el seu altruisme i la seva professionalitat havien fet possible la donació i la curació, que els permetia viure.
En mig d’aquesta energia positiva tan important vaig conèixer la Irene. Duia una samarreta commemorativa de la jornada al igual que la seva família, reia i es mostrava feliç, molt feliç. La Irene feia pocs anys que li havien fet un transplantament d’ambdós pulmons, una fibrosi quística de naixement li va atrapar durament la infantesa, els anys en que li tocava ser més feliç. Té divuit anys, i tenia la necessitat de viure, reia i reia.
Veure tot aquella gent com gaudia d’una jornada on l’objectiu era donar les gràcies em va fer sentir molt bé, però conèixer la Irene va acabar d’arrodonir la jornada. La seva família m’explicà com la Irene va superar tots els entrebancs de la malaltia i amb quina vitalitat van afrontar el transplantament després. I un cop superat tot el procés amb força li van demanar que la compartís, escrivint les seves sensacions; així podia ajudar a molta gent, i s’hi va posar i ho va fer molt bé.

El títol del llibre ja ho diu tot: “De somriure alriure”. Un relat que desprenia ganes de viure, ple de força i energia. La vitalitat de la Irene es feia palesa línia a línia dels seus escrits. Explicava com li donaven força per superar la malaltia primer i el transplantament després, totes les persones que l’envoltaven: família, amics, voluntaris, professionals que la cuidaven i sobretot acompanyaven en aquella habitació del hospital, i els metges i metgesses que la van intervenir en el transplantament. I ara el seu xicot.
Tot i que en el seu llibre parla dels donants, la Irene era feliç mostrant aquell dia el seu agraïment de forma pública, i ho feia participant de la jornada amb tota la seva família i amics i rient.Aquesta jornada em va fer sentir molt bé. La feina que molta gent vam fer en l’àmbit de la salut els últims anys em venia al pensament de cop i desordenada, recordava els moments difícils dels últims anys dels governs d’esquerres, els professionals que amb la seva feina suplien la mancança de recursos que ja es feia notar. Però ens sentíem orgullosos perquè la prioritat d’aquell Govern era que no perdre qualitat en les prestacions sanitàries. Veure aquelles famílies i compartir amb ells i elles aquell dia va carregar-me d’energia per continuar treballant per fer possible un sistema de salut que ha de ser capaç de superar les confrontacions polítiques. Només si compartim les actituds positives com la dels trasplantats i les seves famílies ens en sortirem.
Actituds enfront la malaltia com ens han mostrat la d’Irene i la seva família ens han d’encoratjar per evitar que es malmetin els avenços aconseguits en salut els últims anys. Us convido a llegir a Irene Solà. El seu llibre “De somriure a riure” està editat per edicions Zaragoza en la seva col•lecció Relats. Us ajudarà a superar molts d’entrebancs en la vostra vida.

“Salut”

Josep Maria Sabaté Guasch
Grup Socialista al Parlament de Catalunya.

Transparència, participació i rendiment de comptes en Salut: El Govern ja disposa de mecanismes per garantir-ho.

La Comissió d'Investigació que insta el PSC al Parlament, sobre les informacions fetes publiques que afecten a algunes institucions del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya, te per objectiu enfortir més, la transparència de les institucions i organismes que l’ integren. Últimament assistim amb perplexitat a una excessiva banalització d’aquestes qüestions, i el més sorprenent és que tothom opina i per tant, sentim més l’opinió de gent que no coneix els instruments de què ens hem dotat aquests anys, ni els bons resultats en salut aconseguits pel sistema sanitari català, amb un evident dèficit de finançament.

El Departament de Salut disposa ja de mecanismes que podrien ajudar a la difusió dels resultats en salut en qualitat, equitat i eficiència; la Central de Resultats. I en quan a transparència de procediments, el registre de convenis i contractes i els procediments contractuals, que es poden difondre millor.

Per tal d’aconseguir una transparència real i tranquil·litzar l’opinió publica serà necessari que ens hi esmercem en la comissió d’ investigació que es crearà al Parlament. Si hi ha irregularitats, com en tots els àmbits de la vida, cal jutjar-les, però no ens podem permetre des de l’ esquerra satanitzar un model que ha resultat ser dels millors del món –més esperança de vida, i mes bons resultats en salut-, i dels més barats - quarts per la cua en la despesa per càpita de les comunitats autònomes-.

Es pot millorar la difusió dels indicadors tant econòmics com de resultats en salut, de tots i cadascun dels centres de salut i hospitals, fent més entenedors per tothom els comptes de la sanitat publica.

No oblidem que a alguns els pot interessar el desprestigi del sistema públic de salut per afavorir l’ assegurament privat, no podem fer-los el joc .

Més generació de confiança i menys frivolitat pel que fa a les decisions que afecten a la vida de la gent, es el que ens cal en aquets moments.

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 5 de Juliol de 2012

Cal liderar Catalunya amb consens i il.lusió pel futur

No es pot entretenir més els catalans amb polèmiques pressupostàries entre partits polítics. Els Mercats financers també en són culpables, i molt, del dèficit de la Generalitat. El cost del deute ha de ser resultat d’un tipus d’interès “legítim”, i no fruit de la especulació. Cal que els governs hi posin límits.

Catalunya necessita sortir del seu estat de perplexitat envers els polítics en general i la política en particular. Recuperar el respecte per les institucions i els seus governants és vital. Les estratègies polítiques que han de dissenyar els governs han de poder establir equilibris i sobretot respecte entre els poders-polític, econòmic, financer- i els ciutadans. Quan es trenca el respecte, es posa en perill la convivència, i en aquests moments tots plegats ho estem aconseguint.

El sistema polític, de què ens vam dotar en la Constitució de 1978 és encara molt jove, molt feble, i massa dependent de l’exterior (sobretot pel que fa als recursos financers i també energètics). I amb la impotència amb que es viu la crisi financera internacional actual, per part dels ciutadansi també dels governs, es fa palesa la necessitat de canvis. Canvis en el sistema productiu, financer i també polític. No podem deixar que es malmeti més la imatge dels governs, de les institucions i sobretot de les persones que les formen. Els ciutadans han volgut conèixer el seu rostre, “posar-hi cara”, i així ha de ser. Però no ho han aconseguit amb el mercat financer,i això afavoreix impunitats que no ajuden gens al progrés dels Estats.

Ens enfrontem com a país a uns mercats de capitals molt poderosos. Els hi devem molts diners, però els quadres macroeconòmics de Catalunya i també d’Espanya, en xifres relatives, pel que fa l’endeutament i el dèficitdel 2010, no eren tan diferents als països més desenvolupats. Els interessos d’aquests capitals, en no ser costos legítims, inflen el dèficit perquè es depèn més de la volatilitat de la prima de risc, que no de la capacitat de treball dels catalans i les catalanes per retornar el deute.

Es falta a la veritat quan, en parlar de dèficits,els governs de Catalunya i Espanya no expliquen més que la vesant de les despeses públiques i no es diu perquè han caigut els ingressos públics. No es diu la veritat quan els governs actuals no fan l’exercici d’honestedat necessària en reconèixer els errors propis, buscant culpables a tort i a dret. Un govern amb visió de país ha d’assumir amb lleialtat institucional els errors i també els encerts dels governs anteriors, només així es poden fer polítiques integradores.

Els programes electorals dels partits guanyadors a l’Estat i a Catalunya estan plens de promeses. Escrites quan ja sabien que no podien complir-les,i que tot i així les van incorporar al seu ideari. El descrèdit dels políticss’ha produït en part per això.El govern ha de tenir la valentia de dir, que el dèficit també és culpa del fort increment de la despesa financera, produïda per la volatilitat a l’alça del tipus d’interès. I pel que fa a la vessant pressupostaria dels ingressos, el govern no utilitza tots els instruments de que disposa per aconseguir el seu compliment.

A Catalunya ha calat el missatge: “no es pot fer res perquè ho han trobat tot malament, i el tripartit els ha deixat un forat que no el poden aixecar”. I així es justifica tot el seguit de retallades, amb l’eslògan de que no es pot pagar.

Governar únicament amb criteris de Caixa demostra una pobra ambició de futur i un excessiu neguit pel curt termini. Aquestes polítiques són més pròpies dels especuladors financers que dels governs elegits democràticament.

Sense fer retrets constants dels despropòsits dels governs de CiU anteriors al 2003, que hi foren, i molt més grossos, el president Maragall es va posar a treballar des del primer momentper redreçar el dèficit trobat, relativament més gros, tal com ho demostren les auditories fetes al 2004 per qui tocava, la Intervenció General de la Generalitat, i la del 2011 feta per qui no tocava, una consultora privada.

En aquests moments, hem de parlar tots plegats de l’infrafinançament de Catalunya, sense més retrets ni prepotències. I buscar “tots” els consensos necessaris per tirar endavant un nou Pacte Fiscal amb l’Estat, deixant de fer ferits pel camí. Hem d’assumir tots l’obra de govern de la Generalitat, que ha estat capaç de finançar i produir durant 30 anys serveis públics de primera qualitat. Ara, aquests serveis estan en perill per falta de finançament, i no ho arreglarem només enviant missatges curts en format d’eslògan de consum ràpid. Així només aconseguim confondre a la ciutadania, en lloc d’engrescar-la pel futur sense l’angoixa pel passat. La“no solució”, en lloc del “projecte consistent de país”, serveix als mercats sense rostre, per avançar sense obstacles en el terreny de l’especulació sense cap més propòsit.


Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya

Catalunya Press 21 de Juny de 2012

El Govern de CiU s'ha perdut en la Immensitat de la queixa

El Govern està més preocupat en analitzar com es pot fer una insubmissió fiscal amb el govern del Estat, que no pas en impedir la laminació de drets dels catalans que impulsa el Reial Decret Llei del PP en matèria de salut

La lluita política actual i la dels propers anys a Catalunya, a l’Estat i a Europa es centrarà al voltant del dret universal a la salut. En una visió estreta i interessada, el Govern de CiU interpreta les normes del Govern del PP segons li convé, seguint criteris de caixa. Catalunya tenia un dels millors sistemes de salut del món, amb resultats en qualitat, equitat i eficiència. Però amb la política de retallades del Govern de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat, aquest està en perill.

Per això hem d’articular tots els esforços per deixar sense efecte el Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’ abril.El Consell de Garanties Estatutàries ha declarat inconstitucionals i antiestatutaris alguns dels seus articles, i no només els que tenen a veure amb una invasió de competències. Aquest informe del Consell de Garanties Estatutàries és un aval jurídic molt important per tirar endavant el recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional que el grup socialista impulsa.

El Govern de Catalunya ha anunciat que també interposarà recurs. El portaveu del Govern ho ha motivat centrant-se en la invasió de competències de la Generalitat: diu que el decret llei inicia un procés de re-centralització i invasió de competències que és molt greu i lesiona l’autogovern. Però el recurs no hauria d’obviar altres qüestions a les que es refereix el dictamen del Consell de Garanties.

En primer lloc, l’argument sobre la urgència de la tramitació. No és veritat que sigui una mesura de caràcter urgent, perquè inspira un canvi de model, que requeriria d’una reforma legislativa de més rang legal. El decret llei modifica lleis de rang superior, de manera directa la Llei General de Sanitat que preveu el dret a la sanitat pública de tots els ciutadans espanyols i estrangers que resideixen a l’Estat, i també la Llei de Salut Pública que universalitza l’assistència sanitària a tot l’Estat.

I en segon lloc, perquè envaeix competències estatutàries, i no només les de la gestió de competències transferides, sinó les establertes en l’art. 23 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que en el seu apartat primer diu que “totes les persones tenen dret en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis”.

Per aquesta raó fonamental, que és el menyspreu a l’Estatut de Catalunya, el dictamen ha de servir per fer reflexionar al Govern de Catalunya sobre les polítiques de retallades pressupostàries ja fetes en els pressupostos de 2011 i 2012, i que han dificultat l’accés als centres de salut i hospitals, laminant drets i garanties dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De què ens ha servit ser els primers?

Ara no s’ha de parlar només d’universalitat virtual. El Govern de Catalunya disposa també d’un aval jurídic per rectificar les seves polítiques més dures en matèria de salut, com es el polèmic Euro per recepta.

El sistema de salut a Catalunya es basa un sistema de provisió mixta de serveis que cal dotar-lo de més transparència i participació, però també d’unes regles que permetin establir contractes de qualitat concertada, amb els centres de salut i hospitals que fomentin l’autonomia de gestió clínica i la transparència en l’avaluació dels resultats. És la manera de reduir la variabilitat en la pràctica clínica, que permetria ajustos importants en els costos del centres. Costos legítims per tal que els pressupostos recullin els ajustos necessaris i no les retallades indiscriminades que ens imposa el Govern de la Generalitat.

Des del reconeixement de la dura situació econòmica i financera actual, i sotmesos a les imposicions d'Europa de reducció del dèficit i del deute, cal fer emergir la realitat, i pactar les reformes necessàries a curt i mig termini. Ja no parlem de pactes polítics en matèria de salut, que el Govern de moment no ha volgut ni plantejar, parlem de pactes amb usuaris, professionals i gestors per tal de fer els ajustos necessaris enlloc de les retallades lineals a que hem estat sotmesos.

El continuat menysteniment del Departament d’Economia envers a la capacitat de gestió dels recursos pel Departament de Salut no permet fer els ajustos necessaris amb un ritme més adequat i, impedint els pactes adequats, ens indigna.

És possible fer ajustos i fer-los amb la complicitat de professionals i ciutadans. Fer-ho com ho està fent el Govern és més fàcil, però no és gens productiu. Els catalans i catalanes són molt més madurs del que es creu aquest Govern. I no es mereixen que CiU ens condueixi amb greus contradiccions a un futur d’incertesa, perduts en la immensitat de la queixa contra tot i contra tots.


Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
CAtalunya Press 7 de Juny de 2012

La diferència està en els valors: “Polítiques de salut o Negocis amb la salut “

Les polítiques sanitàries desenvolupades pels governs d’esquerres a Catalunya i l’Estat anaven fermament encaminades cap a l’atenció a la cronicitat i la salut preventiva. La política de racionalització de recursos es fonamentava en aquest full de ruta, però als governs actuals de CiU i PP, no els interessa incrementar el capital salut de la població i prefereixen, com ens estan demostrant, tenir a la ciutadania captiva, immersa i confusa, en l’enfortiment d’un sistema sanitari dual de rics i pobres. Les retallades indiscriminades així ens ho demostren. La sostenibilitat del sistema sanitari públic no té sentit si no es considera la salut como un valor social a preservar per damunt de tot.

Pels socialistes la “salut es un valor social de primer ordre”, més enllà d’una “circumstància individual”. La lluita política actual i la dels propers anys, a Catalunya, a l’Estat i a Europa, es centrarà al voltant del dret universal a la salut . D’una banda estan els grups socials i polítics que la considerem un Dret Humà, establert per la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides (art. 25), i d’altra els que volen que la salut sigui única i exclusivament un servei necessari per l’individu. Així es desprèn de les diferents declaracions fetes per la Organització Mundial de Comerç. La diferència entre un dret humà i un servei és que el primer es universal i tothom te dret a gaudir-ne, mentre que al segon només en te l’accés garantit aquell qui ho pot pagar.

Ara amb el Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’abril el govern del PP, pretén fer justament el contrari del que es desprèn del seu títol “ Mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions”. Les mesures dictades han ferit de mort al sistema públic de salut i tindran com a conseqüència un redimensionament a la baixa del serveis públics, i afavoriran un creixement del sector privat . Una reconversió sense valors feta per inconscients. Les competències en sanitat estan transferides a les comunitats autònomes, i aquest Reial Decret re-centralitza competències. Catalunya gestiona la seva sanitat des dels anys 80, i els resultats han estat bons, fins ara, i no mereixen el menyspreu manifestat pel govern del PP, en el RDLL 16/2012. Calia una defensa mes forta del autogovern per part del President Mas, i no s’esperava aquesta submissió tan forta al PP.

El govern del Estat, ha provocat una involució en drets i garanties dels ciutadans; perquè lamina les competències autonòmiques, i perquè dóna l’esquena a Europa, en vulnerar la directiva d’atenció sanitària transfronterera de 2011.

No ens creiem les fal·làcies dels seus missatges de Màrqueting llençats per justificar-se, fent créixer falsos sentiments patriòtics, emparats en els suposats abusos del turisme sanitari, en l'atenció als immigrants sense residencia fiscal, i en l’abús del serveis sanitaris per part dels pensionistes. Així volen justificar que no hi ha més solució que retallar els drets que garanteixen la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i no es pot ni permetre ni tolerar.

El Govern de la Generalitat, ha de defensar amb molta més contundència els drets del ciutadans i ciutadanes de Catalunya en matèria de Salut. La salut, és un valor social a preservar, i el sistema sanitari públic ha esdevingut amb els anys, per la seva qualitat, reconeixement i valoració de la ciutadania, un signe identitari propi de Catalunya, que cal defensar amb noblesa, i sense ambigüitats.

Josep Maria Sabaté
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 24 de MAig de 2012