dilluns, 26 de desembre del 2011

Un any després de les eleccions al Parlament de Catalunya .

Fa poc més d’un any rebia el suport gairebé unànime, de l’assemblea de la meva agrupació de Reus per representar-los al Parlament de Catalunya. La federació del Camp de Tarragona recollia aquesta proposta i em proposà per anar en el lloc número tres de la llista. Les eleccions no van anar bé pel nostre partit i els 28 diputats del PSC que resultàrem electes hem de multiplicar-nos per poder fer una bona tasca d’oposició.
Estic en les comissions de Salut, Economia i de Sindicatura de Comptes; sóc, a més, suplent de la d’Interior i de la de Benestar i Família. Tinc assignat, com a diputat d’àmbit territorial, el Baix Camp i el Priorat. Però és en la comissió de Salut on exerceixo com a portaveu i on dedico més temps, la qual cosa m’obliga a estar gairebé tota la setmana al Parlament i m’impedeix estar el temps que fora desitjable a l’agrupació. El butlletí que avui teniu a les mans em serveix per retre comptes de la feina feta, i encara que sigui d’una manera molt resumida, és important i cal fer-ho.
Diverses són les accions que es realitzen al Parlament. D’una banda, les accions de control al govern que es concreten bàsicament en preguntes escrites i orals;  i d’altra, les propostes de resolució i mocions, que tenen com a objectiu condicionar al govern en la realització de les seves polítiques.
En l’àmbit de salut, i pel que fa a iniciatives al Ple, hem realitzat 5 preguntes orals que han obligat al Conseller a contestar qüestions concretes que van des de la destrucció d’ocupació del sector fins a la planificació dels serveis de salut i la situació del transport sanitari. Amb el propòsit de capgirar la política del govern, hem presentat i defensat 3 interpel·lacions al ple que han originat 3 mocions subsegüents: la primera, en matèria d’inversions en equipaments de salut amb el propòsit d’impedir la descapitalització dels equipaments; la segona pretenia aturar les retallades indiscriminades que s’han produït als centres de salut i hospitals; i la tercera tenia per objectius forçar al govern a realitzar un pla de xoc per recuperar l’activitat assistencial no realitzada aquests últims mesos, salvaguardar l’ICS com empresa pública, i condicionar els pressupostos del 2012 pel que fa a garantir el model de finançament, de governança, i la política retributiva dels professionals. Els diputats de CiU i del PP impediren que prosperés cap de les mocions presentades, evidenciant així el retrocés que realitza aquest govern en polítiques socials.
Pel que fa al treball en comissió, s’han presentat 78 propostes de resolució en comissió que pretenien condicionar les polítiques del govern. Només en 14 ocasions hem aconseguit deixar sols els representants de CiU i que s’acceptessin les diverses propostes fetes en la línia d’evitar algunes retallades.

El nostre grup ha demanat 37 compareixences al Parlament per tal que ens visitin, en comissió, persones o institucions diverses, i posicionar-se respecte a aquelles qüestions que determina el nostre grup.
Pel que fa a les accions de control al govern, i sempre parlant de l’àmbit sanitari, hem fet 1.201 preguntes per tal d’obtenir una informació concreta que ens permet, després, uns posicionaments més rigorosos.
A més de l'àmbit de la salut i com a diputat de Reus, he participat en la realització de propostes de resolució d’altres àmbits. En territori i sostenibilitat hem subscrit les propostes relatives al conflicte produït per Ryanair a l'aeroport; i en ensenyament, la proposta per garantir la continuïtat de l’escola Reus 21 i la construcció de l’ Institut Isabel Besora. També hem realitzat 96 preguntes per escrit referents a la ciutat en àmbits que afecten, a més de la salut, a ensenyament, protecció social i polítiques territorials.
A banda, però, de les diverses actuacions citades, l’activitat parlamentària que he realitzat amb més satisfacció i que pot tenir més rendiment per a la nostra ciutat, és el debat en el Ple de la Proposició de Llei pel qual s’estableix l’aplicació a l’Ajuntament de Reus del règim d’organització dels municipis de gran població. Es tracta d'una iniciativa endegada la passada legislatura per l’alcalde Lluís Miquel Pérez i que en Plenari vaig anomenar com la “Llei de Reus”. És una llei que ha iniciat el tràmit parlamentari, que espero vegi la llum el proper any i que ha de significar un canvi important i molt positiu en les finances del nostre ajuntament.
És tot un orgull representar als ciutadans i a les ciutadanes que em van elegir per ser diputat al Parlament de Catalunya aquesta 9a legislatura, però no puc evitar tenir un sentiment agredolç. El PSC és un partit de govern i ara, en aquests moments, gairebé d’emergència nacional, caldria un altre tipus de polítiques, amb més de consens per tirar endavant aquest país. Vam començar fent possible l’acord d’investidura del President Mas, però l’actitud de CiU amb constants agressions i menysteniment envers la feina feta pels governs d’esquerres, a més dels continuats i barroers entrebancs a la tasca de l'oposició al Parlament, han impossibilitat polítiques d’acostament de posicions, i consensos bàsics de país, que, sincerament, crec que és el que la ciutadania necessita.
Malauradament, el màrqueting polític practicat per CiU, més preocupat en confondre partit, govern i país i buscar culpables, que no pas en procurar trobar possibles solucions als problemes, ens portarà a la construcció d’una Catalunya diferent, on els avenços socials aconseguits els últims anys es veuen, dia a dia,  desmantellats per una dreta que enganya als ciutadans i renuncia al seus programes electorals per tal de fer petits els espais públics, mentre engrandeix els privats.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Polítiques socials possibles i necessàries en l’ideari del PSC

Els sistemes de protecció social necessiten dotar-se de nous paradigmes que superin l’origen ideològic de les conquestes socials que les van assolir. Les noves generacions donen per fet, tenir garantit el dret a l'educació, la salut i  la protecció social, perquè els han tingut sempre i no han hagut de lluitar per aconseguir-ho. Però la realitat es que l’assegurament i provisió dels serveis que garanteixen  els avenços aconseguits per la Constitució i l’estatut d’Autonomia encara no estan ben travats i arrelats en la nostra societat. I per estar-hi, precisen de més i millors polítiques que assegurin la seva consolidació com a elements de cohesió social i de desenvolupament econòmic.
En un moment en què han canviat tantes coses i en tan poc temps, es molt important que el posicionament del PSC es traslladi clarament a la societat després de revisar-se internament. La definició de com han de ser el serveis de provisió dels serveis de salut, educació i de protecció social, continua generant polèmiques internes i externes que condicionen l’ideari socialista al respecte, i mentrestant la percepció que en tenen d'aquets serveis els ciutadans i ciutadanes canvia molt ràpidament, sobretot en les classes mitjanes del nostre país i de la societat occidental en general.
No queda prou clar en els plantejaments programàtics del PSC, el paper de l'administració pública en la provisió dels serveis de protecció social que ha de garantir. Segueixen havent molts dubtes sobre el paper que pot tenir la iniciativa privada en la seva producció, es considera per alguns col·lectius, sobretot de professionals, un frau a la societat que hi hagi negocis en la dita provisió. Però el que ha d’importar al PSC, és entendre que la ciutadania vol sentir-se segura en els espais de convivència i també en la seva privacitat. I el que necessita per sentir-se’n és gaudir de serveis de salut, educació i protecció social de qualitat i finançats públicament, sense cap tipus de discriminació per accedir-hi.
Els ciutadans i ciutadanes no entenen generalment quina és la diferència, entre que aquets serveis es facin directament per l’administració o per la iniciativa privada, i crec que no els importa massa qui ho faci, mentre tinguin garantit l’accés a uns serveis de qualitat amb la confiança de que els recursos de que disposen els governs via impostos estiguin ben utilitzats. I també crec que acceptarien, de justificar-se’n la seva  necessitat l’establiment de taxes, per mantenir el nivell de qualitat que la nostra societat precisa garantint com sigui necessari l’accés universal als serveis.
La Llei d’ordenació sanitària de Catalunya el 1991 crea el Servei Català de la Salut com asseguradora pública, legitimant la provisió mixta de serveis de salut públics i establin un ampli ventall de possibilitats pel que fa a la col·laboració públic-privada. Podria ser un model a considerar en altres àmbits. El programa electoral del PSC a les ultimes eleccions autonòmiques es posicionava clarament en la necessitat de reforçar el paper del SCS sobretot en l’assegurament del sistema de salut.
El PSC no es pot escapolir d’aquest debat i ha d’ afrontar-lo amb rigor i també amb generositat, ha de definir en el seu ideari què entén per protecció social, i no deixar, només en mans dels professionals dels  diferents àmbits de la provisió dels serveis, les definicions de les polítiques publiques de protecció social. Els ciutadans i ciutadanes tenim drets, però cada cop tenim més deures. I si volem conservar, i incrementar uns serveis de protecció social de finançament públic i de qualitat, hem d’incorporar nous paradigmes a desenvolupar per fer-ho possible, sense cap tipus de prejudici i amb l’únic objectiu de construir una societat cada cop més justa i segura.
Entenent per societat justa, la que garanteix la igualtat d’oportunitats per tothom, fet que la enforteix i la cohesiona. I per societat segura, la que garanteix els drets socials establerts, tant en els espais de convivència social com en la privacitat familiar i sobretot personal. Només en aquesta direcció podrem enfortir un desenvolupament sostingut i sostenible pel futur mes immediat del nostre país, i el PSC hi te molt a dir en principi clarificant el seu ideari.

12 de desembre de 2011
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya