Yo también quiero la independencia para Catalunya y su gente

 

No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en grande. Es una cuestión de perspectiva.

La dependencia, en sentido político, es una situación de sometimiento de una comunidad nacional a otro estado, de modo que su voluntad se encuentra anulada o limitada para tomar decisiones fundamentales. Se debe distinguir entre dependencia política, dependencia económica, y dependencia cultural.

Yo quiero que mi país y su gente sean independientes sin matices, y pueda ejercer el derecho a decidir sobre todo lo que afecte a su vida. Quiero que la gente de mi país sea independiente de los grupos de presión económicos y financieros sin patria. Y no quiero la independencia para Catalunya si no hay un proyecto político ambicioso que supere la macrocefalia de Barcelona, y tenga por objetivo el equilibrio territorial y la equidad en el acceso a los servicios públicos para todos los catalanes y catalanas, vivan donde vivan. Quiero un gobierno en la Generalitat que sea realmente independiente y luche por la calidad de vida de todos. Y no quiero depender de aquellos que tratan a mi país como una marca, y hacen de sus principales signos identitarios un producto comercial.

El éxito conseguido por la Asamblea Nacional de Catalunya, y por la Asociación de Municipios por la Independencia, en la manifestación de la Diada, ha forzado un punto de inflexión en la política catalana. Inflexión que debe posibilitar eliminar la ambigüedad y el tacticismo de los discursos y relatos de la mayoría minoritaria que está en el gobierno de la Generalitat.

Muchos catalanes han salido a la calle estos últimos años para posicionarse también sobre el futuro de Cataluña desde otra perspectiva. Empezando por la manifestación contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, pasando por las múltiples manifestaciones contra los recortes, hasta la gran manifestación a favor de la Independencia. Sin embargo, mucha gente no se ha manifestado en ninguna de las convocatorias. Algunos han asistido una vez o más, y si muchos no han salido a la calle,ha sido porque no han encontrado motivos para quejarse. Esta gente que se queda en casa, era bautizada por la maquinaria de marketing del gabinete de Presidencia del gobierno de la Generalitat como "la mayoría silenciosa". Aquella mayoría de gente que el presidente Mas decía defender con tanta firmeza, otorgándose su representación sin manías cuando infravaloraba y despreciaba las manifestaciones contra los recortes, ¿se acuerdan?

Los partidos hoy en los gobiernos estaban ocupados desmantelando los servicios de salud y educación y los servicios sociales. Decían, para justificarse, que no había más remedio, que se encontraron la caja vacía y culparon a todos menos a los verdaderos causantes de la crisis. Mientras tanto, reducían los impuestos que afectaban a los catalanes más ricos. Estos posicionamientos les permitió ganar credibilidad en algunos sectores conservadores y les ha justificado poder pactar sin remordimientos nacionalistas ni soberanistas, con el PP.

El presidente Mas, en su comparecencia ante la prensa del día después, nos dice que debemos construir estructuras de Estado. ¿Cómo se puede hacer esta afirmación habiendo desmontar los sistemas de salud, educación y protección social de carácter público? ¿ De qué estructuras nos habla el Presidente?.

Está claro que ha dejado en manos de la sociedad civil el rumbo del estado de cohesión social, y apuesta por la beneficencia en lugar de impulsar una sociedad cohesionada donde la salud y la educación sean los mejores signos identitarios que puede tener Catalunya, y los han despreciado.

Sin garantizar unos sistemas de financiación públicos de salud y educación de calidadno puede haber libertad, ni progreso económico ni social para todos. Se debe abandonar por todos los partidos políticos la ambigüedad respecto al futuro de Catalunya. Han pasado dos años y nadie ha hecho bien los deberes, teníamos herramientas para reconstruir el Estatuto dañado por el tribunal constitucional a instancias del PP, y hemos oído pocas voces defendiendo esta posibilidad frente a la ruptura. Tenemos la obligación de decir que es necesaria una modificación de la Constitución para solucionar el encaje de Cataluña en España. No quiero que mi país esté limitado por una Constitución ya superada, que debe reformarse o cambiar, sin olvidar que el acuerdo político y social que la hizo posible en 1978, nos facilitó la convivencia en momentos tremendamente difíciles. Tampoco sería justo pasar página y dejar de lado que nuestra joven democracia costó mucha sangre, sobre todo de los trabajadores y trabajadoras que lucharon por la libertad en tiempos mucho más difíciles. Hay que dar una oportunidad más a la convivencia con el Estado, pero ahora es indispensable para los catalanes y catalanas que se les reconozca, -y sin matices- el derecho a decidirlo libremente y sobre todo independientemente.

Quiero la independencia de mi país y su gente para posibilitar que la política financiera y económica del gobierno de Cataluña sea libre e independiente y esté al servicio de todos los ciudadanos. Y que no pueda permitir, ni remotamente, que un gobierno pretenda cambiar alcachofas por ruletas para generar empleo, poniendo en peligro la calidad democrática y de gobernabilidad en convivencia en Cataluña.

No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en grande. Es una cuestión de perspectiva.

Josep Maria Sabaté Guasch

Diputado socialista en el Parlamento de Cataluña

 

Jo també vull la independència per Catalunya i la seva gent

No es pot oblidar els detalls, quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
La dependència, en sentit polític, és una situació de sotmetiment d’una comunitat nacional, d'un altre estat. De manera que la seva voluntat es troba anul·lada o limitada per prendre decisions fonamentals. S’ha de distingir entre dependència política, dependència econòmica, i dependència cultural.

Jo vull que el meu país i la seva gent sigui independent sense matisos, i pugui exercir el dret a decidir sobre tot el que afecta a la seva vida. Vull que la gent del meu país sigui independent dels grups de pressió econòmics i financers sense pàtria. I no vull la independència per Catalunya si no hi ha un projecte polític ambiciós que superi la macrocefàlia de Barcelona. I tingui per objectiu l’equilibri territorial, i la equitat en l’accés al serveis públics per tots el catalans i catalanes, visquin on visquin. Vull un govern a la Generalitat que sigui realment independent i lluiti per la qualitat de vida de tots. I no vull dependre d’aquells que tracten al meu país com una marca, i fan dels seus principals signes identitaris un producte comercial.

L’èxit aconseguit per l’Assemblea Nacional de Catalunya, i per l’Associació de Municipis per la Independència, en la manifestació de la Diada, ha forçat un punt d’inflexió en la política catalana. Inflexió que ha de possibilitar eliminar l’ambigüitat i el tacticisme dels discursos i relats de la majoria minoritària que esta al govern de la Generalitat.

Molts catalans i catalanes han sortit al carrer aquets últims anys per posicionar-se també sobre el futur de Catalunya, des de un altra perspectiva. Començant per manifestació contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, passant per les múltiples manifestacions contra les retallades, fins la gran manifestació a favor de la Independència. Molta gent però no s’han manifestat en cap de les convocatòries, alguns han assistit un cop o mes, i si molts no han sortit al carrer, ha estat per que no els ha motivat fer-ho per queixar-se. Aquesta gent que es queda a casa, eren batejats per la maquinaria de màrqueting del gabinet de Presidència del govern de la Generalitat com “la majoria silenciosa”. Aquella majoria de gent, que el president Mas deia defensar amb tanta fermesa, atorgant-se la seva representació sense cap mania quan infravalorava i menystenia les manifestacions contra les retallades, se’n recorden?.

El partits avui al govern estaven ocupats desmantellant els serveis de salut, educació i socials. Deien per justificar-se que no hi havia mes remei, que es van trobar la caixa buida i culpant a tothom menys als veritables causants de la crisi, reduïen els impostos que afectaven als Catalans mes rics. Aquests posicionament els hi feia guanyar credibilitat amb alguns sectors conservadors i els hi ha justificat poder pactar sense remordiments nacionalistes ni sobiranistes, amb el PP.

El president Mas, en la seva compareixença a la Premsa del dia després, ens diu que hem de construir estructures d’Estat. Com es pot fer aquesta afirmació havent desmuntar el sistemes de salut, educació i protecció social de caràcter públic ? . De quines estructures ens parla el President ?. Esta clar que ha deixat en mans de la societat civil el rumb de l’estat de cohesió social, i aposta per la Beneficència en lloc de impulsar una societat cohesionada on la salut i la educació siguin els millors signes identitaris que pot tenir Catalunya, i els han menyspreat.

Sense garantir uns sistemes de finançament públics de salut i educació de qualitat, no pot haver llibertat, ni progres econòmic ni social per tothom. S’ha d’abandonar per tots els partís polítics l’ambigüitat respecte al futur de Catalunya. Han passat dos anys i ningú a fet bé els deures, teníem eines per reconstruir l’Estatut malmès pel tribunal constitucional a instancies del PP, i hem sentit poques veus defensant aquesta possibilitat enfront la ruptura, i tenim la obligació de dir que cal una modificació de la Constitució per solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya. No vull que el meu país estigui limitat per una Constitució ja superada, que s’ha de reformar o canviar. Sense oblidar que l’acord polític i social que la va fer possible al 1978, ens va facilitar la convivència en moments tremendament difícils, i no seria just passar pagina i deixar de banda que la nostra jove democràcia va costar molta sang, sobretot dels treballadors i treballadores que van lluitar per la llibertat en temps molt mes difícils. Cal donar una oportunitat més a la convivència amb l’Estat, però ara es indispensable pels catalans i catalanes que se’ls hi reconegui per l’Estat i sense matisos el dret a decidir-ho lliurement i sobretot independentment.

Vull la independència del meu país i la seva gent per possibilitar, que la política financera i econòmica del govern de Catalunya, sigui lliure i independent i estigui al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i no pugui permetre, ni remotament, que un govern, pretengui canviar carxofes per ruletes, per tal de generar ocupació, posant en perill la qualitat democràtica i de governança en convivència a Catalunya.

No es poden oblidar els detalls quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
Catalunya Press 13 09 2012

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat socialista al Parlament de Catalunya

Tothom s’atreveix a parlar d’economia, assenyalant culpables , però ningú aporta solucions

Les esquerres estan sotmeses als debats imposats per la dreta i no fan arribar als ciutadans cap missatge clar sobre les alternatives possibles per sortir de la crisis.
Fins fa poc temps per molta gent la economia era una desconeguda. Però això ha canviat i molt, ara tothom en parla. Les converses de carrer s’han empeltat de les tertúlies radiofòniques i televisives al voltant de l’economia. Parlar del PIB, l’IBEX 35, la prima de risc, o el nivell d’endeutament de les administracions publiques, per posar alguns exemples ha substituït a les converses més tradicionals sobre el temps, o l’estat de la salut. Tothom hi entén, i opina sense cap objecció ni perjudici, sobre els remeis més apropiats que caldria apliquessin els governs, per arreglar la situació en que es troba la economia. Però les converses de carrer, acaben assenyalant qui n’és el causant i prou, sembla que quan es te el culpable, la proposta de solució es secundaria. Els tertulians més experts de les cadenes de Radio i Televisió, també fan el mateix.

Tot aquest coneixement popular, és fruit de les consignes que els entesos en màrqueting i comunicació del partits de dretes, avui al govern de Catalunya i l’Estat, han impregnat a la societat, contant amb la inestimable ajuda de molts mitjans de comunicació. Es una estratègia molt ben definida, per tal d’apartar del poder i esmicola als partits d’esquerres.

El relat de l’esquerra ha de ser construït amb molt rigor i solvència. I el producte a definir per les esquerres a Catalunya, ha de fonamentar-se més, en l’obra de govern dels presidents Margall i Montilla. Cada dia es mes important reivindicar sense complexes l’obra dels governs catalanistes i d’esquerres, els ciutadans no entenen que es vulgui passar pagina d’aquesta etapa de govern, i menys per part dels seus protagonistes, i això els genera desconfiança.

I mentre els ciutadans estan ocupats parlant d’economia i dels culpables de la seva situació, les polítiques dels governs de la dreta a Madrid i Barcelona fan estralls,l apidant les conquestes socials adquirides els últims 30 anys. Però a més assistim indefensos a canvis sociològics que es succeeixin a molta velocitat. Per citar un exemple : molts bens i serveis sanitaris socials i d’educació considerats de luxe pels nostres pares, com a conseqüència d’unes polítiques socials més distributives realitzades pels governs socialistes, van arribar a ser per nosaltres bens de consum corrents. Ara, i fruit de tot el retrocés produït per les retallades, poden arribar a ser pels nostres fills, altre cop bens o serveis de luxe, i per tant només al abast d’una minoria.

Aviat farà dos anys del govern conservador de Catalunya, i el seu balanç no pot ser més que negatiu pels catalans, però han calat el missatges mediàtics que alliberen a CiU de tota responsabilitat sobre la situació, culpant als Socialistes i culpant a Madrid. Però les úniques partides que creixen als seus pressupostos, son els interessos del deute, beneficiant a pocs i ho fan a costa de les partides socials, perjudicant a molts.


Josep Maria Sabaté i Guasch.
Diputat socialista al Parlament de Catalunya.
Catalunya Press 30 08 2012