La sanitat pública necessita lideratges ferms

EL 12 d’abril el Govern acorda assegurar que s’establiran de forma immediata les garanties de qualitat de la sanitat pública catalana. Entre d’altres coses, el Govern confirma que s’adequarà la dotació de personal contractat a les necessitats assistencials.

Tanmateix, la realitat és ben diferent: es produeixen tancaments indiscriminats de plantes d’hospitals i es disminueix dràsticament la programació quirúrgica a tots els hospitals de Catalunya; es provoquen rescissions massives de contractes eventuals i d’interinatge, que ja afecten a més d’un miler de professionals; durant les últimes setmanes hem vist com es produïen ERO’s que ja afecten a 1.500 professionals; hem assistit al tancament de nombrosos punts d’atenció continuada i urgent i els propers mesos contemplarem, com a mínim, el tancament anunciat de l’Hospital 2 de Maig. Es constata, dia a dia, destrossa rere destrossa, que el conseller Boi Ruiz no és capaç de mantenir la qualitat dels serveis sanitaris, per molts decrets i acords de Govern que es facin.

EL dia 8 de juliol es commemoren els 30 anys de traspassos en matèria sanitària a la Generalitat. En aquest període, mai cap Govern de la Generalitat, cap conseller ni consellera de Salut ha actuat amb tanta falta de respecte institucional com el conseller Boi Ruiz. Ruiz té el dubtós privilegi d’incomplir tots els mandats del Parlament, totes les mocions aprovades pel ple i totes les propostes de resolució aprovades en comissió. En aquestes condicions no es pot arribar a acords ni amb els agents socials ni amb ningú. 

Els professionals saben -perquè ells i elles sí que són els millors- que la situació de crisi econòmica que pateix el país requereix de generositat per part de tothom. Fins i tot estaven disposats a assumir renúncies en les seves condicions laborals per tal de mantenir els llocs de treball. Tot, amb l’objectiu d’assegurar la qualitat dels serveis assistencials i els nivells d’ activitat necessàries. Per la seva banda, les patronals diuen que no poden donar-los cap garantia perquè elles mateixes no tenen cap seguretat per part del departament.

Ho hem dit moltes vegades i ho repetim: aquesta situació d’impàs agreuja i evidencia la situació d’aïllament del conseller Boi Ruiz, que ja no pot dissimular més la manca de suports de tot el sector sanitari i de tota la ciutadania envers les mesures que està adoptant.

El Govern de CiU està obsessionat en guanyar per golejada, escampant culpabilitats ad nàuseam i sense aportar cap mesura constructiva. I si pot guanyar abans de començar el partit i menystenint les regles de joc, millor que millor. El Govern creu que el sistema de salut es pot liderar a cop de decret, i el conseller Ruiz sap (o hauria de saber), que això no és possible.

Cal molta credibilitat personal per liderar un sector que acumula més talent en els seus professionals que cap altre sector. Els  ciutadans i les institucions precisen més respecte i el sistema de salut necessita un lideratge més fort, més dialogant i menys autoritari.  I amb molta més credibilitat que la que ofereix el senyor Ruiz.

L’Hospital 2 de maig és necessari per la ciutat

El portaveu de salut del Grup Socialista mostra el seu suport als treballadors i treballadores i denuncia el cessament de Núria Marín i Antoni Poveda com a presidenta i vicepresident del CSI “per mostrar les seves discrepàncies al voltant d’aquesta qüesti

El portaveu de Salut del Grup Parlamentari Socialista, Josep Maria Sabaté, ha assegurat que “l’Hospital 2 de maig és necessari per la ciutat”, i ha considerat que “els dispositius que queden en funcionament després de pactar-ne la reducció arran de l’obertura de l’Hospital Moisès Broggi poden continuar oferint servei”. “Les instal·lacions dels serveis actuals que ofereix l’Hospital 2 de maig, no estan hipotecats per cap acord amb la Creu Roja”, ha advertit l’exdirector del Servei Català de Salut, que s’ha mostrat convençut que “hi ha solucions que passen per la reubicació dels servei mentre es fan les obres d’adequació d’espais requerides per la Creu roja”.

Actitud Responsable

Josep Maria Sabaté ha reconegut “l’actitud responsable, compromesa i exigent” dels treballadors i treballadores de l’Hospital 2 de maig, que demanen que es mantinguin els compromisos adquirits. En aquest sentit, l’ha contraposat amb “la situació generada per la manca de capacitat de diàleg i negociació demostrada de forma reiterada per l’actual conseller de Salut, Boi Ruiz”.

Precisament, Sabaté ha atribuït a aquesta manca de capacitat de diàleg els cessaments de l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, i l’alcalde de Sant Joan Despí, Antoni Poveda, com a presidenta i vicepresident del Consorci Sanitari Integral. “Marín i Poveda van mostrar de forma notòria el seu desacord amb el tancament de l’Hospital 2 de maig i la conselleria ha respost de forma fulminant a la discrepància amb el seu cessament”, ha dit.

http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/josep-maria-sabate-lhospital-2-de-maig-es-necessari-per-la-ciutat

Gestión autonómica de los servicios de salud: 30 años de transferencias: 8 de julio de 1981

Catalunya asumió las competencias en materia sanitaria hace 30 años, con el reto de consolidar i modernizar un modelo propio de sistema de salud. Modelo basado en la separación de funciones (provisión, financiación y compra de los servicios), y en la utilización pública de todos los centros de salud y hospitales disponibles en el territorio, independientemente de su titularidad. Y asume las competencias de salud sin disponer de una base normativa que permitiera articular un modelo propio que tenía como primer reto la modernización de las instalaciones existentes. El consenso político en la gestión del proceso de cambio y la suma de todos los esfuerzos y voluntades de profesionales, ciudadanos, sindicatos y patronales fue el principal factor que permitió la construcción con éxito del modelo sanitario actual.

La Ley General de Sanidad de 1986 y la Ley de Ordenación Sanitaria de Catalunya de 1991 se encargaron de legitimar las actuaciones que se estaban impulsando en Catalunya desde 1981. Estos años de retraso entre la realidad y la legalidad, en lugar de ser un freno por la incertidumbre que podía generar esta situación, fueron de gran estímulo para sentar unas bases sólidas del sector sanitario de Catalunya, que permitió además generar en paralelo al sistema público un sistema privado que da servicios actualmente al 25 % de la población.

El sistema actual de salud de Catalunya es el fruto de una gestión de consenso política y social en materia sanitaria durante estos últimos 30 años y es el servicio público mejor valorado por la ciudadanía y además reconocido a nivel internacional como de los mejores del mundo.

El coste por habitante del sistema público de salud en Catalunya es de 1.300€, muy lejos del coste medio de los países más desarrollados e inferior al de casi todas las comunidades autónomas del Estado. El mantenimiento de esta situación, con un servicio excelente y barato, es difícil en el contexto actual, ya que la estrategia a seguir por el Govern se debate entre la urgente necesidad de asumir la austeridad que impone la crisis y la demanda de ciudadanos y profesionales, que no quieren dar un paso atrás en el nivel de prestaciones y la calidad de los servicios. El problema es que sería muy difícil recuperar el nivel de calidad conseguido en unos servicios de salud aún infra-financiados.

Es urgente y muy necesario recuperar el consenso político y social perdido estos últimos meses, para evitar la fractura social que puede suponer en un futuro inmediato las medidas de ajuste.

Treinta años de competencias sanitarias. Diario Médico 8 de julio de 2011

Siete engaños y una renuncia en los Presupuestos de Salut 2011

 La atención sanitaria a las personas ha dejado de ser una prioridad para el gobierno de CIU. Haciendo una primera valoración del presupuesto de salud presentado en el “Parlament” encontramos siete engaños y una renuncia del ‘conseller’. Además, para dar color a todo el trámite del presupuesto, se denota un creciente y continuado desprecio, enfermizo y obsesivo, del portavoz del Gobierno hacia el PSC, que no hace otra cosa que esconder la verdadera intención de este proceso: facilitar una reconversión del sector salud, que supone una involución del modelo 30 años después de su formación. Esta involución no hace más que alimentar la desafección por la política en la gente, que ve como un Gobierno hace de oposición de la oposición, llevando al “Parlament” un presupuesto del que ya se ha consumido casi la mitad, sin ningún otro criterio para su construcción que los recortes por los recortes.

El primer engaño del ‘conseller’ lo vemos cuando no explica que el Gobierno de la Generalitat invertirá en Salud 1.000 M€ menos que los invertidos al 2010 por los gobiernos catalanistas y de izquierdas. En el presupuesto figura una reducción del 6,5% respeto al 2010, es decir 581 M€, pero lo que se reduce en realidad son 1.000 M€, un 10 % menos.

El segundo engaño del ‘conseller’ lo vemos al constatar que en el departamento de salud únicamente se han reducido un 5% los gastos de personal. Por más que se diga desde el Gobierno que han reducido un 43% el número de cargos de confianza, un 23% su estructura política y un 17% su estructura interna de subdirecciones y servicios, Salud parece que es una excepción, y prefiere reducir en asistencia al ciudadanos que en estructura de mandos y directivos del departamento y de los grandes hospitales. A la Atención Primaria, en cambio, si se están reduciendo cargos, cerrando centros, mientras dicen que la fortalecerán.

El tercer engaño del `conseller’ se observa cuando pretende hacer creer a los ciudadanos y ciudadanas que los servicios sanitarios no pueden perder calidad tras los recortes indiscriminados. Cuando todo el mundo es consciente de que es imposible mantener el nivel de calidad del sistema sanitario reduciendo la actividad asistencial de los centros y hospitales, tal y como está sucediendo. Se reduce la contratación a los centros en un 7,28% (326 M€), un 2% corresponde a reducción de tarifas, lo que obligará a los centros a optimizar al máximo sus recursos, y el 5,28% restante es reducción de actividad, lo cual obliga a reducir la producción de los servicios, teniendo como consecuencia directa un fuerte incremento de las listas de espera, mas iniquidades territoriales, y más paro entre los profesionales sanitarios.

El cuarto engaño del ‘conseller’ se ve en la única partida que sube, y mucho, en el presupuesto. Se incrementa la partida correspondiente a Medicación Hospitalaria de Dispensación Ambulatoria en 86 M€, un 27,31%. La MHDA recoge, entre otros, las innovaciones en farmacia, y este hecho no se puede interpretar de otra manera que como un guiño a la industria farmacéutica.

El quinto engaño del ‘conseller’ se da cuando intenta hacer creer a ciudadanos y ciudadanas que el consumo de farmacia de recetas médicas para el año 2011 será de 1.285 M€, cuando la tendencia que nos reflejan los consumos de los primeros meses del año es que se acabará en un consumo muy similar al presupuesto del año 2010, es decir en 1.479 M€. Hemos tomado nota de todos los adjetivos dedicados desde CIU al incumplimiento del presupuesto de 2010 por el departamento de Salud del anterior Gobierno; hará falta recordarlos pronto.

El sexto engaño del ‘conseller’ se produce cuando se hace patente que la reducción del presupuesto de inversiones en 86 M€ no es real. Tras la gran paralización de los proyectos que se produjo pensando que todo estaba mal, el Gobierno ha debido rectificar y maquilla las cifras. Las inversiones de 2010 en equipamientos de salud fue de 244 M€, y por lo tanto el presupuesto refleja un incremento de 17 M€ y no una reducción en esta partida.

El séptimo engaño del ‘conseller’ es el más lamentable: continuamente el Gobierno no respeta al “Parlament”, ignora sus mandatos, y hace caso omiso de las mociones aprobadas por el pleno, pero no se priva de reclamar constantemente a diestro y siniestro lealtades institucionales a los demás. El mes de mayo, el pleno del “Parlament” aprueba una moción que instaba al Gobierno a que “los recortes anunciados por el Gobierno en los presupuestos de la Generalitat para el año 2011, para que no afecten la calidad de los servicios ni las prestaciones del sistema sanitario público, ni a la equidad territorial, se concreten y justifiquen, utilizando en plenas condiciones de transparencia, los indicadores de eficiencia y calidad de la Central de Resultados. Y para legitimarlas en los diferentes ámbitos territoriales, se aprueben por los correspondientes Gobiernos Territoriales de Salud”. Instituciones, recordamos, despreciadas y infravaloradas por el departamento. Mientras se quieren dar lecciones de lealtad institucional se practica el mayor desprecio a las instituciones propias del sistema de salud.

Y también en este presupuesto se evidencia una renuncia. Una dejadez que explica el verdadero rostro del gobierno de CIU. El ‘conseller’ de Salud renuncia a la política propia de ingresos del departamento. Al no hacer constar los ingresos que el sector puede generar y renunciar de entrada, muestra la verdadera intención del Gobierno actual: gastos para el sector público e ingresos para el sector privado.

Josep Maria Sabaté

Portavoz de Salud del Grupo Parlamentario Socialista

Recortes en salud: una alarma innecesaria

El presupuesto del Departamento de Salud centra todos los debates políticos y técnicos del país. Hemos observado con indignación cómo se confunde a ciudadanos y profesionales. La solución de todos los males no es asfixiar al sector público, lo que abrirá la puerta a que el privado gane peso cubriendo las carencias causadas en los servicios a las personas. Todas las medidas adoptadas por el anterior Gobierno, heredadas por el actual, ahorraron en 2010 230 millones de euros al sistema. El impacto para este año asciende a 500 millones. Fueron medidas duras, pero las asumimos con el compromiso de mantener la calidad del sistema gracias a unos profesionales que entendieron la necesidad de los sacrificios.

Al Gobierno actual le hemos hecho el trabajo sucio. Nadie mejor que el Gobierno anterior es capaz de entender la situación. Trabajamos duramente y sin centrifugar responsabilidades. El único culpable es la disminución de los ingresos públicos causada por la crisis. Diseñamos junto a profesionales, ciudadanos, patronales, sindicatos, ayuntamientos y fuerzas políticas los instrumentos necesarios para impulsar los cambios estructurales que precisa el sistema. Y todo ello ha permitido mantener los últimos tres años un coste prácticamente estable por ciudadano: 1.300 euros al año.

Con las medidas heredadas, el actual Gobierno necesita 500 millones adicionales, que pueden obtenerse vía ahorro o aumentando los ingresos. Lo mejor es una justa combinación. Los gerentes han dicho que pueden disminuir sus presupuestos entre un 4% y un 5%, lo que supondría unos 300 millones. Seguir con los planes de racionalización de la medicación hospitalaria de dispensación ambulatoria permitirá ahorrar otros 100 millones. Permitir al ICS facturar sus servicios a las mutuas daría más de 100 millones al año. Desarrollar el convenio de salud laboral que se firmó con el Ministerio de Trabajo en 2009 permitirá aflorar otros 200 millones.

Otras medidas, como la historia clínica compartida o la ordenación de la alta complejidad, muy centrada en el área metropolitana, permitirá racionalizar también su coste. Y si se logra cobrar la actividad realizada a pacientes de otras comunidades (60 millones) y se regulan mejor los fondos de cohesión del Estado, no había ninguna necesidad de generar este alarmismo.
Con estos instrumentos, y sin recortar por recortar, podemos avanzar sin provocar fracturas territoriales, y seguir así garantizando que el sistema ayude a la cohesión del país. Ojala hubiéramos recibido en 2003 esta herencia. Necesitamos ahora y en el futuro, más humildad de nuestros gobernantes y mucho más respeto hacia todos los que han hecho posible uno de los mejores sistemas del mundo.


El Pais 18/04/2011
Josep Maria Sabaté es diputado del PSC

Això ho arreglem entre tots o no té solució

Ateses les darreres informacions al voltant del “Pla de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari públic”, que esta elaborant el conseller de Salut, i després de veure la resposta en forma queixa, rebuig i indignació per part dels professionals que es va fer notar a la plaça de Sant Jaume dijous passat, s’evidencia que cal revisar els procediments emprats pel departament de salut en la confecció d’aquest pla i en la seva comunicació.

  

Estem d’acord en que és necessària una racionalització del consum en salut del sector públic, i podríem subscriure totes aquelles accions que permetin millorar l’eficiència del sector. Això sí, sense perdre qualitat en les prestacions dels serveis i garantint, per sobre tot, la seguretat dels pacients. El grup socialista vam presentar una moció al ple del dia 9 de març, que fou rebutjada per CiU, on es demanava que el Parlament instés al Govern a  racionalitzar els recursos en salut, però buscant el consens i la participació de tots els agents implicats.

La moció constava de tres apartats, el primer dels quals instava al govern a “consensuar amb els agents socials de l’àmbit de la salut (associacions d’usuaris, sindicats, ajuntaments, associacions de proveïdors, Institut Català de la Salut, el Consell de la professió mèdica, el Consell de la professió infermera), els escenaris econòmics i pressupostaris amb horitzó temporal 2014, presentant-los a la Comissió de Salut del Parlament. Salut disposa del Consell de Salut, un organisme de participació on pràcticament hi són tots els citats i per tant era fàcil assumir-ho.

En el segon apartat la moció instava a generalitzar el sistema de finançament de la prestació dels serveis sanitaris amb base territorial i capitativa tot fent ús, en plenes condicions de transparència, dels indicadors d’eficiència i qualitat de la Central de Resultats, i sempre comptant amb els Governs Territorials de Salut per tal de mantenir la qualitat i l’equitat territorials. Es pretenia fer que s’utilitzessin tots els instruments de que es disposa (i que havien costat molt d’estructurar), per tal d’evitar arbitrarietats en l’ assignació dels recursos i iniquitats en l’ aplicació de les mesures.

Salut ja disposa des del 2010 de tota la base normativa que permet impulsar un desenvolupament sostenible del sistema i de tots els indicadors de qualitat que permetin conèixer l’eficiència del sistema a nivell de regió de sector i de centre, i per tant si cal racionalitzar els recursos es pot fer sense castigar als més eficients.

Finalment, en el tercer apartat s’ instava a garantir, en un termini no superior a dos mesos i en un entorn de transparència i cooperació amb els ajuntaments i entitats municipalistes, el calendari d’inversions pels propers quatre anys, en els termes del Pla d’Estructures i Inversions 2004-2012. Aquest calendari havia d’incorporar un Pla de reformes i manteniment dels centres actuals, prioritzant les obres més necessàries donada la situació de crisi econòmica. Es pretenia que es respectessin els compromisos adquirits, fent possible un nou calendari d’actuacions, abans de les eleccions municipals, que no suposés cap renúncia però si una re-calendarització del procés. D’aquesta manera manteníem el controvertit tema de les infraestrutures al marge de la contesa electoral.

La moció, que no va ser aprovada, pretenia marcar el full de ruta que ens permetria mantenir el sistema actual de salut. Quin interès tenia CiU en rebutjar-la? Què es pretén, amb aquesta insistència en mirar cap enrere i menystenir la feina feta? Avui ho veiem més clar, tot i que el conseller de Salut ja ens ha anunciat que parlarem del pla citat amb tots els grups polítics, en seu parlamentaria i d’una forma immediata. Hem escoltat amb tristesa com el President demanava als empresaris que prenguessin el relleu de l’administració publica en la reactivació econòmica del país. El President torna a no considerar, una vegada més, el sector salut públic com un dels principals motors de l’economia catalana i per tant una part de la solució i no pas del problema.

Cal posar de nou sobre la taula la moció presentada pels socialistes al ple del parlament el 9 de març, ja que considerem que és la única via possible per seguir mantenint el sistema de salut que tenim, per tornar la confiança als professionals i als ciutadans, i per entendre que això, o ho arreglem entre tots, o no te solució.

Josep Maria Sabaté Guasch

Portaveu de Salut del Grup Parlamentari socialista

Saber que es vol fer amb el model de Salut Pública de Catalunya . Ara ja és URGENT !!!!

Donada la situació econòmica que estem vivint, i que no para d’ agreujar-se, es fa del tot necessari que es prenguin decisions polítiques respecte a la sostenibilitat del sistema de salut de Catalunya. I ara ja és urgent, el conseller de salut ha aconseguit donar la culpa a tothom del que passa; govern anterior perquè va deixar dèficit, govern de Madrid perquè força els ajustos, usuaris perquè van massa al metge, professionals perquè pensen en els seus ingressos, col·legis professionals perquè són incrèduls, sindicats perquè són deslleials, gerents dels centres perquè no s’ ajusten als seus plans, alcaldes perquè pensen només amb les municipals,  oposició per generar alarmisme, president del consell assessor del president de la generalitat per no sabem que, no sé si ens hem deixat algú, però en cent dies no es podia aconseguir tal nivell d’ acord.

I no vol escoltar a ningú que no estigui d’ acord en els seus plantejaments, malgrat que, quan ell estava al altre costat de la taula, sempre fou escoltat i molt respectat, fins hi tot quan feia deslleialtats (intent d’impugnar els pressupostos de la Generalitat 2009, i votar en contra per insuficients els pressupostos 2010 per exemple). I si per això ningú va estripar els papers ni va trencar pons de diàleg. Per què ara si, no valora el conseller aquesta situació d’ avanç? Pel govern anterior era molt més important avançar junts que altra cosa, hi havia un total respecte a les persones i als seus plantejaments ni que fossin discrepants i a vegades molt (recordar la vaga de metges).

Ara si es mou algú ja emergeix la deslleialtat. La salut és un valor social que precisa dels seus agents principals el màxim grau de generositat, perquè és la única forma d’evitar la pèrdua de qualitat d’un del millors sistema de salut del món. Alguna cosa hi hauran tingut a veure els governs anteriors i també hi havia molta dificultat.

No es pot perdre més temps, cal que el govern ens expliqui el que pensa fer amb claredat, i ara ja és urgent. La solució de tots els mals no es fer uns pressupostos que aprimin el sector públic. Això només pot portar un efecte directe a curt termini, i que és sens dubte la crida al sector privat, per tal que acudeixi a cobrir les mancances, en matèria de serveis a les persones, que el sector públic resultant del aprimament no pugui desenvolupar.

En pocs dies, el departament de salut, ha tornat a saltar-se tots els procediments, del model sanitari català, que havíem construït els darrers 30 anys. La dotació pressupostaria per centre sanitari es realitzava sempre amb posterioritat  a l’ assignació per sector, i per regió sanitària, amb l’ objectiu d’anar equilibrant el pressupost per càpita, i buscant l’ equitat territorial. I aquest exercici es feia sempre després que el parlament aprovés el pressupost. No han presentat el pressupost ni al consell de direcció del Servei Català de la Salut, ni a la comissió de salut del parlament, i ja amb la pràctica dels fets consumats han aconseguit un cop més enfrontar a tothom professionals, gestors, ciutadans, ajuntaments i entitats.

Instruccions per aplicar de forma lineal unes retallades ja s’han donat, sabent que , són de molt difícil acompliment, sinó es produeix una reconversió del sector. Reconversió que no es pot deixar sota la responsabilitat de cada centre, i a criteris dels gerents, alguns dels quals canvien de criteri per cert, en funció de la seves conveniències.

Ara ja era urgent que parles tal com ho ha fet el president del consell assessor en matèria de salut. Ningú creu es que puguin reduir l’ assignació dels centres de salut en les quantitats que ho estan fent, sense que suposi un fort augment de les llistes d’ espera i un deteriorament general en la qualitat dels serveis, i en conseqüència, un canvi a pitjor pel que fa a la seguretat dels pacients. Caldrà prendre mesures per tal de preservar la seguretat de les prestacions clíniques, de seguir per aquesta via. El Consum sanitari públic no pot reduir-se a curt termini sense tenir greus conseqüències sobre la qualitat de vida de la ciutadania. Des del 2008 el consum públic de salut per capità es manté pràcticament igual, es per això que ens costa entendre l’ acarnissament del govern per reduir els pressupostos de salut.

El PSC hem plantejat reiteradament al conseller de salut i al govern de la Generalitat, la necessitat d’assolir un acord polític, professional i social per garantir la qualitat , la sostenibilitat i l’equitat del model sanitari de salut a Catalunya, acord que hauríem de fer extensible a l’ Estat i amb perspectiva europea.

Ara és urgent deixar de parlar del passat i pensar amb clau de futur. La responsabilitat del problema és la crisis i la caiguda dels ingressos Ara ja és urgent posar-hi seny a tot plegat. El sistema de salut públic ha de forma part de la solució. Encara se hi es a temps.