¿Qué haremos el lunes?

Tras las elecciones del próximo domingo en el Parlament de Catalunya y una vez "la voluntad del pueblo" se haya manifestado de forma plebiscitaria, la nueva mayoría resultante de los comicios elegirá al President de la Generalitat, que formará su nuevo gobierno. Será responsable de la liquidación de las cuentas públicas de este año y será entonces cuando los catalanes y catalanas podremos analizar, sin estridencias ni envoltorios protectores, el balance político y económico de dos años de gobierno de CiU con el apoyo económico del PP. Se definirán las estrategias para esta " Nueva Catalunya "que, dicen, tanta gente desea; y el Parlamento decidirá qué marco institucional se quiere impulsar y con qué nivel de consenso se pretende obtener.

Se despejarán dudas sobre la oportunidad del proceso electoral impulsado y, si la cuestión nacional de Catalunya queda ya definitivamente situada en el ideario catalán, a partir del lunes se deberá trabajar para salir de la crisis con equidad social y equilibrio territorial. Y para superar la crisis con autoridad y solvencia habrá que recuperar consensos y complicidades. Si el resultado electoral fortalece el nacionalismo como opción política, sin clarificar nada más, esta sacudida a que se ha sometido a los catalanes y catalanas no habrá sido útil para el progreso económico y social de Catalunya.

Hay que tener mucho cuidado con las estridencias exhibidas por algunos políticos, porque no hay proyecto político, económico o social que tenga futuro si se fundamenta en la queja continua y, en consecuencia, justifica la inacción en base a centrifugar culpabilidades. Este estilo de hacer política que sufrimos en Cataluña no aguanta ningún tipo de comparativa internacional. Es único e irrepetible y sería deseable que se acabara el lunes, con el fin de oxigenar el espacio público y construir con sensatez un proyecto de país con una generosidad amplia que generara consenso social y evitara el rechazo de nadie. Una vez resueltos los temas identitarios, la gente honesta que quiere vivir dignamente, mayoritaria en Cataluña, precisa de un gobierno que le ayude a superar las dificultades de la crisis actual y le posibilite, con efectividad, un futuro mejor.

Los partidos políticos catalanes dejarán los envoltorios que disfrazan las realidades, calificadas de “excepcionales", y deberán definir sus políticas en el espacio conservador o socialdemócrata. No hay mucho más. Cuando el nacionalismo catalán deje de ser motivo de hacer política porque se haya ejercido el derecho a decidir, el espacio a conquistar por CiU corresponde ideológicamente al PSC. Así puede entenderse toda la estrategia diseñada por los expertos en comunicación de CiU, que se apropian del país y que parece que tengan como objetivo hacer desaparecer al PSC. Ganar al adversario es lícito, pero menospreciar la pluralidad de este país y querer su eliminación es indigno, y no se debe permitir. Por ello, el PSC debe ser nuevamente una fuerza política determinante para Cataluña, y estas elecciones deberían suponer el inicio de su recuperación.

A partir del lunes, habría que recuperar los modales y las formas en política, dejar ya de buscar culpables para justificar inacciones de gobierno y empezar a actuar. A trabajar, a pesar de los pocos instrumentos de que dispone la Generalitat, para combatir las acciones desmesuradas impulsadas por las instituciones y grupos de presión financieros y especulativos europeos, españoles y también catalanes, que tras forzar a familias e instituciones a endeudarse sin límites para impulsar el crecimiento, ahora nos provocan recesión económica y miseria colectiva. Las entidades financieras y las agencias de información economicas on quienes realmente condicionan la vida de la gente.

Las naciones de Europa, comandadas por partidos conservadores, han renunciado a desarrollar instrumentos financieros públicos en pro de los privados. Lo importante no era emprender actividad productiva, sino permitir la acumulación de capital en pocas manos. La economía de mercado ha quebrado ética y moralmente. Si queremos una "Nueva Catalunya en Europa", el Gobierno de la Generalitat debe construir un país más libre, impulsando un marco regulador "propio" en cuanto a políticas económicas, financieras y fiscales, para dar seguridad y confianza en el futuro a la gente que vive en Catalunya.

¿Qué haremos el lunes?

Josep Maria Sabaté i Guasch

Cataluña Press 22 de noviembre de 2012

 

Què farem dilluns?

Després de les eleccions del proper diumenge al Parlament de Catalunya i un cop “la voluntat del poble” s'hagi manifestat de forma plebiscitària, la nova majoria resultant dels comicis elegirà el President de la Generalitat, que formarà el seu nou govern. Serà responsable de la liquidació dels comptes públics d’enguany i, aleshores,  els catalans i catalanes podrem analitzar, sense estridències ni embolcalls protectors, el balanç polític i econòmic de dos anys de govern de CiU amb el suport econòmic del PP. Es definiran les estratègies per aquesta “Catalunya Nova” que, diuen, tanta gent desitja, i el Parlament decidirà quin marc institucional es vol impulsar i amb quin nivell de consens es pretén obtenir.

Quedarà clar si ha valgut la pena el procés electoral impulsat i, si la qüestió nacional queda ja definitivament establerta, s’haurà de treballar per sortir de la crisi amb equitat social i equilibri territorial. I per sortir-ne amb autoritat i solvència caldrà  recuperar consensos i complicitats. Si el resultat electoral enforteix el nacionalisme com opció política, sense clarificar res més, aquest sotrac a què s’ha sotmès als catalans i catalanes no haurà estat útil pel progrés econòmic i social de Catalunya.

Cal tenir molta cura amb les estridències exhibides per alguns polítics, perquè no hi ha projecte polític, econòmic o social que tingui futur si es fonamenta en la queixa contínua i en conseqüència, justifica la inacció en base a centrifugar culpabilitats. Aquest estil de fer política que patim a Catalunya no aguanta cap tipus de comparativa internacional. És únic i irrepetible, i seria desitjable que s’acabés dilluns, per tal d’oxigenar l’espai públic i bastir amb seny un projecte de país amb una generositat àmplia que generés consens social i evités el rebuig de ningú. Un cop resolts els temes identitaris, la gent honesta que vol viure dignament, majoritària a Catalunya, precisa d’un govern que els ajudi a superar les dificultats de la crisi actual i els  possibiliti, amb efectivitat, un futur millor.

Els partits polítics catalans deixaran els embolcalls que disfressen les realitats, “dites excepcionals”, i hauran de definir les seves polítiques en l’espai conservador o socialdemòcrata. No hi ha gaire més. Quan el nacionalisme català deixi de ser motiu de fer política perquè s’hagi exercit el dret a decidir, l’espai a conquerir per CiU correspon ideològicament al PSC. Així s’explica tota l’estratègia dissenyada pels experts en comunicació de CiU, que s’apropia del país i que sembla tenir com objectiu fer desaparèixer el PSC. Guanyar l’adversari es lícit, però menystenir la pluralitat d’aquest país i voler la seva eliminació es indigne, i no s’ha de permetre. Per això, el PSC ha de ser novament una força política determinant per Catalunya, i aquestes eleccions haurien de suposar l’inici de la seva recuperació.  

A partir de dilluns, caldria recuperar els modals i les formes en política, deixar ja de buscar culpables per justificar inaccions de govern i començar a actuar. A treballar, tot i els pocs instruments que disposa la Generalitat, per combatre les accions desmesurades impulsades per les institucions i grups de pressió financers i especulatius europeus, espanyols i també catalans, que després de forçar a famílies i institucions a endeutar-se sense límits per impulsar el creixement, ara ens provoquen recessió econòmica i misèria col·lectiva. Les entitats financeres i les agències d’informació són qui realment condicionen la vida de la gent.

Les nacions d’Europa, comandades per partits conservadors, han renunciat a desenvolupar instruments financers públics en pro dels privats. L’important no era endegar activitat productiva, sinó permetre l’acumulació de capital en poques mans. L’economia de mercat ha fet fallida ètica i moralment.  Si volem una “Catalunya Nova a Europa”, el Govern de la Generalitat ha de construir un país més lliure, impulsant un marc regulador “propi” pel que fa a polítiques econòmiques, financeres i fiscals, per donar seguretat i confiança en el futur dels catalans i catalanes.

Què farem dilluns?

Josep Maria Sabaté i Guasch

Catalunya Press 22 de Novembre

Asimétricos y chulos

La campaña de las elecciones al Parlament  de Catalunya está resultando tan previsible, que pasará a la historia como la más poco original y aburrida de las campañas. Todo gira alrededor de la independencia como la única solución, como la panacea, aquel remedio que lo cura todo. El producto a comercializar es: "Fe ciega en la soberanía plena". Eso sí, dentro de Europa, que es precisamente donde han ido a parar parte de la soberanía catalana y española. Todo se puede explicar a los consumidores (pues a así se nos trata, y no como ciudadanos) por parte del aparato de comunicación de CiU. Ya hace tiempo que hemos aceptado este papel, porque nadie ha sabido contrarrestar este talento.

El aparato convergente ha sido capaz de crear un producto ilusionante a base de repetir la marca, pero con una fórmula secreta. ¿Les suena como consumidores?  Estamos ante una nueva "chispa de la vida". Pero: ¡Ojo, no sabemos si el producto será light, cero, descafeinado o normal! ¡Qué paradoja más grande! ¿Recuerdan aquello del  "pájaro en mano"? Pues ahora los mismos que hace pocos meses no hablaban de independencia, han hecho de ésta el motivo principal de su ideario. Y por el contrario, aquellos que siempre han hablado de independencia, “Solidaritat per la Independència” (SI), es probable que ni resulten elegidos. No deja de resultar lógico si se mira con perspectiva comercial. Precio por precio, la gente compra producto ganador y no marca blanca.

La creación del “nuevo”-“viejo” producto Independencia es un proceso trabajado y estudiado, que se ha visto reforzado por los acontecimientos. Y si se hubiera hecho con menos chulería, sería mucho más creíble y solvente. Que es un proceso muy calculado se explica por el "tsunami" independentista que llena todas las tertulias de radio y televisión (incluidas las públicas), y es titular a diario en la prensa escrita. Pretenden que nos posicionemos constantemente al respecto, y nos obligan a demostrar que o somos buenos catalanes y estamos de acuerdo con el pensamiento dominante, o somos extranjeros. Y no es casual que entidades culturales, iconos de nuestro país, aprovechen estos días para hacer marketing telefónico con el interés aparente de asociarte, y de paso, convertirte al independentismo excluyente. De esta manera no se crean ni simpatías ni complicidades. Así sólo se están poniendo las bases para crear desencantos y frustraciones. Ahora sí puede afirmarse que los catalanes y catalanas somos "únicos y asimétricos". Los consumidores catalanes van comprando el producto Independencia, siguiendo la estela dibujada por el equipo comercial de CiU, y contando con la ayuda de nacionalistas españoles que, con su torpeza, los hacen grandes. El éxito no se podrá resistir.

Mi abuelo me decía "Quien no sabe más que una canción, sólo ganará un real". Es decir, que mal vamos si sólo nos ocupamos de hablar de lo que haremos cuando seamos soberanos y dejamos la gestión de la crisis actual a unos mercados, cuyos responsables no pasan por las urnas. La derecha y los nacionalismos siempre acaban coincidiendo, aunque compongan zarzuelas no demasiado polifónicas o sólo sepan una canción. Mi abuelo vería aquí la excepción al refrán.

Se necesitan nuevos instrumentos de Estado para Catalunya, muy cierto, pero tenemos que empezar por intentar reconstruir políticas financieras que no nos precipiten en caída libre ni a una Europa controlada por los mercados, ni a unos recortes en salud, educación y otros servicios sociales (verdaderos instrumentos de Estado, propios y singulares de Catalunya), obligados dicen, para poder pagar los incrementos de tipos de interés que precisamente determina asimétricamente esta Europa, a la que quieren entregar, con ilusión, un nuevo Estado. Sin política financiera propia no seremos más que una colonia.

No es justo que hablemos con medias palabras. No se puede decir que Cataluña exporta más, hay que decir que las empresas ubicadas en Cataluña exportan más, pero resulta que muchas son de capital no autóctono. No se puede hablar de España como si fuera un extraterrestre, la Generalitat también es Estado, todavía. Y no se puede ir de sobrados y chulos, no es necesario dinamitar todos los puentes para ser más grandes y más auténticos, porque de ganar la opción independentista, el país novel necesitará mucha ayuda y complicidades para crecer. Y los modales y maneras serán muy necesarios para construir una diplomacia catalana que precisará desplegar relaciones internacionales excelentes con los países vecinos, como corresponde a un estado de calidad.

 

Josep Maria Sabaté i Guasch

tradución del articulo publicado en Catalunya Press el 8 de Noviembre

Asimètrics i fatxendes

La campanya a les eleccions al Parlament està resultant tan previsible, que passarà a la història com la més poc original i avorrida de les campanyes. Tot gira sobre la independència com a panacea, com l'única solució: és com aquella poció que ho cura tot. El producte a comercialitzar és: “Fe cega en la sobirania plena”. Això sí, dins d’Europa, que és precisament on ha anat a parar part de la sobirania catalana i espanyola. Tot es pot explicar als consumidors (així se’ns tracta, i no com a ciutadans) per part de l’aparell de comunicació de CiU. Ja fa temps que hem acceptat aquest paper, perquè ningú ha sabut contrarestar aquest talent.

L’aparell convergent ha estat capaç de crear un producte il•lusionador a base de repetir la marca, però amb una fórmula secreta. Us sona com a consumidors? Estem davant d’una nova “chispa de la vida”, però ull: No sabem si el producte serà light, zero, descafeïnat o normal! Quina paradoxa més gran, recorden aquell "peix al cove"? doncs ara els mateixos, que fa pocs mesos no parlaven d’independència, n’han fet motiu principal del seu ideari. I per contra, aquells que sempre han parlat d'independència, Solidaritat per la Independència (SI), és probable que ni resultin elegits. És lògic, si es mira amb perspectiva comercial. Preu per preu, la gent compra producte guanyador i no marca blanca.
La creació del nou vell producte Independència és un procés treballat i estudiat, que s’ha vist reforçat pels esdeveniments. I si s’hagués fet amb menys fatxenderia, seria molt més creïble i solvent. Que és un procés molt calculat s’explica pel “tsunami” independentista que omple totes les tertúlies de ràdio i televisió (incloses les públiques), i és titular diàriament a la premsa escrita. Gairebé ens fan posicionar constantment, obligant-nos a tenir que demostrar, si som bons catalans i estem d’acord amb el pensament dominant, o som estrangers. I no és casual que entitats culturals, icones del nostre país, aprofitin aquests dies per fer màrqueting telefònic amb l’interès aparent de associar-te, i de pas, convertir-te al independentisme excloent. D'aquesta manera no es fa ni xarxa ni complicitats, així només estan posant les bases per crear desencisos i frustracions. Ara sí que es pot afirmar que els catalans i catalanes som “únics i asimètrics”. Els consumidors catalans van comprant el producte Independència, seguint l'estela dibuixada i comptant amb l’ajut de nacionalistes espanyols que, amb la seva malaptesa, els fan grans. L’èxit no es podrà resistir.

El meu avi em deia “Qui no sap més que una cançó, només guanyarà un xavo”, és a dir, que malament anem, si només ens ocupem de parlar del què farem quan siguem sobirans plens, i deixem la gestió de la crisi actual als mercats, per cert, els seus responsables no passen per les urnes. La dreta i els nacionalismes sempre acaben coincidint, encara que facin sarsueles no massa polifòniques, o només sàpiguen una cançó. El meu avi veuria aquí l'excepció a la dita.
Es necessiten nous instruments d’Estat per Catalunya, molt cert, però hem de començar per intentar reconstruir polítiques financeres que no ens aboquin en caiguda lliure a una Europa controlada pels mercats, i a unes retallades en salut, educació, i serveis socials (veritables instruments d’Estat propis i singulars de Catalunya), obligades diuen, per poder pagar els increments de tipus d’interès que precisament determina asimètricament, aquesta Europa a qui volen entregar, amb il•lusió, un nou Estat. Sense política financera pròpia no serem més que una colònia
No és just que parlem amb mitges paraules. No es pot dir que Catalunya exporta més, s’ha de dir que les empreses ubicades a Catalunya exporten més, i resulta que moltes són de capital no autòcton. No es pot parlar de l’Estat Espanyol com si fos un extraterrestre, la Generalitat també és Estat, encara. I no es pot anar de sobrats i fatxendes, no cal dinamitar tots els ponts per ser més grans i més autèntics, perquè de guanyar l'opció independentista, el país novell necessitarà molta ajuda i complicitats per créixer. I els modals i les maneres, seran molt necessàries per bastir una diplomàcia catalana que precisarà desplegar relacions internacionals excel•lents amb els països veïns , com correspon a un estat de qualitat.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Catalunya Press 8 de Novembre de 2012