Polítiques socials possibles i necessàries en l’ideari del PSC

Els sistemes de protecció social necessiten dotar-se de nous paradigmes que superin l’origen ideològic de les conquestes socials que les van assolir. Les noves generacions donen per fet, tenir garantit el dret a l'educació, la salut i  la protecció social, perquè els han tingut sempre i no han hagut de lluitar per aconseguir-ho. Però la realitat es que l’assegurament i provisió dels serveis que garanteixen  els avenços aconseguits per la Constitució i l’estatut d’Autonomia encara no estan ben travats i arrelats en la nostra societat. I per estar-hi, precisen de més i millors polítiques que assegurin la seva consolidació com a elements de cohesió social i de desenvolupament econòmic.

En un moment en què han canviat tantes coses i en tan poc temps, es molt important que el posicionament del PSC es traslladi clarament a la societat després de revisar-se internament. La definició de com han de ser el serveis de provisió dels serveis de salut, educació i de protecció social, continua generant polèmiques internes i externes que condicionen l’ideari socialista al respecte, i mentrestant la percepció que en tenen d'aquets serveis els ciutadans i ciutadanes canvia molt ràpidament, sobretot en les classes mitjanes del nostre país i de la societat occidental en general.

No queda prou clar en els plantejaments programàtics del PSC, el paper de l'administració pública en la provisió dels serveis de protecció social que ha de garantir. Segueixen havent molts dubtes sobre el paper que pot tenir la iniciativa privada en la seva producció, es considera per alguns col·lectius, sobretot de professionals, un frau a la societat que hi hagi negocis en la dita provisió. Però el que ha d’importar al PSC, és entendre que la ciutadania vol sentir-se segura en els espais de convivència i també en la seva privacitat. I el que necessita per sentir-se’n és gaudir de serveis de salut, educació i protecció social de qualitat i finançats públicament, sense cap tipus de discriminació per accedir-hi.

Els ciutadans i ciutadanes no entenen generalment quina és la diferència, entre que aquets serveis es facin directament per l’administració o per la iniciativa privada, i crec que no els importa massa qui ho faci, mentre tinguin garantit l’accés a uns serveis de qualitat amb la confiança de que els recursos de que disposen els governs via impostos estiguin ben utilitzats. I també crec que acceptarien, de justificar-se’n la seva  necessitat l’establiment de taxes, per mantenir el nivell de qualitat que la nostra societat precisa garantint com sigui necessari l’accés universal als serveis.

La Llei d’ordenació sanitària de Catalunya el 1991 crea el Servei Català de la Salut com asseguradora pública, legitimant la provisió mixta de serveis de salut públics i establin un ampli ventall de possibilitats pel que fa a la col·laboració públic-privada. Podria ser un model a considerar en altres àmbits. El programa electoral del PSC a les ultimes eleccions autonòmiques es posicionava clarament en la necessitat de reforçar el paper del SCS sobretot en l’assegurament del sistema de salut.

El PSC no es pot escapolir d’aquest debat i ha d’ afrontar-lo amb rigor i també amb generositat, ha de definir en el seu ideari què entén per protecció social, i no deixar, només en mans dels professionals dels  diferents àmbits de la provisió dels serveis, les definicions de les polítiques publiques de protecció social. Els ciutadans i ciutadanes tenim drets, però cada cop tenim més deures. I si volem conservar, i incrementar uns serveis de protecció social de finançament públic i de qualitat, hem d’incorporar nous paradigmes a desenvolupar per fer-ho possible, sense cap tipus de prejudici i amb l’únic objectiu de construir una societat cada cop més justa i segura.

Entenent per societat justa, la que garanteix la igualtat d’oportunitats per tothom, fet que la enforteix i la cohesiona. I per societat segura, la que garanteix els drets socials establerts, tant en els espais de convivència social com en la privacitat familiar i sobretot personal. Només en aquesta direcció podrem enfortir un desenvolupament sostingut i sostenible pel futur mes immediat del nostre país, i el PSC hi te molt a dir en principi clarificant el seu ideari.

12 de desembre de 2011

Josep Maria Sabaté Guasch

Diputat Socialista al Parlament de Catalunya

Una campaña electoral crispada donde la salud ha sido protagonista

Después de conocer los resultados de las elecciones generales, es momento de reflexionar sobre los errores y los aciertos de la campaña electoral. Lejos ya del estruendo producido por la confrontación dialéctica propia de los partidos políticos, se ve pocos aciertos y muchos errores, lo que nos debería hacer pensar, que de seguir por este camino, está garantizado el crecimiento de la desafección de la gente hacia los partidos políticos. Lo que supone en mi opinión hacer el juego a la derecha Catalana y Española.

El error más grande que, por parte de todos, se ha producido en esta campaña en Cataluña, ha sido la forma en que se han situado las políticas de salud en el centro de los debates y los discursos. Nunca había pasado en Cataluña que la salud entrara en campaña con tanta virulencia y agresividad. Los candidatos no han hablado de los problemas reales de los servicios sanitarios a nivel de estado ni de la necesaria y urgente coordinación entre comunidades autónomas y con la Comunidad Europea.

Es bien sabido que las competencias en materia sanitaria son de las comunidades autónomas y, por tanto, los responsables de la eficiencia y calidad de los servicios sanitarios son los respectivos gobiernos autonómicos, pero todavía existe un gran desconocimiento en la población, en cuanto al origen de la financiación de los servicios de salud. Mucha gente todavía piensa que es cuestión de la Seguridad Social y, por tanto, la confusión sobre la culpabilidad de la insuficiencia económica de los servicios de salud está servida.

Es preocupante que, durante la campaña, no se haya hablado de cómo se han de solucionar los problemas existentes en la gestión de las competencias estatales en materia de salud. Y es lamentable constatar, una vez más, que a CiU le interesa más la confrontación con el PSC que buscar soluciones a los problemas de sostenibilidad de los servicios de salud públicos de Cataluña. La campaña ha sido un reflejo de lo vivido estos últimos meses en el Parlamento, los ayuntamientos y en la calle. Desprecios continuados e incumplimientos de compromisos adquiridos por el gobierno de CiU, el más importante de los cuales es el acuerdo firmado entre CiU y PSC, que permitió la investidura del Presidente. Parece que la humildad y el respeto son virtudes que no están en el Manual de Marketing Electoral de CiU. Además el gobierno con una total falta de respeto a todos, pretendía garantizar la calidad de los servicios de salud mediante un decreto de gobierno, sin tener en cuenta ni a ciudadanos ni a los profesionales, "esto va bien porque lo digo yo".

Los socialistas hemos estado más preocupados por lo que pasaba en el país, por el incremento de los tiempos de espera y por la pérdida de derechos y garantías que se está produciendo, día tras día, en Cataluña, que no explicar nuestras propuestas programáticas. El desmantelamiento de las políticas sociales, aun siendo competencia de la Generalitat, nos ha podido y nos ha ocupado mucho tiempo de campaña.  Ahora, una vez finalizado el proceso electoral, habría que ordenar y sistematizar los problemas a resolver en materia de salud en cuanto a la coordinación entre las comunidades autónomas, con el objetivo de establecer las estrategias para abordar a nivel de estado. A pesar de las particularidades que cada autonomía pueda presentar, o las situaciones que cada una pueda priorizar y convirtió en su actuación estratégica, hay una serie de temas comunes pendientes:

a) La mejora del Fondo de cohesión sanitaria para resolver los problemas que suponen los presupuestos de las diferentes comunidades autónomas, el movimiento de usuarios entre los diversos centros de salud y hospitales del Estado, así como la actividad prestada a extranjeros.

b) La unificación de la Cartera de servicios sanitarios, compartiendo el conocimiento de las diferentes iniciativas en torno a actividades complementarias financiadas, total o parcialmente, por los diferentes sistemas de salud (salud buco-dental, podología ..).

c) El necesario Pacto por la sanidad. Debe plantearse cómo puede ayudar el Ministerio de Sanidad y Políticas Sociales en las comunidades autónomas a gestionar los servicios (farmacia, facturación a mutualidades públicas, tecnologías, coordinación de criterios en política de personal).

d) El abordaje realista de la aplicación de la directiva europea de servicios sanitarios transfronterizos. Se hace del todo necesario un sistema de autorización previa para acceder a los servicios sanitarios de otros estados, ya que el sistema de reembolso y no financiación de gastos colaterales perjudican a las personas con menos recursos.

e) El traspaso del seguro escolar. Debido a la concurrencia de prestaciones, deberíamos plantearnos el sentido actual del seguro escolar.

A las cuestiones ya apuntadas, hay que añadir, además, que quedan pendientes de solución temas como la deuda histórica de  las CCAA con la Seguridad Social y la titularidad del patrimonio que se adscribió a las comunidades autónomas en función de los decretos de traspasos y que sigue siendo propiedad de la Tesorería de la Seguridad Social. Muchos temas a resolver que si merecen la atención preferente de todos, mejorar la coordinación hará ser más efectivos en servicios autonómicos de salud, evitará duplicidades y desburocratizará la administración.

La solidaridad, la universalidad de la asistencia y la calidad asistencial y equidad en el acceso a las prestaciones son aspectos incuestionables para garantizar la permanencia de los principios básicos que inspiran la prestación de la asistencia sanitaria en España y que los socialistas consideramos irrenunciables. El papel del Ministerio de Sanidad y Protección Social debe ser el de responsable y custodio del cumplimiento de las esencias del sistema sanitario español (mediador, coordinador, auditor, director, aglutinador de ideas, responsable del seguimiento y cumplimiento de la accesibilidad, equidad y calidad). Sólo así se fortalecerá y se garantizará la equidad y calidad del sistema en todo el Estado, haciendo posible su sostenibilidad futura.

Ahora hay que actuar con rigor y humildad, hay que pasar del discurso fácil a las propuestas decididas. Los socialistas continuaremos, desde la oposición, siendo los garantes de los servicios públicos frente a los llamados mercados que, todo hace indicar, serán, sin presentarse en sociedad, quienes decidirán el futuro de Cataluña y España.

Josep Maria Sabaté

Diputat al Parlament de Catalunya

EL SISTEMA DE SALUT QUE VOLEM RECUPERAR PER CATALUNYA

Estem vivint uns temps difícils i complexes. Alguns parlen de canvis d’època, d'altres de canvis de paradigmes, però el cert és que la crisi que patim no té patró a qui semblar-se ni referències o similituds en altres moments de la historia. La protecció de la salut, abans o després d’emmalaltir, i la sostenibilitat del sistema sanitari, amb equitat d’accés personal i també territorial, hauria de ser un dels objectius del govern per preservar-los enfront la crisi.

El model sanitari català, era -i dic “era”- un sistema de salut basat en l’equitat personal i territorial en l’accés al serveis sanitaris, equitat que és garant de la cohesió social d’un país. La salut pública és pels socialistes un valor social a preservar per damunt de tot.

Els serveis sanitaris públics són patrimoni de tots, però especialment d’aquells que no en tenen d’altres, i per aquesta raó els governs d’esquerres van fer grans esforços per construir un sistema públic capaç de donar respostes al país en general i als ciutadans i ciutadanes en particular. El primer esforç fou de caràcter pressupostari, el creixement de la inversió en salut (despesa en diu el govern de CiU), fou en el període 2003-2010 d’un 65%, és a dir de 4.260 M€ més, passant de destinar-hi 6.178 M€  a 10.438 M€. Amb un milió més de ciutadans i ciutadanes amb dret als serveis sanitaris, vam passar d’una despesa per càpita de 950 € el 2003 a 1371 € per càpita el 2010. El segon esforç fou de caràcter estratègic, la realització dels Plans de salut, els Plans directors i de Reorganització de Serveis, (documents construïts amb el consens dels agents implicats), i sobretot el Mapa Sanitari,  Sociosanitari i de Salut Pública, aprovat el 2008, van permetre orientar un futur, amb garanties de sostenibilitat pel que fa als serveis públics de salut,  i de creixement ordenat pel que fa a la racionalització dels recursos. I el tercer factor fou de caràcter garantista dels drets a la salut, totes les normes aprovades pel Parlament en aquest període, a destacar des de la Llei de l’ICS, la Llei de Salut Pública i sobretot la llei de Universalització de l’assistència sanitari, tenien com a objectiu preservar el nostre model.

Però una característica important del model sanitari català, i que fins ara fou virtut, és que es bastia des del consens de totes les forces polítiques, des que fa 30 anys  es  produïren les transferències del serveis de salut de l’Estat a la Generalitat. Vam rebre un serveis sanitaris infra-finançats per l’estat, i mai els socialistes en van fer crítica ni de la gestió ni dels dèficits que CiU acumulava any rere any, des de 1982 fins al 2003, any en què es produïa el dèficit més gran de la història del Departament de Salut  de la Generalitat, 1.850 M€ (34% del pressupost) essent Conseller en Cap, Artur Mas. I ara, amb total oblit d’aquella situació, amb rancúnia i menyspreu, ens tracta als socialistes de malbaratadors per haver acabat el 2010 amb un dèficit en salut de 800 M€ (8% del pressupost). Aquesta situació trenca el consens i dificulta l’acord necessari per continuar millorant la salut i la qualitat de vida dels ciutadans.

Però la dreta que governa Catalunya actualment sembla que no té voluntat política per mantenir uns serveis de salut públics i de qualitat. I creiem que no té voluntat política, perquè hi veu possibilitat de negoci en el sector salut, i per tant l’interessa afeblir i aprimar el sistema públic per tal que creixi el sector privat, només així pot explicar-se aquest desgavell pel que fa a les retallades en salut.

Sense voluntat política no és gens fàcil trobar solucions que garanteixin el sistema en el futur sense trencar-ne l'actual. Cal recuperar el consens dels últims trenta anys, però la societat avança i determina i condiciona els escenaris possibles per a fer-ho, i ara no és fàcil. Hi ha tres factors que determinen i condicionen el disseny del futur del serveis de salut a Catalunya. El primer factor que suposa un llastre és la facilitat amb què tothom opina de les possibles solucions. Només cal mirar les tertúlies televisives, a parlar de salut s’atreveix massa gent, encara que no tinguin autoritat per fer-ho. L’altre factor és la diferent consideració que els ciutadans tenen dels serveis públics de salut, comparats amb d’altres serveis públics, com per exemple la justícia, on contemplem resignats, anys i anys de retard en la celebració de judicis que mantenen l’angoixa de moltes famílies pendents d’una sentència o d'una indemnització. I el tercer factor és la consideració, per part dels governs, del sistema sanitari com un sector de despesa i no com un sector productiu, generador de riquesa i ocupació que pot formar part de solució per sortir de la crisi.

Pels socialistes garantir la sostenibilitat del sistema sanitari a Catalunya i a l’ Estat és prioritari, i ens toca denunciar els atacs que des de la dreta es fa cap el model actual, inspirat per la Llei General de Sanitat del 1986 que va fer el nostre Ernest Lluch, aleshores Ministre da Sanitat. Els últims mesos estem patint a Catalunya, on mana la dreta representada per CiU, la vulneració dels drets aconseguits els últims 30 anys en Salut, Educació i Protecció social. Fa anys que aquests drets estan en retrocés a Madrid i València, comunitats governades per la dreta espanyola del PP; ara s’hi suma Catalunya, governada per CiU, la dreta catalana que, en lloc de buscar solucions, que es que li correspon fer des del govern,  busca culpables per justificar la seves accions de desmantellament del sistema públic i, per tant, de vulneració dels drets adquirits amb l’ esforç de tots.

Ens correspon als socialistes evidenciar la falta de polítiques socials del govern de CiU alhora que reivindiquem l’obra de govern de la Generalitat catalanista i d’esquerres dels presidents Maragall i Montilla, que sota la direcció de la consellera Geli va fer avançar, i molt, el nostre sistema de salut.

El sistema de salut a Catalunya està perdent qualitat i el President Mas i el Conseller Ruiz en són els responsables. No és veritat que les retallades “no” facin mal a la gent, en fan de mal. No és veritat que els indicadors de salut “no” empitjorin degut a les mesures del Conseller Ruiz. No és veritat que l’equitat territorial pel que fa a l’accessibilitat als serveis sanitaris “no” hagi empitjorat.

Hem de posar en valor el llegat del govern d’esquerres en matèria de salut gràcies al qual s'havien aconseguit: els millors indicadors de salut, que posicionaven el nostre sistema sanitari entre els millors del món; un cost per càpita dels mes baixos de Europa, tot i incorporar, en 7 anys, més d’un milió de ciutadans amb dret al sistema sanitari; i els millors índex de satisfacció dels ciutadans i ciutadanes que qualsevol govern assenyat podria desitjar. No podem permetre que tot aquest llegat es malmeti quan les competències sanitàries són de la Generalitat i, per tant, és qüestió de prioritat política dedicar-hi els recursos que permetin seguir mantenint el nostre sistema de salut entre els millors i més eficients del món. Necessitem recuperar el sistema de salut del que Catalunya ha gaudit els últims anys.

Josep Maria Sabaté i Guasch

Diputat del PSC al Parlament de Catalunya

Novembre de 2011

La sanitat pública necessita lideratges ferms

EL 12 d’abril el Govern acorda assegurar que s’establiran de forma immediata les garanties de qualitat de la sanitat pública catalana. Entre d’altres coses, el Govern confirma que s’adequarà la dotació de personal contractat a les necessitats assistencials.

Tanmateix, la realitat és ben diferent: es produeixen tancaments indiscriminats de plantes d’hospitals i es disminueix dràsticament la programació quirúrgica a tots els hospitals de Catalunya; es provoquen rescissions massives de contractes eventuals i d’interinatge, que ja afecten a més d’un miler de professionals; durant les últimes setmanes hem vist com es produïen ERO’s que ja afecten a 1.500 professionals; hem assistit al tancament de nombrosos punts d’atenció continuada i urgent i els propers mesos contemplarem, com a mínim, el tancament anunciat de l’Hospital 2 de Maig. Es constata, dia a dia, destrossa rere destrossa, que el conseller Boi Ruiz no és capaç de mantenir la qualitat dels serveis sanitaris, per molts decrets i acords de Govern que es facin.

EL dia 8 de juliol es commemoren els 30 anys de traspassos en matèria sanitària a la Generalitat. En aquest període, mai cap Govern de la Generalitat, cap conseller ni consellera de Salut ha actuat amb tanta falta de respecte institucional com el conseller Boi Ruiz. Ruiz té el dubtós privilegi d’incomplir tots els mandats del Parlament, totes les mocions aprovades pel ple i totes les propostes de resolució aprovades en comissió. En aquestes condicions no es pot arribar a acords ni amb els agents socials ni amb ningú. 

Els professionals saben -perquè ells i elles sí que són els millors- que la situació de crisi econòmica que pateix el país requereix de generositat per part de tothom. Fins i tot estaven disposats a assumir renúncies en les seves condicions laborals per tal de mantenir els llocs de treball. Tot, amb l’objectiu d’assegurar la qualitat dels serveis assistencials i els nivells d’ activitat necessàries. Per la seva banda, les patronals diuen que no poden donar-los cap garantia perquè elles mateixes no tenen cap seguretat per part del departament.

Ho hem dit moltes vegades i ho repetim: aquesta situació d’impàs agreuja i evidencia la situació d’aïllament del conseller Boi Ruiz, que ja no pot dissimular més la manca de suports de tot el sector sanitari i de tota la ciutadania envers les mesures que està adoptant.

El Govern de CiU està obsessionat en guanyar per golejada, escampant culpabilitats ad nàuseam i sense aportar cap mesura constructiva. I si pot guanyar abans de començar el partit i menystenint les regles de joc, millor que millor. El Govern creu que el sistema de salut es pot liderar a cop de decret, i el conseller Ruiz sap (o hauria de saber), que això no és possible.

Cal molta credibilitat personal per liderar un sector que acumula més talent en els seus professionals que cap altre sector. Els  ciutadans i les institucions precisen més respecte i el sistema de salut necessita un lideratge més fort, més dialogant i menys autoritari.  I amb molta més credibilitat que la que ofereix el senyor Ruiz.

L’Hospital 2 de maig és necessari per la ciutat

El portaveu de salut del Grup Socialista mostra el seu suport als treballadors i treballadores i denuncia el cessament de Núria Marín i Antoni Poveda com a presidenta i vicepresident del CSI “per mostrar les seves discrepàncies al voltant d’aquesta qüesti

El portaveu de Salut del Grup Parlamentari Socialista, Josep Maria Sabaté, ha assegurat que “l’Hospital 2 de maig és necessari per la ciutat”, i ha considerat que “els dispositius que queden en funcionament després de pactar-ne la reducció arran de l’obertura de l’Hospital Moisès Broggi poden continuar oferint servei”. “Les instal·lacions dels serveis actuals que ofereix l’Hospital 2 de maig, no estan hipotecats per cap acord amb la Creu Roja”, ha advertit l’exdirector del Servei Català de Salut, que s’ha mostrat convençut que “hi ha solucions que passen per la reubicació dels servei mentre es fan les obres d’adequació d’espais requerides per la Creu roja”.

Actitud Responsable

Josep Maria Sabaté ha reconegut “l’actitud responsable, compromesa i exigent” dels treballadors i treballadores de l’Hospital 2 de maig, que demanen que es mantinguin els compromisos adquirits. En aquest sentit, l’ha contraposat amb “la situació generada per la manca de capacitat de diàleg i negociació demostrada de forma reiterada per l’actual conseller de Salut, Boi Ruiz”.

Precisament, Sabaté ha atribuït a aquesta manca de capacitat de diàleg els cessaments de l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, i l’alcalde de Sant Joan Despí, Antoni Poveda, com a presidenta i vicepresident del Consorci Sanitari Integral. “Marín i Poveda van mostrar de forma notòria el seu desacord amb el tancament de l’Hospital 2 de maig i la conselleria ha respost de forma fulminant a la discrepància amb el seu cessament”, ha dit.

http://oficinaparlamentaria.socialistes.cat/noticia/josep-maria-sabate-lhospital-2-de-maig-es-necessari-per-la-ciutat

Gestión autonómica de los servicios de salud: 30 años de transferencias: 8 de julio de 1981

Catalunya asumió las competencias en materia sanitaria hace 30 años, con el reto de consolidar i modernizar un modelo propio de sistema de salud. Modelo basado en la separación de funciones (provisión, financiación y compra de los servicios), y en la utilización pública de todos los centros de salud y hospitales disponibles en el territorio, independientemente de su titularidad. Y asume las competencias de salud sin disponer de una base normativa que permitiera articular un modelo propio que tenía como primer reto la modernización de las instalaciones existentes. El consenso político en la gestión del proceso de cambio y la suma de todos los esfuerzos y voluntades de profesionales, ciudadanos, sindicatos y patronales fue el principal factor que permitió la construcción con éxito del modelo sanitario actual.

La Ley General de Sanidad de 1986 y la Ley de Ordenación Sanitaria de Catalunya de 1991 se encargaron de legitimar las actuaciones que se estaban impulsando en Catalunya desde 1981. Estos años de retraso entre la realidad y la legalidad, en lugar de ser un freno por la incertidumbre que podía generar esta situación, fueron de gran estímulo para sentar unas bases sólidas del sector sanitario de Catalunya, que permitió además generar en paralelo al sistema público un sistema privado que da servicios actualmente al 25 % de la población.

El sistema actual de salud de Catalunya es el fruto de una gestión de consenso política y social en materia sanitaria durante estos últimos 30 años y es el servicio público mejor valorado por la ciudadanía y además reconocido a nivel internacional como de los mejores del mundo.

El coste por habitante del sistema público de salud en Catalunya es de 1.300€, muy lejos del coste medio de los países más desarrollados e inferior al de casi todas las comunidades autónomas del Estado. El mantenimiento de esta situación, con un servicio excelente y barato, es difícil en el contexto actual, ya que la estrategia a seguir por el Govern se debate entre la urgente necesidad de asumir la austeridad que impone la crisis y la demanda de ciudadanos y profesionales, que no quieren dar un paso atrás en el nivel de prestaciones y la calidad de los servicios. El problema es que sería muy difícil recuperar el nivel de calidad conseguido en unos servicios de salud aún infra-financiados.

Es urgente y muy necesario recuperar el consenso político y social perdido estos últimos meses, para evitar la fractura social que puede suponer en un futuro inmediato las medidas de ajuste.

Treinta años de competencias sanitarias. Diario Médico 8 de julio de 2011

Siete engaños y una renuncia en los Presupuestos de Salut 2011

 La atención sanitaria a las personas ha dejado de ser una prioridad para el gobierno de CIU. Haciendo una primera valoración del presupuesto de salud presentado en el “Parlament” encontramos siete engaños y una renuncia del ‘conseller’. Además, para dar color a todo el trámite del presupuesto, se denota un creciente y continuado desprecio, enfermizo y obsesivo, del portavoz del Gobierno hacia el PSC, que no hace otra cosa que esconder la verdadera intención de este proceso: facilitar una reconversión del sector salud, que supone una involución del modelo 30 años después de su formación. Esta involución no hace más que alimentar la desafección por la política en la gente, que ve como un Gobierno hace de oposición de la oposición, llevando al “Parlament” un presupuesto del que ya se ha consumido casi la mitad, sin ningún otro criterio para su construcción que los recortes por los recortes.

El primer engaño del ‘conseller’ lo vemos cuando no explica que el Gobierno de la Generalitat invertirá en Salud 1.000 M€ menos que los invertidos al 2010 por los gobiernos catalanistas y de izquierdas. En el presupuesto figura una reducción del 6,5% respeto al 2010, es decir 581 M€, pero lo que se reduce en realidad son 1.000 M€, un 10 % menos.

El segundo engaño del ‘conseller’ lo vemos al constatar que en el departamento de salud únicamente se han reducido un 5% los gastos de personal. Por más que se diga desde el Gobierno que han reducido un 43% el número de cargos de confianza, un 23% su estructura política y un 17% su estructura interna de subdirecciones y servicios, Salud parece que es una excepción, y prefiere reducir en asistencia al ciudadanos que en estructura de mandos y directivos del departamento y de los grandes hospitales. A la Atención Primaria, en cambio, si se están reduciendo cargos, cerrando centros, mientras dicen que la fortalecerán.

El tercer engaño del `conseller’ se observa cuando pretende hacer creer a los ciudadanos y ciudadanas que los servicios sanitarios no pueden perder calidad tras los recortes indiscriminados. Cuando todo el mundo es consciente de que es imposible mantener el nivel de calidad del sistema sanitario reduciendo la actividad asistencial de los centros y hospitales, tal y como está sucediendo. Se reduce la contratación a los centros en un 7,28% (326 M€), un 2% corresponde a reducción de tarifas, lo que obligará a los centros a optimizar al máximo sus recursos, y el 5,28% restante es reducción de actividad, lo cual obliga a reducir la producción de los servicios, teniendo como consecuencia directa un fuerte incremento de las listas de espera, mas iniquidades territoriales, y más paro entre los profesionales sanitarios.

El cuarto engaño del ‘conseller’ se ve en la única partida que sube, y mucho, en el presupuesto. Se incrementa la partida correspondiente a Medicación Hospitalaria de Dispensación Ambulatoria en 86 M€, un 27,31%. La MHDA recoge, entre otros, las innovaciones en farmacia, y este hecho no se puede interpretar de otra manera que como un guiño a la industria farmacéutica.

El quinto engaño del ‘conseller’ se da cuando intenta hacer creer a ciudadanos y ciudadanas que el consumo de farmacia de recetas médicas para el año 2011 será de 1.285 M€, cuando la tendencia que nos reflejan los consumos de los primeros meses del año es que se acabará en un consumo muy similar al presupuesto del año 2010, es decir en 1.479 M€. Hemos tomado nota de todos los adjetivos dedicados desde CIU al incumplimiento del presupuesto de 2010 por el departamento de Salud del anterior Gobierno; hará falta recordarlos pronto.

El sexto engaño del ‘conseller’ se produce cuando se hace patente que la reducción del presupuesto de inversiones en 86 M€ no es real. Tras la gran paralización de los proyectos que se produjo pensando que todo estaba mal, el Gobierno ha debido rectificar y maquilla las cifras. Las inversiones de 2010 en equipamientos de salud fue de 244 M€, y por lo tanto el presupuesto refleja un incremento de 17 M€ y no una reducción en esta partida.

El séptimo engaño del ‘conseller’ es el más lamentable: continuamente el Gobierno no respeta al “Parlament”, ignora sus mandatos, y hace caso omiso de las mociones aprobadas por el pleno, pero no se priva de reclamar constantemente a diestro y siniestro lealtades institucionales a los demás. El mes de mayo, el pleno del “Parlament” aprueba una moción que instaba al Gobierno a que “los recortes anunciados por el Gobierno en los presupuestos de la Generalitat para el año 2011, para que no afecten la calidad de los servicios ni las prestaciones del sistema sanitario público, ni a la equidad territorial, se concreten y justifiquen, utilizando en plenas condiciones de transparencia, los indicadores de eficiencia y calidad de la Central de Resultados. Y para legitimarlas en los diferentes ámbitos territoriales, se aprueben por los correspondientes Gobiernos Territoriales de Salud”. Instituciones, recordamos, despreciadas y infravaloradas por el departamento. Mientras se quieren dar lecciones de lealtad institucional se practica el mayor desprecio a las instituciones propias del sistema de salud.

Y también en este presupuesto se evidencia una renuncia. Una dejadez que explica el verdadero rostro del gobierno de CIU. El ‘conseller’ de Salud renuncia a la política propia de ingresos del departamento. Al no hacer constar los ingresos que el sector puede generar y renunciar de entrada, muestra la verdadera intención del Gobierno actual: gastos para el sector público e ingresos para el sector privado.

Josep Maria Sabaté

Portavoz de Salud del Grupo Parlamentario Socialista