El Govern de la Generalitat hauria d’estar dedicant tots els seus esforços a garantir que els catalans puguin fer front dignament als temps difícils que vivim, amb polítiques concretes,determinant l’origen del fons econòmic que ha de disposar la Generalitat pels propers anys i destinant els recursos necessaris per proveir els serveis públics que determina l’Estatut. Però no es així: la convocatòria de les eleccions justifica la seva inacció. En aquests moments, el Parlament de Catalunya hauria d’estar debatent els pressupostos per l’any 2013, però el Govern de CiU ha renunciat a l’exercici de l’Autogovern, que suposa la realització dels pressupostos i la llei d’acompanyament, posant els interessos de partit per davant dels interessos de país.
Encara que es pot prorrogar legalment la vigència dels pressupostos del 2012, en l’actual context no es legítim ni creïble que sigui així. El que pretén el Govern de CiU és endarrerir una nova fornada de retallades de drets i serveis que s’albira farà, un cop conegut el projecte dels pressupostos del’Estat pel 2013 que ara es debat a Madrid.
A deshora i no a Contracor, és com actua el Govern. I llavors els seus comercials ho expliquen, com és habitual,senyalant els culpables amb sentiments patriòtics,per tal d’evitar passar comptes. En alteixen la única veritat possible, és a dir, la seva política de barreges, partit-país i viceversa, i engrandeixen les seves raons desqualificant l’adversari. Així, el “no fer” embolicat de sentiments i paraules buides, per primer cop a la història de Catalunya, és considerat un gran mèrit. En realitat, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries per la independència no és fruit d’escoltar el clam de la manifestació de l’onze de setembre. Ho demostra el fet que aquest any les conselleries no havien engegat els treballs previs a la proposta de pressupostos que normalment es realitzen al mes de juliol. El guió ja estava escrit.
Forçar el clima polític i social, fent crits valents d’independència, evitar portar al Parlament un projecte de pressupostos, i alhora l’aconseguir que pràcticament a Catalunya no es parli de res més, té molt de mèrit estratègic, i molt poca lleialtat institucional i compromís amb les necessitats dels catalans.
L’equip de vendes de Presidència no se surt un mil·límetre del guió del Govern, que no és, per cert, el programa electoral amb què es va presentar CiU a les eleccions. Aquest guió, i els seus autors practiquen el “Yuppisme” (ara explicarem el concepte), i passaran a la historia per, menystenir i ignorar, les brutals conseqüències, que tindran d’immediat les seves decisions per la qualitat de vida dels catalans i catalanes.
El “sistema de mercat” dels països desenvolupats, introdueixen la política, per generació espontània, a professionals amb capacitat de lideratge i bons comunicadors, que s’han d’envoltar, per generar discurs, de bons experts o especialistes sectorials. Així van sorgir a finals dels anys 80 els “yuppies”. Personatges que amb l’etiqueta de “Gauche divine”, i entestats en fer oblidar les ideologies, actuen al marge de qualsevol ètica, diferenciant en el seu espai d’influència entre amics i enemics. El seu objectiu en política és vendre el producte que representen utilitzant totes les estratègies comercials adaptades a la Política.
En aquests moments, les decisions polítiques dels governs del’Estat i la Generalitat sembla (i dic sembla) que estan en mans de polítics d’aquesta mena. Però també pot observar-se que, en els partits que no governen, aquests personatges també abunden. I per tant, els ciutadans i ciutadanes estan atrapats per un estil determinat de fer política.
Després de dos pressupostos i de la incapacitat manifesta de complir amb els compromisos electorals,CiU,al mig de la legislatura, diu que ja no és moment de pactes ni fiscals ni socials, sinó de generar alternatives per sortir de la crisi. Per això precisa una majoria absoluta al Parlament? CiU creu estar en possessió de la veritat absoluta,i propugna com a única solució la independència. Els seus mitjans de comunicació afins no parlen d’altra cosa tot el dia, mentre la qualitat de vida de la gent va de mal en pitjor. Doble discurs o doble moral?.
Amb el pas canviat ha agafat als partits d’esquerra les eleccions de Galicia, Euskadi i Catalunya, i per tant es serà molt difícil explicar alternatives de govern creïbles si no s’utilitzen els mateixos instruments que els partits del govern. Estem segurament davant d’un canvi d’època, però no s’ha de produir a deshora i amb el pas canviat. Per guanyar credibilitat des de l’esquerra, és necessari generar alternatives solvents que impliquin compromisos reals amb el país. I per tant, s’han de definir primer i explicar després, nous instruments de governança de les institucions i empreses públiques, i també privades; és essencial legislarper tal que els governs puguin fixar el tipus d’interès legal del diner, per evitar que el fixi el mercat i s’especuli amb el deute de governs i famílies. I també és imprescindible que el salari mínim interprofessional, i també la pensió mínima, permetin viure una família.
I no cal complicar més les coses, aquests conceptes la gent els entén, i és el què espera: transparència i bona gestió dels recursos públics, governs que donin seguretat i confiança i una vida digna. Fem-ho fàcil.
Josep Maria Sabaté Guasch
dijous, 25 d’octubre del 2012
dijous, 11 d’octubre del 2012
Seguretat Social Pròpia ?
El reconeixement dels drets socials dels ciutadans, l’últim segle a Europa, adquireix una gran importància en l'agenda internacional. Els drets a l'alimentació, al treball, a la salut, a l'habitatge, a l'educació i a la seguretat social van ser incorporants (de forma diferent en cada Estat), a les lleis nacionals, responsabilitzant l'Estat en la provisió i/o finançament del benestar.
La seguretat social avarca 5 àmbits d’actuació: vellesa, invalidesa i mort, malaltia i maternitat, accidents de treball, desocupació i assignacions familiars. I dins l’Estat la titularitat del patrimoni únic de la seguretat social correspon a la Tresoreria General.
Els ingressos i despeses de la Seguretat Social engloben els del sistema de la Seguretat Social (entitats gestores, serveis comuns i mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els dels organismes autònoms que gestionen les prestacions socials i les mútues de funcionaris.
El diferencial entre el que aporta Catalunya i el que rep, en conceptes de Seguretat Social, és també una part del saldo fiscal (1). El 2006 va ser negatiu per Catalunya per un import superior als 3.000 M€, és a dir, en llenguatge sobiranista, un espoli. Però el 2009 a Catalunya ja s’inverteix i es reben mols més diners, que no pas se’n cotitzen a l’Estat, i resulta un saldo favorable de més de 1900 M€. No hi ha adjectiu per explicar-ho en el nou format mercantil-sobiranista, ara és l’Estat qui aporta més.
Els comptes de la Seguretat social del 2010 al 2012 encara seran mes favorables per Catalunya; les aportacions netes de l’Estat seran més elevades, donat que han disminuït els seus ingressos perquè han caigut les cotitzacions d’empreses i treballadors, per la crisi, i també per les retallades de les Administracions. Les despeses tenen un comportament invers, i s’han incrementat de forma molt quantiosa, d’una banda també per la crisi perquè hi ha més catalans aturats, i d’altra perquè han incrementat el nombre de pensionistes catalans, per l’envelliment de la població.
Ens parlen els sobiranistes de recaptar tots els tributs mitjançant l’Agència Tributària Pròpia, creada pel conseller socialista Castells. Però com es plantegen des del Govern de Catalunya la Seguretat Social pròpia? Perquè no ens expliquen com abordaran aquest aspecte de les balances fiscals que tenen un comportament invers a l’anomenat espoli fiscal ?
Perquè no parlen de la Seguretat Social els experts en Màrqueting polític que dissenyen el camí cap a la sobirania plena? Què pensen fer amb les Mútues d’accidents i Malalties Professionals?
Quan els arguments són a l’inrevés i afavoreix clarament a Catalunya que la caixa de la seguretat social sigui única a nivell d’Estat, eviten els debats. Caldria fer les coses més fàcils i explicar-les millor, el debat sobiranista es pot mantenir sense amagar debats per aconseguir adhesions fàcils a plantejaments basats més en eslògans que en plantejaments rigorosos d’un país que vol avançar amb fermesa, sense excloure a ningú.
El Govern de CiU no ens ha aclarit si vol que les cotitzacions a la seguretat social d’empreses i treballadors catalans com a components de la balances fiscals, les recapti l’Agència Tributària de Catalunya.
En aquest cas, i sent el saldo favorable a Catalunya i no a l’Estat, no ven victimisme patriòtic, Catalunya rep més que no aporta. La sobirania plena ha de ser la integral de moltes sobiranies i per tant no es pot oblidar res per dissenyar. Jo entenc que la seguretat social és la principal estructura d’Estat, i per tant l’han de tenir pensada i definida els experts de CiU.
Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, i els serveis de publicitat del Govern de CiU, estan creant un prototip de Català excloent que valora més els aspectes identitaris que els de desenvolupament econòmic i social. La seguretat social pròpia no pot estar absent dels debats, pel sol fet que és favorable a Catalunya.
Com exemple, observeu la lectura que aquests dies fa el portaveu del Govern dels recàrrecs aplicats per impagaments de les quotes del Govern a la seguretat social, per part la tresoreria del la seguretat social, que també és catalana. Quin cinisme més gran, com en saben de vendre barreges. En la mateixa línia, fa uns mesos demanaven els traspassos dels hospitals de l’ICS, per vendre-se’ls, i ho deia així de clar el conseller d’Economia, i ho argumentava dient que és patrimoni dels catalans.
Les empreses catalanes i no catalanes que es troben en casos similars d’impagaments obren processos negociadors i arriben a acords, així ho contempla la llei, aquella llei que el Govern de CiU compleix només quan es tracta de pagar a entitats financeres. En aquets cas, fa el que sigui per pagar interessos i recàrrecs, sense ni piular fins a l’extrem de deixar de pagar escoles i hospitals per poder fer-ho. Però la seguretat social que ara és més nostra que mai i ha de pagar puntualment les pensions i l’atur, i no entén de moment de sobiranismes, entén de persones.
CiU ha començat una campanya separatista despectiva i necessita cada dia obrir un debat contra l’Estat i també contra el PSC. Aquest és el veritable rostre del nou sobiranisme exclusiu.
Que en faran de la Seguretat Social? serà Pròpia? Començaran de zero?
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
publicat a Catalunya Press el 11 d'Octubre de 2012
(1) segons l’informe “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”, publicat per la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.
La seguretat social avarca 5 àmbits d’actuació: vellesa, invalidesa i mort, malaltia i maternitat, accidents de treball, desocupació i assignacions familiars. I dins l’Estat la titularitat del patrimoni únic de la seguretat social correspon a la Tresoreria General.
Els ingressos i despeses de la Seguretat Social engloben els del sistema de la Seguretat Social (entitats gestores, serveis comuns i mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els dels organismes autònoms que gestionen les prestacions socials i les mútues de funcionaris.
El diferencial entre el que aporta Catalunya i el que rep, en conceptes de Seguretat Social, és també una part del saldo fiscal (1). El 2006 va ser negatiu per Catalunya per un import superior als 3.000 M€, és a dir, en llenguatge sobiranista, un espoli. Però el 2009 a Catalunya ja s’inverteix i es reben mols més diners, que no pas se’n cotitzen a l’Estat, i resulta un saldo favorable de més de 1900 M€. No hi ha adjectiu per explicar-ho en el nou format mercantil-sobiranista, ara és l’Estat qui aporta més.
Els comptes de la Seguretat social del 2010 al 2012 encara seran mes favorables per Catalunya; les aportacions netes de l’Estat seran més elevades, donat que han disminuït els seus ingressos perquè han caigut les cotitzacions d’empreses i treballadors, per la crisi, i també per les retallades de les Administracions. Les despeses tenen un comportament invers, i s’han incrementat de forma molt quantiosa, d’una banda també per la crisi perquè hi ha més catalans aturats, i d’altra perquè han incrementat el nombre de pensionistes catalans, per l’envelliment de la població.
Ens parlen els sobiranistes de recaptar tots els tributs mitjançant l’Agència Tributària Pròpia, creada pel conseller socialista Castells. Però com es plantegen des del Govern de Catalunya la Seguretat Social pròpia? Perquè no ens expliquen com abordaran aquest aspecte de les balances fiscals que tenen un comportament invers a l’anomenat espoli fiscal ?
Perquè no parlen de la Seguretat Social els experts en Màrqueting polític que dissenyen el camí cap a la sobirania plena? Què pensen fer amb les Mútues d’accidents i Malalties Professionals?
Quan els arguments són a l’inrevés i afavoreix clarament a Catalunya que la caixa de la seguretat social sigui única a nivell d’Estat, eviten els debats. Caldria fer les coses més fàcils i explicar-les millor, el debat sobiranista es pot mantenir sense amagar debats per aconseguir adhesions fàcils a plantejaments basats més en eslògans que en plantejaments rigorosos d’un país que vol avançar amb fermesa, sense excloure a ningú.
El Govern de CiU no ens ha aclarit si vol que les cotitzacions a la seguretat social d’empreses i treballadors catalans com a components de la balances fiscals, les recapti l’Agència Tributària de Catalunya.
En aquest cas, i sent el saldo favorable a Catalunya i no a l’Estat, no ven victimisme patriòtic, Catalunya rep més que no aporta. La sobirania plena ha de ser la integral de moltes sobiranies i per tant no es pot oblidar res per dissenyar. Jo entenc que la seguretat social és la principal estructura d’Estat, i per tant l’han de tenir pensada i definida els experts de CiU.
Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, i els serveis de publicitat del Govern de CiU, estan creant un prototip de Català excloent que valora més els aspectes identitaris que els de desenvolupament econòmic i social. La seguretat social pròpia no pot estar absent dels debats, pel sol fet que és favorable a Catalunya.
Com exemple, observeu la lectura que aquests dies fa el portaveu del Govern dels recàrrecs aplicats per impagaments de les quotes del Govern a la seguretat social, per part la tresoreria del la seguretat social, que també és catalana. Quin cinisme més gran, com en saben de vendre barreges. En la mateixa línia, fa uns mesos demanaven els traspassos dels hospitals de l’ICS, per vendre-se’ls, i ho deia així de clar el conseller d’Economia, i ho argumentava dient que és patrimoni dels catalans.
Les empreses catalanes i no catalanes que es troben en casos similars d’impagaments obren processos negociadors i arriben a acords, així ho contempla la llei, aquella llei que el Govern de CiU compleix només quan es tracta de pagar a entitats financeres. En aquets cas, fa el que sigui per pagar interessos i recàrrecs, sense ni piular fins a l’extrem de deixar de pagar escoles i hospitals per poder fer-ho. Però la seguretat social que ara és més nostra que mai i ha de pagar puntualment les pensions i l’atur, i no entén de moment de sobiranismes, entén de persones.
CiU ha començat una campanya separatista despectiva i necessita cada dia obrir un debat contra l’Estat i també contra el PSC. Aquest és el veritable rostre del nou sobiranisme exclusiu.
Que en faran de la Seguretat Social? serà Pròpia? Començaran de zero?
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
publicat a Catalunya Press el 11 d'Octubre de 2012
(1) segons l’informe “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”, publicat per la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.
dimecres, 10 d’octubre del 2012
El neguit dels Herois
Els experts en màrqueting de presidència ja els va anar bé que el president Mas anés a Madrid i rebés un cop de porta per part del president Rajoy, i així tot s’ha desenvolupat segons el guió previst per aquests experimentats en emmascarar la realitat. Ara l’objectiu més immediat es aconseguir que el President “regni” en lloc de governar.
Els últims esdeveniments, convocatòria d’eleccions incloses, han estat provocats amb l’únic objectiu de novel•lar històricament el procés, el que permet d’entrada i permetrà més en un futur, construir interpretacions a mida per tothom: partits polítics, coalicions, federacions, corrents d’opinió, visionaris, sectes i personatges de tot tipus. Això només té avantatges per qui domina l’escena, perquè la indefinició li permet fer tot tipus de viratges per tal d’evitar un desfet, però la història no novel•lada acaba per posar a tothom al lloc que li correspon.
No és cert que la història avui s’escrigui d’immediat, és la notícia la que es comunica d’immediat no deixant espais pel relat poètic. És per això que en moments tan convulsos i complexes com els que estem vivint no es pot confondre la gent, s’ha de parlar clar i oferir un programes coherents i factibles pel país, i amb el balanç actual de govern el President Mas no pot parlar clar: perquè ha incomplert tots els seus compromisos electorals, perquè ha incomplert els acords que va signar amb els socialistes per fer possible la seva investidura, i perquè ha incomplert tots els mandats del Parlament en què el seu grup CiU s’havia quedat sol. Però amb el seu discurs-míting del dia 25 al Parlament, semblava que havien construït un nou país partint del no res. Per això un missatge no creïble com aquest calia elevar-lo a la categoria de visió messiànica, i justificar l’acció al marge de la Llei feta pel superheroi.
El president ha Levitat i ens ha ofert la terra promesa, travessarem deserts i obrirem oceans, i en arribar (no ens ha dit a on) es retirarà, brillant. Caldrà esmerçar molts esforços per fer-lo aterrar sense que ningú prengui mal. La única veritat, de moment, és que els dos artífexs de les retallades i del retrocés en drets socials més grans de la història de Catalunya i Espanya, havien de poder explicar de la seva reunió el que més els convenia a ambdós, junts i per separat, evitant en tot moment abordar els problemes reals dels catalans i catalanes. I ho han aconseguit, ja tots estem embolicats en les banderes.
Això els permet d’una banda elevar la categoria de la trobada de presidents, passant de ser el que tocava, negociació habitual per parlar del nou finançament de Catalunya, a fita històrica per la reconstrucció nacional, i d’altra passar pàgina i menysprear l’encontre per potenciar el sentiment de maltractament de l’Estat a Catalunya. Els hi ha sortit molt bé a tots dos, i altre cop s’ha aconseguit centrar tots els debats del país al voltant de la Independència, mentre a la Catalunya real qui evita la fractura social és Càritas, el Banc d’Aliments i la Creu Roja, i per això els nostres herois estan neguitosos.
Neguit davant del seu poble, que no està al seu darrere per molt que l’embolcall i la campanya publicitària de venda del producte que els hi ha dissenyat l’aparell, sigui de màxima qualitat, que ho és, però no deixa de ser això: un producte comercial. Els nostres herois estan neguitosos perquè el poble no els aclama unànimement.
I mentre decidim com volem que sigui el “Nou Vell País”, i què farem per fer-ho possible, la nostra dependència dels grups financers sense fronteres va en augment, i la gent s’empobreix dia a dia.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Ctalunya PRess 27 09 2012
Els últims esdeveniments, convocatòria d’eleccions incloses, han estat provocats amb l’únic objectiu de novel•lar històricament el procés, el que permet d’entrada i permetrà més en un futur, construir interpretacions a mida per tothom: partits polítics, coalicions, federacions, corrents d’opinió, visionaris, sectes i personatges de tot tipus. Això només té avantatges per qui domina l’escena, perquè la indefinició li permet fer tot tipus de viratges per tal d’evitar un desfet, però la història no novel•lada acaba per posar a tothom al lloc que li correspon.
No és cert que la història avui s’escrigui d’immediat, és la notícia la que es comunica d’immediat no deixant espais pel relat poètic. És per això que en moments tan convulsos i complexes com els que estem vivint no es pot confondre la gent, s’ha de parlar clar i oferir un programes coherents i factibles pel país, i amb el balanç actual de govern el President Mas no pot parlar clar: perquè ha incomplert tots els seus compromisos electorals, perquè ha incomplert els acords que va signar amb els socialistes per fer possible la seva investidura, i perquè ha incomplert tots els mandats del Parlament en què el seu grup CiU s’havia quedat sol. Però amb el seu discurs-míting del dia 25 al Parlament, semblava que havien construït un nou país partint del no res. Per això un missatge no creïble com aquest calia elevar-lo a la categoria de visió messiànica, i justificar l’acció al marge de la Llei feta pel superheroi.
El president ha Levitat i ens ha ofert la terra promesa, travessarem deserts i obrirem oceans, i en arribar (no ens ha dit a on) es retirarà, brillant. Caldrà esmerçar molts esforços per fer-lo aterrar sense que ningú prengui mal. La única veritat, de moment, és que els dos artífexs de les retallades i del retrocés en drets socials més grans de la història de Catalunya i Espanya, havien de poder explicar de la seva reunió el que més els convenia a ambdós, junts i per separat, evitant en tot moment abordar els problemes reals dels catalans i catalanes. I ho han aconseguit, ja tots estem embolicats en les banderes.
Això els permet d’una banda elevar la categoria de la trobada de presidents, passant de ser el que tocava, negociació habitual per parlar del nou finançament de Catalunya, a fita històrica per la reconstrucció nacional, i d’altra passar pàgina i menysprear l’encontre per potenciar el sentiment de maltractament de l’Estat a Catalunya. Els hi ha sortit molt bé a tots dos, i altre cop s’ha aconseguit centrar tots els debats del país al voltant de la Independència, mentre a la Catalunya real qui evita la fractura social és Càritas, el Banc d’Aliments i la Creu Roja, i per això els nostres herois estan neguitosos.
Neguit davant del seu poble, que no està al seu darrere per molt que l’embolcall i la campanya publicitària de venda del producte que els hi ha dissenyat l’aparell, sigui de màxima qualitat, que ho és, però no deixa de ser això: un producte comercial. Els nostres herois estan neguitosos perquè el poble no els aclama unànimement.
I mentre decidim com volem que sigui el “Nou Vell País”, i què farem per fer-ho possible, la nostra dependència dels grups financers sense fronteres va en augment, i la gent s’empobreix dia a dia.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Ctalunya PRess 27 09 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)