dilluns, 26 de desembre del 2011

Un any després de les eleccions al Parlament de Catalunya .

Fa poc més d’un any rebia el suport gairebé unànime, de l’assemblea de la meva agrupació de Reus per representar-los al Parlament de Catalunya. La federació del Camp de Tarragona recollia aquesta proposta i em proposà per anar en el lloc número tres de la llista. Les eleccions no van anar bé pel nostre partit i els 28 diputats del PSC que resultàrem electes hem de multiplicar-nos per poder fer una bona tasca d’oposició.
Estic en les comissions de Salut, Economia i de Sindicatura de Comptes; sóc, a més, suplent de la d’Interior i de la de Benestar i Família. Tinc assignat, com a diputat d’àmbit territorial, el Baix Camp i el Priorat. Però és en la comissió de Salut on exerceixo com a portaveu i on dedico més temps, la qual cosa m’obliga a estar gairebé tota la setmana al Parlament i m’impedeix estar el temps que fora desitjable a l’agrupació. El butlletí que avui teniu a les mans em serveix per retre comptes de la feina feta, i encara que sigui d’una manera molt resumida, és important i cal fer-ho.
Diverses són les accions que es realitzen al Parlament. D’una banda, les accions de control al govern que es concreten bàsicament en preguntes escrites i orals;  i d’altra, les propostes de resolució i mocions, que tenen com a objectiu condicionar al govern en la realització de les seves polítiques.
En l’àmbit de salut, i pel que fa a iniciatives al Ple, hem realitzat 5 preguntes orals que han obligat al Conseller a contestar qüestions concretes que van des de la destrucció d’ocupació del sector fins a la planificació dels serveis de salut i la situació del transport sanitari. Amb el propòsit de capgirar la política del govern, hem presentat i defensat 3 interpel·lacions al ple que han originat 3 mocions subsegüents: la primera, en matèria d’inversions en equipaments de salut amb el propòsit d’impedir la descapitalització dels equipaments; la segona pretenia aturar les retallades indiscriminades que s’han produït als centres de salut i hospitals; i la tercera tenia per objectius forçar al govern a realitzar un pla de xoc per recuperar l’activitat assistencial no realitzada aquests últims mesos, salvaguardar l’ICS com empresa pública, i condicionar els pressupostos del 2012 pel que fa a garantir el model de finançament, de governança, i la política retributiva dels professionals. Els diputats de CiU i del PP impediren que prosperés cap de les mocions presentades, evidenciant així el retrocés que realitza aquest govern en polítiques socials.
Pel que fa al treball en comissió, s’han presentat 78 propostes de resolució en comissió que pretenien condicionar les polítiques del govern. Només en 14 ocasions hem aconseguit deixar sols els representants de CiU i que s’acceptessin les diverses propostes fetes en la línia d’evitar algunes retallades.

El nostre grup ha demanat 37 compareixences al Parlament per tal que ens visitin, en comissió, persones o institucions diverses, i posicionar-se respecte a aquelles qüestions que determina el nostre grup.
Pel que fa a les accions de control al govern, i sempre parlant de l’àmbit sanitari, hem fet 1.201 preguntes per tal d’obtenir una informació concreta que ens permet, després, uns posicionaments més rigorosos.
A més de l'àmbit de la salut i com a diputat de Reus, he participat en la realització de propostes de resolució d’altres àmbits. En territori i sostenibilitat hem subscrit les propostes relatives al conflicte produït per Ryanair a l'aeroport; i en ensenyament, la proposta per garantir la continuïtat de l’escola Reus 21 i la construcció de l’ Institut Isabel Besora. També hem realitzat 96 preguntes per escrit referents a la ciutat en àmbits que afecten, a més de la salut, a ensenyament, protecció social i polítiques territorials.
A banda, però, de les diverses actuacions citades, l’activitat parlamentària que he realitzat amb més satisfacció i que pot tenir més rendiment per a la nostra ciutat, és el debat en el Ple de la Proposició de Llei pel qual s’estableix l’aplicació a l’Ajuntament de Reus del règim d’organització dels municipis de gran població. Es tracta d'una iniciativa endegada la passada legislatura per l’alcalde Lluís Miquel Pérez i que en Plenari vaig anomenar com la “Llei de Reus”. És una llei que ha iniciat el tràmit parlamentari, que espero vegi la llum el proper any i que ha de significar un canvi important i molt positiu en les finances del nostre ajuntament.
És tot un orgull representar als ciutadans i a les ciutadanes que em van elegir per ser diputat al Parlament de Catalunya aquesta 9a legislatura, però no puc evitar tenir un sentiment agredolç. El PSC és un partit de govern i ara, en aquests moments, gairebé d’emergència nacional, caldria un altre tipus de polítiques, amb més de consens per tirar endavant aquest país. Vam començar fent possible l’acord d’investidura del President Mas, però l’actitud de CiU amb constants agressions i menysteniment envers la feina feta pels governs d’esquerres, a més dels continuats i barroers entrebancs a la tasca de l'oposició al Parlament, han impossibilitat polítiques d’acostament de posicions, i consensos bàsics de país, que, sincerament, crec que és el que la ciutadania necessita.
Malauradament, el màrqueting polític practicat per CiU, més preocupat en confondre partit, govern i país i buscar culpables, que no pas en procurar trobar possibles solucions als problemes, ens portarà a la construcció d’una Catalunya diferent, on els avenços socials aconseguits els últims anys es veuen, dia a dia,  desmantellats per una dreta que enganya als ciutadans i renuncia al seus programes electorals per tal de fer petits els espais públics, mentre engrandeix els privats.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Polítiques socials possibles i necessàries en l’ideari del PSC

Els sistemes de protecció social necessiten dotar-se de nous paradigmes que superin l’origen ideològic de les conquestes socials que les van assolir. Les noves generacions donen per fet, tenir garantit el dret a l'educació, la salut i  la protecció social, perquè els han tingut sempre i no han hagut de lluitar per aconseguir-ho. Però la realitat es que l’assegurament i provisió dels serveis que garanteixen  els avenços aconseguits per la Constitució i l’estatut d’Autonomia encara no estan ben travats i arrelats en la nostra societat. I per estar-hi, precisen de més i millors polítiques que assegurin la seva consolidació com a elements de cohesió social i de desenvolupament econòmic.
En un moment en què han canviat tantes coses i en tan poc temps, es molt important que el posicionament del PSC es traslladi clarament a la societat després de revisar-se internament. La definició de com han de ser el serveis de provisió dels serveis de salut, educació i de protecció social, continua generant polèmiques internes i externes que condicionen l’ideari socialista al respecte, i mentrestant la percepció que en tenen d'aquets serveis els ciutadans i ciutadanes canvia molt ràpidament, sobretot en les classes mitjanes del nostre país i de la societat occidental en general.
No queda prou clar en els plantejaments programàtics del PSC, el paper de l'administració pública en la provisió dels serveis de protecció social que ha de garantir. Segueixen havent molts dubtes sobre el paper que pot tenir la iniciativa privada en la seva producció, es considera per alguns col·lectius, sobretot de professionals, un frau a la societat que hi hagi negocis en la dita provisió. Però el que ha d’importar al PSC, és entendre que la ciutadania vol sentir-se segura en els espais de convivència i també en la seva privacitat. I el que necessita per sentir-se’n és gaudir de serveis de salut, educació i protecció social de qualitat i finançats públicament, sense cap tipus de discriminació per accedir-hi.
Els ciutadans i ciutadanes no entenen generalment quina és la diferència, entre que aquets serveis es facin directament per l’administració o per la iniciativa privada, i crec que no els importa massa qui ho faci, mentre tinguin garantit l’accés a uns serveis de qualitat amb la confiança de que els recursos de que disposen els governs via impostos estiguin ben utilitzats. I també crec que acceptarien, de justificar-se’n la seva  necessitat l’establiment de taxes, per mantenir el nivell de qualitat que la nostra societat precisa garantint com sigui necessari l’accés universal als serveis.
La Llei d’ordenació sanitària de Catalunya el 1991 crea el Servei Català de la Salut com asseguradora pública, legitimant la provisió mixta de serveis de salut públics i establin un ampli ventall de possibilitats pel que fa a la col·laboració públic-privada. Podria ser un model a considerar en altres àmbits. El programa electoral del PSC a les ultimes eleccions autonòmiques es posicionava clarament en la necessitat de reforçar el paper del SCS sobretot en l’assegurament del sistema de salut.
El PSC no es pot escapolir d’aquest debat i ha d’ afrontar-lo amb rigor i també amb generositat, ha de definir en el seu ideari què entén per protecció social, i no deixar, només en mans dels professionals dels  diferents àmbits de la provisió dels serveis, les definicions de les polítiques publiques de protecció social. Els ciutadans i ciutadanes tenim drets, però cada cop tenim més deures. I si volem conservar, i incrementar uns serveis de protecció social de finançament públic i de qualitat, hem d’incorporar nous paradigmes a desenvolupar per fer-ho possible, sense cap tipus de prejudici i amb l’únic objectiu de construir una societat cada cop més justa i segura.
Entenent per societat justa, la que garanteix la igualtat d’oportunitats per tothom, fet que la enforteix i la cohesiona. I per societat segura, la que garanteix els drets socials establerts, tant en els espais de convivència social com en la privacitat familiar i sobretot personal. Només en aquesta direcció podrem enfortir un desenvolupament sostingut i sostenible pel futur mes immediat del nostre país, i el PSC hi te molt a dir en principi clarificant el seu ideari.

12 de desembre de 2011
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya

dissabte, 26 de novembre del 2011

Una campaña electoral crispada donde la salud ha sido protagonista

Después de conocer los resultados de las elecciones generales, es momento de reflexionar sobre los errores y los aciertos de la campaña electoral. Lejos ya del estruendo producido por la confrontación dialéctica propia de los partidos políticos, se ve pocos aciertos y muchos errores, lo que nos debería hacer pensar, que de seguir por este camino, está garantizado el crecimiento de la desafección de la gente hacia los partidos políticos. Lo que supone en mi opinión hacer el juego a la derecha Catalana y Española.
El error más grande que, por parte de todos, se ha producido en esta campaña en Cataluña, ha sido la forma en que se han situado las políticas de salud en el centro de los debates y los discursos. Nunca había pasado en Cataluña que la salud entrara en campaña con tanta virulencia y agresividad. Los candidatos no han hablado de los problemas reales de los servicios sanitarios a nivel de estado ni de la necesaria y urgente coordinación entre comunidades autónomas y con la Comunidad Europea.
Es bien sabido que las competencias en materia sanitaria son de las comunidades autónomas y, por tanto, los responsables de la eficiencia y calidad de los servicios sanitarios son los respectivos gobiernos autonómicos, pero todavía existe un gran desconocimiento en la población, en cuanto al origen de la financiación de los servicios de salud. Mucha gente todavía piensa que es cuestión de la Seguridad Social y, por tanto, la confusión sobre la culpabilidad de la insuficiencia económica de los servicios de salud está servida.
Es preocupante que, durante la campaña, no se haya hablado de cómo se han de solucionar los problemas existentes en la gestión de las competencias estatales en materia de salud. Y es lamentable constatar, una vez más, que a CiU le interesa más la confrontación con el PSC que buscar soluciones a los problemas de sostenibilidad de los servicios de salud públicos de Cataluña. La campaña ha sido un reflejo de lo vivido estos últimos meses en el Parlamento, los ayuntamientos y en la calle. Desprecios continuados e incumplimientos de compromisos adquiridos por el gobierno de CiU, el más importante de los cuales es el acuerdo firmado entre CiU y PSC, que permitió la investidura del Presidente. Parece que la humildad y el respeto son virtudes que no están en el Manual de Marketing Electoral de CiU. Además el gobierno con una total falta de respeto a todos, pretendía garantizar la calidad de los servicios de salud mediante un decreto de gobierno, sin tener en cuenta ni a ciudadanos ni a los profesionales, "esto va bien porque lo digo yo".
Los socialistas hemos estado más preocupados por lo que pasaba en el país, por el incremento de los tiempos de espera y por la pérdida de derechos y garantías que se está produciendo, día tras día, en Cataluña, que no explicar nuestras propuestas programáticas. El desmantelamiento de las políticas sociales, aun siendo competencia de la Generalitat, nos ha podido y nos ha ocupado mucho tiempo de campaña.  Ahora, una vez finalizado el proceso electoral, habría que ordenar y sistematizar los problemas a resolver en materia de salud en cuanto a la coordinación entre las comunidades autónomas, con el objetivo de establecer las estrategias para abordar a nivel de estado. A pesar de las particularidades que cada autonomía pueda presentar, o las situaciones que cada una pueda priorizar y convirtió en su actuación estratégica, hay una serie de temas comunes pendientes:
a) La mejora del Fondo de cohesión sanitaria para resolver los problemas que suponen los presupuestos de las diferentes comunidades autónomas, el movimiento de usuarios entre los diversos centros de salud y hospitales del Estado, así como la actividad prestada a extranjeros.
b) La unificación de la Cartera de servicios sanitarios, compartiendo el conocimiento de las diferentes iniciativas en torno a actividades complementarias financiadas, total o parcialmente, por los diferentes sistemas de salud (salud buco-dental, podología ..).
c) El necesario Pacto por la sanidad. Debe plantearse cómo puede ayudar el Ministerio de Sanidad y Políticas Sociales en las comunidades autónomas a gestionar los servicios (farmacia, facturación a mutualidades públicas, tecnologías, coordinación de criterios en política de personal).
d) El abordaje realista de la aplicación de la directiva europea de servicios sanitarios transfronterizos. Se hace del todo necesario un sistema de autorización previa para acceder a los servicios sanitarios de otros estados, ya que el sistema de reembolso y no financiación de gastos colaterales perjudican a las personas con menos recursos.
e) El traspaso del seguro escolar. Debido a la concurrencia de prestaciones, deberíamos plantearnos el sentido actual del seguro escolar.
A las cuestiones ya apuntadas, hay que añadir, además, que quedan pendientes de solución temas como la deuda histórica de  las CCAA con la Seguridad Social y la titularidad del patrimonio que se adscribió a las comunidades autónomas en función de los decretos de traspasos y que sigue siendo propiedad de la Tesorería de la Seguridad Social. Muchos temas a resolver que si merecen la atención preferente de todos, mejorar la coordinación hará ser más efectivos en servicios autonómicos de salud, evitará duplicidades y desburocratizará la administración.
La solidaridad, la universalidad de la asistencia y la calidad asistencial y equidad en el acceso a las prestaciones son aspectos incuestionables para garantizar la permanencia de los principios básicos que inspiran la prestación de la asistencia sanitaria en España y que los socialistas consideramos irrenunciables. El papel del Ministerio de Sanidad y Protección Social debe ser el de responsable y custodio del cumplimiento de las esencias del sistema sanitario español (mediador, coordinador, auditor, director, aglutinador de ideas, responsable del seguimiento y cumplimiento de la accesibilidad, equidad y calidad). Sólo así se fortalecerá y se garantizará la equidad y calidad del sistema en todo el Estado, haciendo posible su sostenibilidad futura.
Ahora hay que actuar con rigor y humildad, hay que pasar del discurso fácil a las propuestas decididas. Los socialistas continuaremos, desde la oposición, siendo los garantes de los servicios públicos frente a los llamados mercados que, todo hace indicar, serán, sin presentarse en sociedad, quienes decidirán el futuro de Cataluña y España.
Josep Maria Sabaté
Diputat al Parlament de Catalunya

dimarts, 22 de novembre del 2011

EL SISTEMA DE SALUT QUE VOLEM RECUPERAR PER CATALUNYA

Estem vivint uns temps difícils i complexes. Alguns parlen de canvis d’època, d'altres de canvis de paradigmes, però el cert és que la crisi que patim no té patró a qui semblar-se ni referències o similituds en altres moments de la historia. La protecció de la salut, abans o després d’emmalaltir, i la sostenibilitat del sistema sanitari, amb equitat d’accés personal i també territorial, hauria de ser un dels objectius del govern per preservar-los enfront la crisi.
El model sanitari català, era -i dic “era”- un sistema de salut basat en l’equitat personal i territorial en l’accés al serveis sanitaris, equitat que és garant de la cohesió social d’un país. La salut pública és pels socialistes un valor social a preservar per damunt de tot.
Els serveis sanitaris públics són patrimoni de tots, però especialment d’aquells que no en tenen d’altres, i per aquesta raó els governs d’esquerres van fer grans esforços per construir un sistema públic capaç de donar respostes al país en general i als ciutadans i ciutadanes en particular. El primer esforç fou de caràcter pressupostari, el creixement de la inversió en salut (despesa en diu el govern de CiU), fou en el període 2003-2010 d’un 65%, és a dir de 4.260 M€ més, passant de destinar-hi 6.178 M€  a 10.438 M€. Amb un milió més de ciutadans i ciutadanes amb dret als serveis sanitaris, vam passar d’una despesa per càpita de 950 € el 2003 a 1371 € per càpita el 2010. El segon esforç fou de caràcter estratègic, la realització dels Plans de salut, els Plans directors i de Reorganització de Serveis, (documents construïts amb el consens dels agents implicats), i sobretot el Mapa Sanitari,  Sociosanitari i de Salut Pública, aprovat el 2008, van permetre orientar un futur, amb garanties de sostenibilitat pel que fa als serveis públics de salut,  i de creixement ordenat pel que fa a la racionalització dels recursos. I el tercer factor fou de caràcter garantista dels drets a la salut, totes les normes aprovades pel Parlament en aquest període, a destacar des de la Llei de l’ICS, la Llei de Salut Pública i sobretot la llei de Universalització de l’assistència sanitari, tenien com a objectiu preservar el nostre model.
Però una característica important del model sanitari català, i que fins ara fou virtut, és que es bastia des del consens de totes les forces polítiques, des que fa 30 anys  es  produïren les transferències del serveis de salut de l’Estat a la Generalitat. Vam rebre un serveis sanitaris infra-finançats per l’estat, i mai els socialistes en van fer crítica ni de la gestió ni dels dèficits que CiU acumulava any rere any, des de 1982 fins al 2003, any en què es produïa el dèficit més gran de la història del Departament de Salut  de la Generalitat, 1.850 M€ (34% del pressupost) essent Conseller en Cap, Artur Mas. I ara, amb total oblit d’aquella situació, amb rancúnia i menyspreu, ens tracta als socialistes de malbaratadors per haver acabat el 2010 amb un dèficit en salut de 800 M€ (8% del pressupost). Aquesta situació trenca el consens i dificulta l’acord necessari per continuar millorant la salut i la qualitat de vida dels ciutadans.
Però la dreta que governa Catalunya actualment sembla que no té voluntat política per mantenir uns serveis de salut públics i de qualitat. I creiem que no té voluntat política, perquè hi veu possibilitat de negoci en el sector salut, i per tant l’interessa afeblir i aprimar el sistema públic per tal que creixi el sector privat, només així pot explicar-se aquest desgavell pel que fa a les retallades en salut.
Sense voluntat política no és gens fàcil trobar solucions que garanteixin el sistema en el futur sense trencar-ne l'actual. Cal recuperar el consens dels últims trenta anys, però la societat avança i determina i condiciona els escenaris possibles per a fer-ho, i ara no és fàcil. Hi ha tres factors que determinen i condicionen el disseny del futur del serveis de salut a Catalunya. El primer factor que suposa un llastre és la facilitat amb què tothom opina de les possibles solucions. Només cal mirar les tertúlies televisives, a parlar de salut s’atreveix massa gent, encara que no tinguin autoritat per fer-ho. L’altre factor és la diferent consideració que els ciutadans tenen dels serveis públics de salut, comparats amb d’altres serveis públics, com per exemple la justícia, on contemplem resignats, anys i anys de retard en la celebració de judicis que mantenen l’angoixa de moltes famílies pendents d’una sentència o d'una indemnització. I el tercer factor és la consideració, per part dels governs, del sistema sanitari com un sector de despesa i no com un sector productiu, generador de riquesa i ocupació que pot formar part de solució per sortir de la crisi.
Pels socialistes garantir la sostenibilitat del sistema sanitari a Catalunya i a l’ Estat és prioritari, i ens toca denunciar els atacs que des de la dreta es fa cap el model actual, inspirat per la Llei General de Sanitat del 1986 que va fer el nostre Ernest Lluch, aleshores Ministre da Sanitat. Els últims mesos estem patint a Catalunya, on mana la dreta representada per CiU, la vulneració dels drets aconseguits els últims 30 anys en Salut, Educació i Protecció social. Fa anys que aquests drets estan en retrocés a Madrid i València, comunitats governades per la dreta espanyola del PP; ara s’hi suma Catalunya, governada per CiU, la dreta catalana que, en lloc de buscar solucions, que es que li correspon fer des del govern,  busca culpables per justificar la seves accions de desmantellament del sistema públic i, per tant, de vulneració dels drets adquirits amb l’ esforç de tots.
Ens correspon als socialistes evidenciar la falta de polítiques socials del govern de CiU alhora que reivindiquem l’obra de govern de la Generalitat catalanista i d’esquerres dels presidents Maragall i Montilla, que sota la direcció de la consellera Geli va fer avançar, i molt, el nostre sistema de salut.
El sistema de salut a Catalunya està perdent qualitat i el President Mas i el Conseller Ruiz en són els responsables. No és veritat que les retallades “no” facin mal a la gent, en fan de mal. No és veritat que els indicadors de salut “no” empitjorin degut a les mesures del Conseller Ruiz. No és veritat que l’equitat territorial pel que fa a l’accessibilitat als serveis sanitaris “no” hagi empitjorat.
Hem de posar en valor el llegat del govern d’esquerres en matèria de salut gràcies al qual s'havien aconseguit: els millors indicadors de salut, que posicionaven el nostre sistema sanitari entre els millors del món; un cost per càpita dels mes baixos de Europa, tot i incorporar, en 7 anys, més d’un milió de ciutadans amb dret al sistema sanitari; i els millors índex de satisfacció dels ciutadans i ciutadanes que qualsevol govern assenyat podria desitjar. No podem permetre que tot aquest llegat es malmeti quan les competències sanitàries són de la Generalitat i, per tant, és qüestió de prioritat política dedicar-hi els recursos que permetin seguir mantenint el nostre sistema de salut entre els millors i més eficients del món. Necessitem recuperar el sistema de salut del que Catalunya ha gaudit els últims anys.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya
Novembre de 2011

dilluns, 18 de juliol del 2011

La sanitat pública necessita lideratges ferms

EL 12 d’abril el Govern acorda assegurar que s’establiran de forma immediata les garanties de qualitat de la sanitat pública catalana. Entre d’altres coses, el Govern confirma que s’adequarà la dotació de personal contractat a les necessitats assistencials.
Tanmateix, la realitat és ben diferent: es produeixen tancaments indiscriminats de plantes d’hospitals i es disminueix dràsticament la programació quirúrgica a tots els hospitals de Catalunya; es provoquen rescissions massives de contractes eventuals i d’interinatge, que ja afecten a més d’un miler de professionals; durant les últimes setmanes hem vist com es produïen ERO’s que ja afecten a 1.500 professionals; hem assistit al tancament de nombrosos punts d’atenció continuada i urgent i els propers mesos contemplarem, com a mínim, el tancament anunciat de l’Hospital 2 de Maig. Es constata, dia a dia, destrossa rere destrossa, que el conseller Boi Ruiz no és capaç de mantenir la qualitat dels serveis sanitaris, per molts decrets i acords de Govern que es facin.
EL dia 8 de juliol es commemoren els 30 anys de traspassos en matèria sanitària a la Generalitat. En aquest període, mai cap Govern de la Generalitat, cap conseller ni consellera de Salut ha actuat amb tanta falta de respecte institucional com el conseller Boi Ruiz. Ruiz té el dubtós privilegi d’incomplir tots els mandats del Parlament, totes les mocions aprovades pel ple i totes les propostes de resolució aprovades en comissió. En aquestes condicions no es pot arribar a acords ni amb els agents socials ni amb ningú. 

Els professionals saben -perquè ells i elles sí que són els millors- que la situació de crisi econòmica que pateix el país requereix de generositat per part de tothom. Fins i tot estaven disposats a assumir renúncies en les seves condicions laborals per tal de mantenir els llocs de treball. Tot, amb l’objectiu d’assegurar la qualitat dels serveis assistencials i els nivells d’ activitat necessàries. Per la seva banda, les patronals diuen que no poden donar-los cap garantia perquè elles mateixes no tenen cap seguretat per part del departament.
Ho hem dit moltes vegades i ho repetim: aquesta situació d’impàs agreuja i evidencia la situació d’aïllament del conseller Boi Ruiz, que ja no pot dissimular més la manca de suports de tot el sector sanitari i de tota la ciutadania envers les mesures que està adoptant.

El Govern de CiU està obsessionat en guanyar per golejada, escampant culpabilitats ad nàuseam i sense aportar cap mesura constructiva. I si pot guanyar abans de començar el partit i menystenint les regles de joc, millor que millor. El Govern creu que el sistema de salut es pot liderar a cop de decret, i el conseller Ruiz sap (o hauria de saber), que això no és possible.

Cal molta credibilitat personal per liderar un sector que acumula més talent en els seus professionals que cap altre sector. Els  ciutadans i les institucions precisen més respecte i el sistema de salut necessita un lideratge més fort, més dialogant i menys autoritari.  I amb molta més credibilitat que la que ofereix el senyor Ruiz.

dimecres, 13 de juliol del 2011

L’Hospital 2 de maig és necessari per la ciutat

El portaveu de salut del Grup Socialista mostra el seu suport als treballadors i treballadores i denuncia el cessament de Núria Marín i Antoni Poveda com a presidenta i vicepresident del CSI “per mostrar les seves discrepàncies al voltant d’aquesta qüesti

El portaveu de Salut del Grup Parlamentari Socialista, Josep Maria Sabaté, ha assegurat que “l’Hospital 2 de maig és necessari per la ciutat”, i ha considerat que “els dispositius que queden en funcionament després de pactar-ne la reducció arran de l’obertura de l’Hospital Moisès Broggi poden continuar oferint servei”. “Les instal·lacions dels serveis actuals que ofereix l’Hospital 2 de maig, no estan hipotecats per cap acord amb la Creu Roja”, ha advertit l’exdirector del Servei Català de Salut, que s’ha mostrat convençut que “hi ha solucions que passen per la reubicació dels servei mentre es fan les obres d’adequació d’espais requerides per la Creu roja”.
Actitud Responsable

Josep Maria Sabaté ha reconegut “l’actitud responsable, compromesa i exigent” dels treballadors i treballadores de l’Hospital 2 de maig, que demanen que es mantinguin els compromisos adquirits. En aquest sentit, l’ha contraposat amb “la situació generada per la manca de capacitat de diàleg i negociació demostrada de forma reiterada per l’actual conseller de Salut, Boi Ruiz”.
Precisament, Sabaté ha atribuït a aquesta manca de capacitat de diàleg els cessaments de l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, i l’alcalde de Sant Joan Despí, Antoni Poveda, com a presidenta i vicepresident del Consorci Sanitari Integral. “Marín i Poveda van mostrar de forma notòria el seu desacord amb el tancament de l’Hospital 2 de maig i la conselleria ha respost de forma fulminant a la discrepància amb el seu cessament”, ha dit.


http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/josep-maria-sabate-lhospital-2-de-maig-es-necessari-per-la-ciutat

dimarts, 12 de juliol del 2011

Gestión autonómica de los servicios de salud: 30 años de transferencias: 8 de julio de 1981

Catalunya asumió las competencias en materia sanitaria hace 30 años, con el reto de consolidar i modernizar un modelo propio de sistema de salud. Modelo basado en la separación de funciones (provisión, financiación y compra de los servicios), y en la utilización pública de todos los centros de salud y hospitales disponibles en el territorio, independientemente de su titularidad. Y asume las competencias de salud sin disponer de una base normativa que permitiera articular un modelo propio que tenía como primer reto la modernización de las instalaciones existentes. El consenso político en la gestión del proceso de cambio y la suma de todos los esfuerzos y voluntades de profesionales, ciudadanos, sindicatos y patronales fue el principal factor que permitió la construcción con éxito del modelo sanitario actual.
La Ley General de Sanidad de 1986 y la Ley de Ordenación Sanitaria de Catalunya de 1991 se encargaron de legitimar las actuaciones que se estaban impulsando en Catalunya desde 1981. Estos años de retraso entre la realidad y la legalidad, en lugar de ser un freno por la incertidumbre que podía generar esta situación, fueron de gran estímulo para sentar unas bases sólidas del sector sanitario de Catalunya, que permitió además generar en paralelo al sistema público un sistema privado que da servicios actualmente al 25 % de la población.
El sistema actual de salud de Catalunya es el fruto de una gestión de consenso política y social en materia sanitaria durante estos últimos 30 años y es el servicio público mejor valorado por la ciudadanía y además reconocido a nivel internacional como de los mejores del mundo.
El coste por habitante del sistema público de salud en Catalunya es de 1.300€, muy lejos del coste medio de los países más desarrollados e inferior al de casi todas las comunidades autónomas del Estado. El mantenimiento de esta situación, con un servicio excelente y barato, es difícil en el contexto actual, ya que la estrategia a seguir por el Govern se debate entre la urgente necesidad de asumir la austeridad que impone la crisis y la demanda de ciudadanos y profesionales, que no quieren dar un paso atrás en el nivel de prestaciones y la calidad de los servicios. El problema es que sería muy difícil recuperar el nivel de calidad conseguido en unos servicios de salud aún infra-financiados.
Es urgente y muy necesario recuperar el consenso político y social perdido estos últimos meses, para evitar la fractura social que puede suponer en un futuro inmediato las medidas de ajuste.
Treinta años de competencias sanitarias. Diario Médico 8 de julio de 2011

divendres, 1 de juliol del 2011

Siete engaños y una renuncia en los Presupuestos de Salut 2011

 La atención sanitaria a las personas ha dejado de ser una prioridad para el gobierno de CIU. Haciendo una primera valoración del presupuesto de salud presentado en el “Parlament” encontramos siete engaños y una renuncia del ‘conseller’. Además, para dar color a todo el trámite del presupuesto, se denota un creciente y continuado desprecio, enfermizo y obsesivo, del portavoz del Gobierno hacia el PSC, que no hace otra cosa que esconder la verdadera intención de este proceso: facilitar una reconversión del sector salud, que supone una involución del modelo 30 años después de su formación. Esta involución no hace más que alimentar la desafección por la política en la gente, que ve como un Gobierno hace de oposición de la oposición, llevando al “Parlament” un presupuesto del que ya se ha consumido casi la mitad, sin ningún otro criterio para su construcción que los recortes por los recortes.
El primer engaño del ‘conseller’ lo vemos cuando no explica que el Gobierno de la Generalitat invertirá en Salud 1.000 M€ menos que los invertidos al 2010 por los gobiernos catalanistas y de izquierdas. En el presupuesto figura una reducción del 6,5% respeto al 2010, es decir 581 M€, pero lo que se reduce en realidad son 1.000 M€, un 10 % menos.
El segundo engaño del ‘conseller’ lo vemos al constatar que en el departamento de salud únicamente se han reducido un 5% los gastos de personal. Por más que se diga desde el Gobierno que han reducido un 43% el número de cargos de confianza, un 23% su estructura política y un 17% su estructura interna de subdirecciones y servicios, Salud parece que es una excepción, y prefiere reducir en asistencia al ciudadanos que en estructura de mandos y directivos del departamento y de los grandes hospitales. A la Atención Primaria, en cambio, si se están reduciendo cargos, cerrando centros, mientras dicen que la fortalecerán.
El tercer engaño del `conseller’ se observa cuando pretende hacer creer a los ciudadanos y ciudadanas que los servicios sanitarios no pueden perder calidad tras los recortes indiscriminados. Cuando todo el mundo es consciente de que es imposible mantener el nivel de calidad del sistema sanitario reduciendo la actividad asistencial de los centros y hospitales, tal y como está sucediendo. Se reduce la contratación a los centros en un 7,28% (326 M€), un 2% corresponde a reducción de tarifas, lo que obligará a los centros a optimizar al máximo sus recursos, y el 5,28% restante es reducción de actividad, lo cual obliga a reducir la producción de los servicios, teniendo como consecuencia directa un fuerte incremento de las listas de espera, mas iniquidades territoriales, y más paro entre los profesionales sanitarios.
El cuarto engaño del ‘conseller’ se ve en la única partida que sube, y mucho, en el presupuesto. Se incrementa la partida correspondiente a Medicación Hospitalaria de Dispensación Ambulatoria en 86 M€, un 27,31%. La MHDA recoge, entre otros, las innovaciones en farmacia, y este hecho no se puede interpretar de otra manera que como un guiño a la industria farmacéutica.
El quinto engaño del ‘conseller’ se da cuando intenta hacer creer a ciudadanos y ciudadanas que el consumo de farmacia de recetas médicas para el año 2011 será de 1.285 M€, cuando la tendencia que nos reflejan los consumos de los primeros meses del año es que se acabará en un consumo muy similar al presupuesto del año 2010, es decir en 1.479 M€. Hemos tomado nota de todos los adjetivos dedicados desde CIU al incumplimiento del presupuesto de 2010 por el departamento de Salud del anterior Gobierno; hará falta recordarlos pronto.
El sexto engaño del ‘conseller’ se produce cuando se hace patente que la reducción del presupuesto de inversiones en 86 M€ no es real. Tras la gran paralización de los proyectos que se produjo pensando que todo estaba mal, el Gobierno ha debido rectificar y maquilla las cifras. Las inversiones de 2010 en equipamientos de salud fue de 244 M€, y por lo tanto el presupuesto refleja un incremento de 17 M€ y no una reducción en esta partida.
El séptimo engaño del ‘conseller’ es el más lamentable: continuamente el Gobierno no respeta al “Parlament”, ignora sus mandatos, y hace caso omiso de las mociones aprobadas por el pleno, pero no se priva de reclamar constantemente a diestro y siniestro lealtades institucionales a los demás. El mes de mayo, el pleno del “Parlament” aprueba una moción que instaba al Gobierno a que “los recortes anunciados por el Gobierno en los presupuestos de la Generalitat para el año 2011, para que no afecten la calidad de los servicios ni las prestaciones del sistema sanitario público, ni a la equidad territorial, se concreten y justifiquen, utilizando en plenas condiciones de transparencia, los indicadores de eficiencia y calidad de la Central de Resultados. Y para legitimarlas en los diferentes ámbitos territoriales, se aprueben por los correspondientes Gobiernos Territoriales de Salud”. Instituciones, recordamos, despreciadas y infravaloradas por el departamento. Mientras se quieren dar lecciones de lealtad institucional se practica el mayor desprecio a las instituciones propias del sistema de salud.
Y también en este presupuesto se evidencia una renuncia. Una dejadez que explica el verdadero rostro del gobierno de CIU. El ‘conseller’ de Salud renuncia a la política propia de ingresos del departamento. Al no hacer constar los ingresos que el sector puede generar y renunciar de entrada, muestra la verdadera intención del Gobierno actual: gastos para el sector público e ingresos para el sector privado.

Josep Maria Sabaté
Portavoz de Salud del Grupo Parlamentario Socialista

divendres, 22 d’abril del 2011

Recortes en salud: una alarma innecesaria

El presupuesto del Departamento de Salud centra todos los debates políticos y técnicos del país. Hemos observado con indignación cómo se confunde a ciudadanos y profesionales. La solución de todos los males no es asfixiar al sector público, lo que abrirá la puerta a que el privado gane peso cubriendo las carencias causadas en los servicios a las personas. Todas las medidas adoptadas por el anterior Gobierno, heredadas por el actual, ahorraron en 2010 230 millones de euros al sistema. El impacto para este año asciende a 500 millones. Fueron medidas duras, pero las asumimos con el compromiso de mantener la calidad del sistema gracias a unos profesionales que entendieron la necesidad de los sacrificios.
Al Gobierno actual le hemos hecho el trabajo sucio. Nadie mejor que el Gobierno anterior es capaz de entender la situación. Trabajamos duramente y sin centrifugar responsabilidades. El único culpable es la disminución de los ingresos públicos causada por la crisis. Diseñamos junto a profesionales, ciudadanos, patronales, sindicatos, ayuntamientos y fuerzas políticas los instrumentos necesarios para impulsar los cambios estructurales que precisa el sistema. Y todo ello ha permitido mantener los últimos tres años un coste prácticamente estable por ciudadano: 1.300 euros al año.

Con las medidas heredadas, el actual Gobierno necesita 500 millones adicionales, que pueden obtenerse vía ahorro o aumentando los ingresos. Lo mejor es una justa combinación. Los gerentes han dicho que pueden disminuir sus presupuestos entre un 4% y un 5%, lo que supondría unos 300 millones. Seguir con los planes de racionalización de la medicación hospitalaria de dispensación ambulatoria permitirá ahorrar otros 100 millones. Permitir al ICS facturar sus servicios a las mutuas daría más de 100 millones al año. Desarrollar el convenio de salud laboral que se firmó con el Ministerio de Trabajo en 2009 permitirá aflorar otros 200 millones.

Otras medidas, como la historia clínica compartida o la ordenación de la alta complejidad, muy centrada en el área metropolitana, permitirá racionalizar también su coste. Y si se logra cobrar la actividad realizada a pacientes de otras comunidades (60 millones) y se regulan mejor los fondos de cohesión del Estado, no había ninguna necesidad de generar este alarmismo.
Con estos instrumentos, y sin recortar por recortar, podemos avanzar sin provocar fracturas territoriales, y seguir así garantizando que el sistema ayude a la cohesión del país. Ojala hubiéramos recibido en 2003 esta herencia. Necesitamos ahora y en el futuro, más humildad de nuestros gobernantes y mucho más respeto hacia todos los que han hecho posible uno de los mejores sistemas del mundo.


El Pais 18/04/2011
Josep Maria Sabaté es diputado del PSC

divendres, 15 d’abril del 2011

Això ho arreglem entre tots o no té solució

Ateses les darreres informacions al voltant del “Pla de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari públic”, que esta elaborant el conseller de Salut, i després de veure la resposta en forma queixa, rebuig i indignació per part dels professionals que es va fer notar a la plaça de Sant Jaume dijous passat, s’evidencia que cal revisar els procediments emprats pel departament de salut en la confecció d’aquest pla i en la seva comunicació.
  
Estem d’acord en que és necessària una racionalització del consum en salut del sector públic, i podríem subscriure totes aquelles accions que permetin millorar l’eficiència del sector. Això sí, sense perdre qualitat en les prestacions dels serveis i garantint, per sobre tot, la seguretat dels pacients. El grup socialista vam presentar una moció al ple del dia 9 de març, que fou rebutjada per CiU, on es demanava que el Parlament instés al Govern a  racionalitzar els recursos en salut, però buscant el consens i la participació de tots els agents implicats.
La moció constava de tres apartats, el primer dels quals instava al govern a “consensuar amb els agents socials de l’àmbit de la salut (associacions d’usuaris, sindicats, ajuntaments, associacions de proveïdors, Institut Català de la Salut, el Consell de la professió mèdica, el Consell de la professió infermera), els escenaris econòmics i pressupostaris amb horitzó temporal 2014, presentant-los a la Comissió de Salut del Parlament. Salut disposa del Consell de Salut, un organisme de participació on pràcticament hi són tots els citats i per tant era fàcil assumir-ho.

En el segon apartat la moció instava a generalitzar el sistema de finançament de la prestació dels serveis sanitaris amb base territorial i capitativa tot fent ús, en plenes condicions de transparència, dels indicadors d’eficiència i qualitat de la Central de Resultats, i sempre comptant amb els Governs Territorials de Salut per tal de mantenir la qualitat i l’equitat territorials. Es pretenia fer que s’utilitzessin tots els instruments de que es disposa (i que havien costat molt d’estructurar), per tal d’evitar arbitrarietats en l’ assignació dels recursos i iniquitats en l’ aplicació de les mesures.

Salut ja disposa des del 2010 de tota la base normativa que permet impulsar un desenvolupament sostenible del sistema i de tots els indicadors de qualitat que permetin conèixer l’eficiència del sistema a nivell de regió de sector i de centre, i per tant si cal racionalitzar els recursos es pot fer sense castigar als més eficients.

Finalment, en el tercer apartat s’ instava a garantir, en un termini no superior a dos mesos i en un entorn de transparència i cooperació amb els ajuntaments i entitats municipalistes, el calendari d’inversions pels propers quatre anys, en els termes del Pla d’Estructures i Inversions 2004-2012. Aquest calendari havia d’incorporar un Pla de reformes i manteniment dels centres actuals, prioritzant les obres més necessàries donada la situació de crisi econòmica. Es pretenia que es respectessin els compromisos adquirits, fent possible un nou calendari d’actuacions, abans de les eleccions municipals, que no suposés cap renúncia però si una re-calendarització del procés. D’aquesta manera manteníem el controvertit tema de les infraestrutures al marge de la contesa electoral.

La moció, que no va ser aprovada, pretenia marcar el full de ruta que ens permetria mantenir el sistema actual de salut. Quin interès tenia CiU en rebutjar-la? Què es pretén, amb aquesta insistència en mirar cap enrere i menystenir la feina feta? Avui ho veiem més clar, tot i que el conseller de Salut ja ens ha anunciat que parlarem del pla citat amb tots els grups polítics, en seu parlamentaria i d’una forma immediata. Hem escoltat amb tristesa com el President demanava als empresaris que prenguessin el relleu de l’administració publica en la reactivació econòmica del país. El President torna a no considerar, una vegada més, el sector salut públic com un dels principals motors de l’economia catalana i per tant una part de la solució i no pas del problema.

Cal posar de nou sobre la taula la moció presentada pels socialistes al ple del parlament el 9 de març, ja que considerem que és la única via possible per seguir mantenint el sistema de salut que tenim, per tornar la confiança als professionals i als ciutadans, i per entendre que això, o ho arreglem entre tots, o no te solució.

Josep Maria Sabaté Guasch
Portaveu de Salut del Grup Parlamentari socialista

dilluns, 11 d’abril del 2011

Saber que es vol fer amb el model de Salut Pública de Catalunya . Ara ja és URGENT !!!!


Donada la situació econòmica que estem vivint, i que no para d’ agreujar-se, es fa del tot necessari que es prenguin decisions polítiques respecte a la sostenibilitat del sistema de salut de Catalunya. I ara ja és urgent, el conseller de salut ha aconseguit donar la culpa a tothom del que passa; govern anterior perquè va deixar dèficit, govern de Madrid perquè força els ajustos, usuaris perquè van massa al metge, professionals perquè pensen en els seus ingressos, col·legis professionals perquè són incrèduls, sindicats perquè són deslleials, gerents dels centres perquè no s’ ajusten als seus plans, alcaldes perquè pensen només amb les municipals,  oposició per generar alarmisme, president del consell assessor del president de la generalitat per no sabem que, no sé si ens hem deixat algú, però en cent dies no es podia aconseguir tal nivell d’ acord.

I no vol escoltar a ningú que no estigui d’ acord en els seus plantejaments, malgrat que, quan ell estava al altre costat de la taula, sempre fou escoltat i molt respectat, fins hi tot quan feia deslleialtats (intent d’impugnar els pressupostos de la Generalitat 2009, i votar en contra per insuficients els pressupostos 2010 per exemple). I si per això ningú va estripar els papers ni va trencar pons de diàleg. Per què ara si, no valora el conseller aquesta situació d’ avanç? Pel govern anterior era molt més important avançar junts que altra cosa, hi havia un total respecte a les persones i als seus plantejaments ni que fossin discrepants i a vegades molt (recordar la vaga de metges).

Ara si es mou algú ja emergeix la deslleialtat. La salut és un valor social que precisa dels seus agents principals el màxim grau de generositat, perquè és la única forma d’evitar la pèrdua de qualitat d’un del millors sistema de salut del món. Alguna cosa hi hauran tingut a veure els governs anteriors i també hi havia molta dificultat.

No es pot perdre més temps, cal que el govern ens expliqui el que pensa fer amb claredat, i ara ja és urgent. La solució de tots els mals no es fer uns pressupostos que aprimin el sector públic. Això només pot portar un efecte directe a curt termini, i que és sens dubte la crida al sector privat, per tal que acudeixi a cobrir les mancances, en matèria de serveis a les persones, que el sector públic resultant del aprimament no pugui desenvolupar.

En pocs dies, el departament de salut, ha tornat a saltar-se tots els procediments, del model sanitari català, que havíem construït els darrers 30 anys. La dotació pressupostaria per centre sanitari es realitzava sempre amb posterioritat  a l’ assignació per sector, i per regió sanitària, amb l’ objectiu d’anar equilibrant el pressupost per càpita, i buscant l’ equitat territorial. I aquest exercici es feia sempre després que el parlament aprovés el pressupost. No han presentat el pressupost ni al consell de direcció del Servei Català de la Salut, ni a la comissió de salut del parlament, i ja amb la pràctica dels fets consumats han aconseguit un cop més enfrontar a tothom professionals, gestors, ciutadans, ajuntaments i entitats.
Instruccions per aplicar de forma lineal unes retallades ja s’han donat, sabent que , són de molt difícil acompliment, sinó es produeix una reconversió del sector. Reconversió que no es pot deixar sota la responsabilitat de cada centre, i a criteris dels gerents, alguns dels quals canvien de criteri per cert, en funció de la seves conveniències.

Ara ja era urgent que parles tal com ho ha fet el president del consell assessor en matèria de salut. Ningú creu es que puguin reduir l’ assignació dels centres de salut en les quantitats que ho estan fent, sense que suposi un fort augment de les llistes d’ espera i un deteriorament general en la qualitat dels serveis, i en conseqüència, un canvi a pitjor pel que fa a la seguretat dels pacients. Caldrà prendre mesures per tal de preservar la seguretat de les prestacions clíniques, de seguir per aquesta via. El Consum sanitari públic no pot reduir-se a curt termini sense tenir greus conseqüències sobre la qualitat de vida de la ciutadania. Des del 2008 el consum públic de salut per capità es manté pràcticament igual, es per això que ens costa entendre l’ acarnissament del govern per reduir els pressupostos de salut.

El PSC hem plantejat reiteradament al conseller de salut i al govern de la Generalitat, la necessitat d’assolir un acord polític, professional i social per garantir la qualitat , la sostenibilitat i l’equitat del model sanitari de salut a Catalunya, acord que hauríem de fer extensible a l’ Estat i amb perspectiva europea.

Ara és urgent deixar de parlar del passat i pensar amb clau de futur. La responsabilitat del problema és la crisis i la caiguda dels ingressos Ara ja és urgent posar-hi seny a tot plegat. El sistema de salut públic ha de forma part de la solució. Encara se hi es a temps.

dimarts, 8 de març del 2011

Reconversión sin precedentes del sector Salud


La falta de planteamientos estratégicos en la “Conselleria” de Salut de la Generalitat de Catalunya continua, poniéndose en evidencia, semana tras semana. El recorte del 10% del presupuesto de salud y las otras medidas anunciadas en distintos medios y bajo distintos formatos, han conseguido que profesionales, ciudadanos, instituciones y partidos políticos esperen con preocupación que nuevas medidas, retrovisor en ristre y exportando a diario, culpabilidades al gobierno central, nos serán anunciadas. El departamento de Salud ha olvidado casi por completo todos los mecanismos necesarios establecidos por la LOSC y por la dinámica participativa y transversal propia del Servició Catalán de la Salud para conseguir las complicidades necesarias que legitimen las acciones a realizar.

Se ha invertido el procedimiento, primero se anuncia a los medios de comunicación la acción a realizar, generando alarmismo y después se pide la complicidad a los profesionales y ciudadanos argumentando que no hay otra salida y como consecuencia salvar los muebles del incendio. La gestión racional y eficiente de les prestaciones no es incompatible con la mejora de la equidad, pero si lo es la reducción lineal del presupuesto (tal como está planteada por el departamento de salud).

Es de sobra conocido que la sanidad constituye un sector económico de alto valor añadido, intensivo en mano de obra altamente cualificada y con una alta capacidad de impacto e influencia sobre otros sectores económicos. Es líder en investigación e innovación, siendo tanto o más valioso para el relanzamiento económico del país, que otros sectores considerados estratégicos. Pero esto parece ignorarse por el gobierno catalán, como también parecen ignorar que les empresas e instituciones sanitarias son, en muchas ciudades, las empresas más importantes y también las más apreciadas por la ciudadanía, y confunden la preocupación de los ayuntamientos por la situación con las elecciones locales. Se resisten a admitir que la reactivación del sector público de salud, forma parte de la solución global para la reactivación del país, y no del problema del país, que es como lo plantea el gobierno de Catalunya, si lo entendieran, no se pronunciarían en los términos que lo hacen, a modo de ejemplo:
¿Qué explicación tienen las opiniones del “conseller” de Economía cuando parece imputar al departamento de salud de las causas del déficit cuando siendo el 27 % del presupuesto supuso el 8% del déficit total? . ¿Cómo interpretar la acusación de estafa social por parte del portavoz de CiU en el parlamento catalán?. Resultando confusa y intencionada la afirmación del presidente del grupo de CiU, cuando anuncia que se prometieron hospitales que no estaban en los presupuestos como ejemplo de mala gestión.

Esto solo se entiende si se produce como efecto de un desconocimiento manifiesto del sector salud, lo que no nos produce sorpresa pero si indignación, por la frivolidad con que se opina de algo tan apreciado, por los ciudadanos. Si el objetivo principal es desmontar el sistema, en base a sus resultados presupuestarios, (obviando sus resultados económicos), y promover una reestructuración del sector que prime e incentive aún más a la iniciativa privada, deben decirlo y no confundir más a la ciudadanía.

El descrédito por el descrédito, anula la razón de los distintos actores, y la falta de estrategia de sector, invalida las distintas acciones, enunciadas bajo planteamientos tecnócratas cargadas de ideología conservadora, que evidencian que a este gobierno no le interesa potenciar al sistema sanitario público. En pocos años, de continuar en esta dirección, se intuye una progresiva descapitalización del mismo, facilitando i dando seguridad para invertir en el sector a la iniciativa privada. El departamento dispone de múltiples instrumentos para asignar los presupuestos a nivel territorial y por centros de salud de manera más coherente y rigurosa. Buscando combatir la variabilidad en la práctica clínica, y consiguiendo una mayor equidad territorial en la prestación de los servicios sanitarios, guiados por las indicaciones de la central de resultados.

En función de cual sea el territorio de residencia del ciudadano, el coste de las prestaciones puede ser distinto. Durante el 2010 se aprobaron los decretos que permitían proceder a la extensión a todo el territorio de lo que ya era una realidad en fase experimental en más de 20 sectores sanitarios, y el 50% de la población, hablamos del sistema de asignación territorial en base capitativa, conocido como cápita. Generalizar esta modalidad en la asignación presupuestaría supondría un importante incentivo para todos y una reducción de más de 300 M€ en el presupuesto, hoy es posible, aunque debe implantarse con precaución.

La implantación de la receta electrónica en los hospitales, la racionalización y corresponsabilidad de los centros en la medicación hospitalaria de dispensación ambulatoria, siguiendo los criterios del plan estratégico de farmacia aprobado por el Consejo de dirección del Servició Catalán de la Salud, supondría para el sistema un ahorro de más de 200M€. Teniendo en cuenta que la periodificación para todo el año de las medidas de ajuste ya tomadas en el 2010, supone una disminución ya de entrada de 300 M€. El “conseller” dispone de posibilidades de reducción o ajuste del presupuesto por un total de 800 M€. Pero todos sabemos que esta cifra es para un ejercicio y estamos ya en marzo, por tanto hay que buscar otras vías por el lado de los ingresos, antes de entrar a reducir linealmente los presupuestos de los centros de salud y hospitales, hay margen.

El “conseller” Ruiz, reconocía hace unos días que se dejaban de ingresar, en el conjunto del sistema, más de 1000M€ porque las mutuas de accidentes de trabajo y enfermedades profesionales derivaban al sistema patologías de origen laboral, firmamos un convenio con el ministerio de trabajo en 2009, para avanzar en este sentido y ya hay un camino trazado, materializarlo sin culpar a nadie es tarea del gobierno actual-

Con estas medidas encima de la mesa, ¿porque el “conseller” se enfrenta a todos. Únicamente es necesario continuar paso a paso el camino que ha permitido mantener una asignación capitativa del consumo en salud prácticamente invariable desde 2008, (1337€ en 2008, 1382€ en 2009 y 1371€ en 2010). Todo esto, incorporando nuevas instalaciones, generalizando el uso de las tecnologías de la información y comunicación y planteando la autonomía de gestión para los profesionales siguiendo las recomendaciones de los consejos de la profesión Médica y Enfermería. Si algo funciona, siempre es posible mejorarlo, pero resulta incoherente tocarlo en sus esencias y pretender el aplauso de todos, sin aportar nada nuevo.

Recortar las inversiones, paralizar los proyectos, confundir a los profesionales y desconcertar a la población, no son para nada buenos inicios para una legislatura complicada que debería buscar las necesarias complicidades para conseguir que uno de los mejores sistemas sanitarios del mundo no sea cuestionado. La salud no debe ser un problema sino formar parte de la solución.

Josep Maria Sabaté
Diputado del PSC al Parlament de Catalunya