Jo també vull la independència per Catalunya i la seva gent

No es pot oblidar els detalls, quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
La dependència, en sentit polític, és una situació de sotmetiment d’una comunitat nacional, d'un altre estat. De manera que la seva voluntat es troba anul·lada o limitada per prendre decisions fonamentals. S’ha de distingir entre dependència política, dependència econòmica, i dependència cultural.

Jo vull que el meu país i la seva gent sigui independent sense matisos, i pugui exercir el dret a decidir sobre tot el que afecta a la seva vida. Vull que la gent del meu país sigui independent dels grups de pressió econòmics i financers sense pàtria. I no vull la independència per Catalunya si no hi ha un projecte polític ambiciós que superi la macrocefàlia de Barcelona. I tingui per objectiu l’equilibri territorial, i la equitat en l’accés al serveis públics per tots el catalans i catalanes, visquin on visquin. Vull un govern a la Generalitat que sigui realment independent i lluiti per la qualitat de vida de tots. I no vull dependre d’aquells que tracten al meu país com una marca, i fan dels seus principals signes identitaris un producte comercial.

L’èxit aconseguit per l’Assemblea Nacional de Catalunya, i per l’Associació de Municipis per la Independència, en la manifestació de la Diada, ha forçat un punt d’inflexió en la política catalana. Inflexió que ha de possibilitar eliminar l’ambigüitat i el tacticisme dels discursos i relats de la majoria minoritària que esta al govern de la Generalitat.

Molts catalans i catalanes han sortit al carrer aquets últims anys per posicionar-se també sobre el futur de Catalunya, des de un altra perspectiva. Començant per manifestació contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, passant per les múltiples manifestacions contra les retallades, fins la gran manifestació a favor de la Independència. Molta gent però no s’han manifestat en cap de les convocatòries, alguns han assistit un cop o mes, i si molts no han sortit al carrer, ha estat per que no els ha motivat fer-ho per queixar-se. Aquesta gent que es queda a casa, eren batejats per la maquinaria de màrqueting del gabinet de Presidència del govern de la Generalitat com “la majoria silenciosa”. Aquella majoria de gent, que el president Mas deia defensar amb tanta fermesa, atorgant-se la seva representació sense cap mania quan infravalorava i menystenia les manifestacions contra les retallades, se’n recorden?.

El partits avui al govern estaven ocupats desmantellant els serveis de salut, educació i socials. Deien per justificar-se que no hi havia mes remei, que es van trobar la caixa buida i culpant a tothom menys als veritables causants de la crisi, reduïen els impostos que afectaven als Catalans mes rics. Aquests posicionament els hi feia guanyar credibilitat amb alguns sectors conservadors i els hi ha justificat poder pactar sense remordiments nacionalistes ni sobiranistes, amb el PP.

El president Mas, en la seva compareixença a la Premsa del dia després, ens diu que hem de construir estructures d’Estat. Com es pot fer aquesta afirmació havent desmuntar el sistemes de salut, educació i protecció social de caràcter públic ? . De quines estructures ens parla el President ?. Esta clar que ha deixat en mans de la societat civil el rumb de l’estat de cohesió social, i aposta per la Beneficència en lloc de impulsar una societat cohesionada on la salut i la educació siguin els millors signes identitaris que pot tenir Catalunya, i els han menyspreat.

Sense garantir uns sistemes de finançament públics de salut i educació de qualitat, no pot haver llibertat, ni progres econòmic ni social per tothom. S’ha d’abandonar per tots els partís polítics l’ambigüitat respecte al futur de Catalunya. Han passat dos anys i ningú a fet bé els deures, teníem eines per reconstruir l’Estatut malmès pel tribunal constitucional a instancies del PP, i hem sentit poques veus defensant aquesta possibilitat enfront la ruptura, i tenim la obligació de dir que cal una modificació de la Constitució per solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya. No vull que el meu país estigui limitat per una Constitució ja superada, que s’ha de reformar o canviar. Sense oblidar que l’acord polític i social que la va fer possible al 1978, ens va facilitar la convivència en moments tremendament difícils, i no seria just passar pagina i deixar de banda que la nostra jove democràcia va costar molta sang, sobretot dels treballadors i treballadores que van lluitar per la llibertat en temps molt mes difícils. Cal donar una oportunitat més a la convivència amb l’Estat, però ara es indispensable pels catalans i catalanes que se’ls hi reconegui per l’Estat i sense matisos el dret a decidir-ho lliurement i sobretot independentment.

Vull la independència del meu país i la seva gent per possibilitar, que la política financera i econòmica del govern de Catalunya, sigui lliure i independent i estigui al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i no pugui permetre, ni remotament, que un govern, pretengui canviar carxofes per ruletes, per tal de generar ocupació, posant en perill la qualitat democràtica i de governança en convivència a Catalunya.

No es poden oblidar els detalls quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
Catalunya Press 13 09 2012

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat socialista al Parlament de Catalunya