El neguit dels Herois

Els experts en màrqueting de presidència ja els va anar bé que el president Mas anés a Madrid i rebés un cop de porta per part del president Rajoy, i així tot s’ha desenvolupat segons el guió previst per aquests experimentats en emmascarar la realitat. Ara l’objectiu més immediat es aconseguir que el President “regni” en lloc de governar.

Els últims esdeveniments, convocatòria d’eleccions incloses, han estat provocats amb l’únic objectiu de novel•lar històricament el procés, el que permet d’entrada i permetrà més en un futur, construir interpretacions a mida per tothom: partits polítics, coalicions, federacions, corrents d’opinió, visionaris, sectes i personatges de tot tipus. Això només té avantatges per qui domina l’escena, perquè la indefinició li permet fer tot tipus de viratges per tal d’evitar un desfet, però la història no novel•lada acaba per posar a tothom al lloc que li correspon.

No és cert que la història avui s’escrigui d’immediat, és la notícia la que es comunica d’immediat no deixant espais pel relat poètic. És per això que en moments tan convulsos i complexes com els que estem vivint no es pot confondre la gent, s’ha de parlar clar i oferir un programes coherents i factibles pel país, i amb el balanç actual de govern el President Mas no pot parlar clar: perquè ha incomplert tots els seus compromisos electorals, perquè ha incomplert els acords que va signar amb els socialistes per fer possible la seva investidura, i perquè ha incomplert tots els mandats del Parlament en què el seu grup CiU s’havia quedat sol. Però amb el seu discurs-míting del dia 25 al Parlament, semblava que havien construït un nou país partint del no res. Per això un missatge no creïble com aquest calia elevar-lo a la categoria de visió messiànica, i justificar l’acció al marge de la Llei feta pel superheroi.

El president ha Levitat i ens ha ofert la terra promesa, travessarem deserts i obrirem oceans, i en arribar (no ens ha dit a on) es retirarà, brillant. Caldrà esmerçar molts esforços per fer-lo aterrar sense que ningú prengui mal. La única veritat, de moment, és que els dos artífexs de les retallades i del retrocés en drets socials més grans de la història de Catalunya i Espanya, havien de poder explicar de la seva reunió el que més els convenia a ambdós, junts i per separat, evitant en tot moment abordar els problemes reals dels catalans i catalanes. I ho han aconseguit, ja tots estem embolicats en les banderes.

Això els permet d’una banda elevar la categoria de la trobada de presidents, passant de ser el que tocava, negociació habitual per parlar del nou finançament de Catalunya, a fita històrica per la reconstrucció nacional, i d’altra passar pàgina i menysprear l’encontre per potenciar el sentiment de maltractament de l’Estat a Catalunya. Els hi ha sortit molt bé a tots dos, i altre cop s’ha aconseguit centrar tots els debats del país al voltant de la Independència, mentre a la Catalunya real qui evita la fractura social és Càritas, el Banc d’Aliments i la Creu Roja, i per això els nostres herois estan neguitosos.

Neguit davant del seu poble, que no està al seu darrere per molt que l’embolcall i la campanya publicitària de venda del producte que els hi ha dissenyat l’aparell, sigui de màxima qualitat, que ho és, però no deixa de ser això: un producte comercial. Els nostres herois estan neguitosos perquè el poble no els aclama unànimement.

I mentre decidim com volem que sigui el “Nou Vell País”, i què farem per fer-ho possible, la nostra dependència dels grups financers sense fronteres va en augment, i la gent s’empobreix dia a dia.

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya

Ctalunya PRess 27 09 2012

Yo también quiero la independencia para Catalunya y su gente

 

No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en grande. Es una cuestión de perspectiva.

La dependencia, en sentido político, es una situación de sometimiento de una comunidad nacional a otro estado, de modo que su voluntad se encuentra anulada o limitada para tomar decisiones fundamentales. Se debe distinguir entre dependencia política, dependencia económica, y dependencia cultural.

Yo quiero que mi país y su gente sean independientes sin matices, y pueda ejercer el derecho a decidir sobre todo lo que afecte a su vida. Quiero que la gente de mi país sea independiente de los grupos de presión económicos y financieros sin patria. Y no quiero la independencia para Catalunya si no hay un proyecto político ambicioso que supere la macrocefalia de Barcelona, y tenga por objetivo el equilibrio territorial y la equidad en el acceso a los servicios públicos para todos los catalanes y catalanas, vivan donde vivan. Quiero un gobierno en la Generalitat que sea realmente independiente y luche por la calidad de vida de todos. Y no quiero depender de aquellos que tratan a mi país como una marca, y hacen de sus principales signos identitarios un producto comercial.

El éxito conseguido por la Asamblea Nacional de Catalunya, y por la Asociación de Municipios por la Independencia, en la manifestación de la Diada, ha forzado un punto de inflexión en la política catalana. Inflexión que debe posibilitar eliminar la ambigüedad y el tacticismo de los discursos y relatos de la mayoría minoritaria que está en el gobierno de la Generalitat.

Muchos catalanes han salido a la calle estos últimos años para posicionarse también sobre el futuro de Cataluña desde otra perspectiva. Empezando por la manifestación contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, pasando por las múltiples manifestaciones contra los recortes, hasta la gran manifestación a favor de la Independencia. Sin embargo, mucha gente no se ha manifestado en ninguna de las convocatorias. Algunos han asistido una vez o más, y si muchos no han salido a la calle,ha sido porque no han encontrado motivos para quejarse. Esta gente que se queda en casa, era bautizada por la maquinaria de marketing del gabinete de Presidencia del gobierno de la Generalitat como "la mayoría silenciosa". Aquella mayoría de gente que el presidente Mas decía defender con tanta firmeza, otorgándose su representación sin manías cuando infravaloraba y despreciaba las manifestaciones contra los recortes, ¿se acuerdan?

Los partidos hoy en los gobiernos estaban ocupados desmantelando los servicios de salud y educación y los servicios sociales. Decían, para justificarse, que no había más remedio, que se encontraron la caja vacía y culparon a todos menos a los verdaderos causantes de la crisis. Mientras tanto, reducían los impuestos que afectaban a los catalanes más ricos. Estos posicionamientos les permitió ganar credibilidad en algunos sectores conservadores y les ha justificado poder pactar sin remordimientos nacionalistas ni soberanistas, con el PP.

El presidente Mas, en su comparecencia ante la prensa del día después, nos dice que debemos construir estructuras de Estado. ¿Cómo se puede hacer esta afirmación habiendo desmontar los sistemas de salud, educación y protección social de carácter público? ¿ De qué estructuras nos habla el Presidente?.

Está claro que ha dejado en manos de la sociedad civil el rumbo del estado de cohesión social, y apuesta por la beneficencia en lugar de impulsar una sociedad cohesionada donde la salud y la educación sean los mejores signos identitarios que puede tener Catalunya, y los han despreciado.

Sin garantizar unos sistemas de financiación públicos de salud y educación de calidadno puede haber libertad, ni progreso económico ni social para todos. Se debe abandonar por todos los partidos políticos la ambigüedad respecto al futuro de Catalunya. Han pasado dos años y nadie ha hecho bien los deberes, teníamos herramientas para reconstruir el Estatuto dañado por el tribunal constitucional a instancias del PP, y hemos oído pocas voces defendiendo esta posibilidad frente a la ruptura. Tenemos la obligación de decir que es necesaria una modificación de la Constitución para solucionar el encaje de Cataluña en España. No quiero que mi país esté limitado por una Constitución ya superada, que debe reformarse o cambiar, sin olvidar que el acuerdo político y social que la hizo posible en 1978, nos facilitó la convivencia en momentos tremendamente difíciles. Tampoco sería justo pasar página y dejar de lado que nuestra joven democracia costó mucha sangre, sobre todo de los trabajadores y trabajadoras que lucharon por la libertad en tiempos mucho más difíciles. Hay que dar una oportunidad más a la convivencia con el Estado, pero ahora es indispensable para los catalanes y catalanas que se les reconozca, -y sin matices- el derecho a decidirlo libremente y sobre todo independientemente.

Quiero la independencia de mi país y su gente para posibilitar que la política financiera y económica del gobierno de Cataluña sea libre e independiente y esté al servicio de todos los ciudadanos. Y que no pueda permitir, ni remotamente, que un gobierno pretenda cambiar alcachofas por ruletas para generar empleo, poniendo en peligro la calidad democrática y de gobernabilidad en convivencia en Cataluña.

No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en grande. Es una cuestión de perspectiva.

Josep Maria Sabaté Guasch

Diputado socialista en el Parlamento de Cataluña

 

Jo també vull la independència per Catalunya i la seva gent

No es pot oblidar els detalls, quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
La dependència, en sentit polític, és una situació de sotmetiment d’una comunitat nacional, d'un altre estat. De manera que la seva voluntat es troba anul·lada o limitada per prendre decisions fonamentals. S’ha de distingir entre dependència política, dependència econòmica, i dependència cultural.

Jo vull que el meu país i la seva gent sigui independent sense matisos, i pugui exercir el dret a decidir sobre tot el que afecta a la seva vida. Vull que la gent del meu país sigui independent dels grups de pressió econòmics i financers sense pàtria. I no vull la independència per Catalunya si no hi ha un projecte polític ambiciós que superi la macrocefàlia de Barcelona. I tingui per objectiu l’equilibri territorial, i la equitat en l’accés al serveis públics per tots el catalans i catalanes, visquin on visquin. Vull un govern a la Generalitat que sigui realment independent i lluiti per la qualitat de vida de tots. I no vull dependre d’aquells que tracten al meu país com una marca, i fan dels seus principals signes identitaris un producte comercial.

L’èxit aconseguit per l’Assemblea Nacional de Catalunya, i per l’Associació de Municipis per la Independència, en la manifestació de la Diada, ha forçat un punt d’inflexió en la política catalana. Inflexió que ha de possibilitar eliminar l’ambigüitat i el tacticisme dels discursos i relats de la majoria minoritària que esta al govern de la Generalitat.

Molts catalans i catalanes han sortit al carrer aquets últims anys per posicionar-se també sobre el futur de Catalunya, des de un altra perspectiva. Començant per manifestació contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, passant per les múltiples manifestacions contra les retallades, fins la gran manifestació a favor de la Independència. Molta gent però no s’han manifestat en cap de les convocatòries, alguns han assistit un cop o mes, i si molts no han sortit al carrer, ha estat per que no els ha motivat fer-ho per queixar-se. Aquesta gent que es queda a casa, eren batejats per la maquinaria de màrqueting del gabinet de Presidència del govern de la Generalitat com “la majoria silenciosa”. Aquella majoria de gent, que el president Mas deia defensar amb tanta fermesa, atorgant-se la seva representació sense cap mania quan infravalorava i menystenia les manifestacions contra les retallades, se’n recorden?.

El partits avui al govern estaven ocupats desmantellant els serveis de salut, educació i socials. Deien per justificar-se que no hi havia mes remei, que es van trobar la caixa buida i culpant a tothom menys als veritables causants de la crisi, reduïen els impostos que afectaven als Catalans mes rics. Aquests posicionament els hi feia guanyar credibilitat amb alguns sectors conservadors i els hi ha justificat poder pactar sense remordiments nacionalistes ni sobiranistes, amb el PP.

El president Mas, en la seva compareixença a la Premsa del dia després, ens diu que hem de construir estructures d’Estat. Com es pot fer aquesta afirmació havent desmuntar el sistemes de salut, educació i protecció social de caràcter públic ? . De quines estructures ens parla el President ?. Esta clar que ha deixat en mans de la societat civil el rumb de l’estat de cohesió social, i aposta per la Beneficència en lloc de impulsar una societat cohesionada on la salut i la educació siguin els millors signes identitaris que pot tenir Catalunya, i els han menyspreat.

Sense garantir uns sistemes de finançament públics de salut i educació de qualitat, no pot haver llibertat, ni progres econòmic ni social per tothom. S’ha d’abandonar per tots els partís polítics l’ambigüitat respecte al futur de Catalunya. Han passat dos anys i ningú a fet bé els deures, teníem eines per reconstruir l’Estatut malmès pel tribunal constitucional a instancies del PP, i hem sentit poques veus defensant aquesta possibilitat enfront la ruptura, i tenim la obligació de dir que cal una modificació de la Constitució per solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya. No vull que el meu país estigui limitat per una Constitució ja superada, que s’ha de reformar o canviar. Sense oblidar que l’acord polític i social que la va fer possible al 1978, ens va facilitar la convivència en moments tremendament difícils, i no seria just passar pagina i deixar de banda que la nostra jove democràcia va costar molta sang, sobretot dels treballadors i treballadores que van lluitar per la llibertat en temps molt mes difícils. Cal donar una oportunitat més a la convivència amb l’Estat, però ara es indispensable pels catalans i catalanes que se’ls hi reconegui per l’Estat i sense matisos el dret a decidir-ho lliurement i sobretot independentment.

Vull la independència del meu país i la seva gent per possibilitar, que la política financera i econòmica del govern de Catalunya, sigui lliure i independent i estigui al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i no pugui permetre, ni remotament, que un govern, pretengui canviar carxofes per ruletes, per tal de generar ocupació, posant en perill la qualitat democràtica i de governança en convivència a Catalunya.

No es poden oblidar els detalls quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
Catalunya Press 13 09 2012

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat socialista al Parlament de Catalunya

Tothom s’atreveix a parlar d’economia, assenyalant culpables , però ningú aporta solucions

Les esquerres estan sotmeses als debats imposats per la dreta i no fan arribar als ciutadans cap missatge clar sobre les alternatives possibles per sortir de la crisis.
Fins fa poc temps per molta gent la economia era una desconeguda. Però això ha canviat i molt, ara tothom en parla. Les converses de carrer s’han empeltat de les tertúlies radiofòniques i televisives al voltant de l’economia. Parlar del PIB, l’IBEX 35, la prima de risc, o el nivell d’endeutament de les administracions publiques, per posar alguns exemples ha substituït a les converses més tradicionals sobre el temps, o l’estat de la salut. Tothom hi entén, i opina sense cap objecció ni perjudici, sobre els remeis més apropiats que caldria apliquessin els governs, per arreglar la situació en que es troba la economia. Però les converses de carrer, acaben assenyalant qui n’és el causant i prou, sembla que quan es te el culpable, la proposta de solució es secundaria. Els tertulians més experts de les cadenes de Radio i Televisió, també fan el mateix.

Tot aquest coneixement popular, és fruit de les consignes que els entesos en màrqueting i comunicació del partits de dretes, avui al govern de Catalunya i l’Estat, han impregnat a la societat, contant amb la inestimable ajuda de molts mitjans de comunicació. Es una estratègia molt ben definida, per tal d’apartar del poder i esmicola als partits d’esquerres.

El relat de l’esquerra ha de ser construït amb molt rigor i solvència. I el producte a definir per les esquerres a Catalunya, ha de fonamentar-se més, en l’obra de govern dels presidents Margall i Montilla. Cada dia es mes important reivindicar sense complexes l’obra dels governs catalanistes i d’esquerres, els ciutadans no entenen que es vulgui passar pagina d’aquesta etapa de govern, i menys per part dels seus protagonistes, i això els genera desconfiança.

I mentre els ciutadans estan ocupats parlant d’economia i dels culpables de la seva situació, les polítiques dels governs de la dreta a Madrid i Barcelona fan estralls,l apidant les conquestes socials adquirides els últims 30 anys. Però a més assistim indefensos a canvis sociològics que es succeeixin a molta velocitat. Per citar un exemple : molts bens i serveis sanitaris socials i d’educació considerats de luxe pels nostres pares, com a conseqüència d’unes polítiques socials més distributives realitzades pels governs socialistes, van arribar a ser per nosaltres bens de consum corrents. Ara, i fruit de tot el retrocés produït per les retallades, poden arribar a ser pels nostres fills, altre cop bens o serveis de luxe, i per tant només al abast d’una minoria.

Aviat farà dos anys del govern conservador de Catalunya, i el seu balanç no pot ser més que negatiu pels catalans, però han calat el missatges mediàtics que alliberen a CiU de tota responsabilitat sobre la situació, culpant als Socialistes i culpant a Madrid. Però les úniques partides que creixen als seus pressupostos, son els interessos del deute, beneficiant a pocs i ho fan a costa de les partides socials, perjudicant a molts.


Josep Maria Sabaté i Guasch.
Diputat socialista al Parlament de Catalunya.
Catalunya Press 30 08 2012

I si es tornés a la “Carta d’ Ajust” i s’abandonés el “Reset”?

“Les cartes d’ ajust permetien arranjar les tonalitats dels grisos i la brillantor de les pantalles durant les hores en que les Televisions no emetien programació”.

“Tota acció política i econòmica dels governs, ha d’explicar quins objectius persegueix, hauria de ser conseqüència d’un mapa de riscos clar i preveure la solució dels danys directes o colaterals que puguin provocar al ciutadans i ciutadanes”.

La Carta d’ajust era a mes d’una imatge, tot un sistema de relació entre els emissors de les senyals, els canals de televisió, i els receptors de les imatges, les llars. Suposava una manera de treballar que buscava la perfecció de les imatges televisives, amb molts menys mitjans de que es disposa actualment. Si s’apliquessin les formes i maneres de treballar de fa uns anys però utilitzant els mitjans i la tècnica actuals, segur que tot aniria millor.

La immediatesa de la societat actual ha canviat la manera d’ajustar els aparells de TV, entre altres coses, perquè les cadenes emeten 24 hores i no poden parar per ajustar res. Ara a les llars s’apaguen i es tornen a engegar els aparells tantes vegades com faci falta per aconseguir un funcionament correcte, encara que de vegades la TV no respongui i s’espatlli. I a les múltiples cadenes de Tv existents els hi costa poc canviar la programació durant uns minuts i disculpar-se, quan s’ha de resoldre algun problema de comunicació. Podem aprendre molt de la filosofia de treball que suposaven aquelles cartes d’ajust, i no només en el terreny de la comunicació audiovisual.Estem segurs que l’acurat ajust de l’activitat política i econòmica a l’estil de les Cartes d’Ajust de les Televisions del anys 70 permetria redreça l’economia amb la serenitat i tranquil·litat necessària per recuperar la credibilitat dels governs i de les institucions publiques i privades.Caldria aparcar el “ Reset”, i utilitzar-lo només per informàtica, per tal d’evitat danys directes i colaterals.

Els governs de CiU i PP han fet un “Reset ” al país, acció mes pròpia dels informàtics que van per feina, que no de governs solvents, i s’han oblidat que es poden fer molts ajustos si es detén momentàniament la programació. Captius de la immediatesa per obtenir resultats, s’han perdut en la immensitat de les presses, i estan desorientats i descol·locats, perquè no creuen en l’administració pública, els hi fa mandra l’acció administrativa, i amb el seu afany de quadrar els pressupostos, mirant de cara les despeses i de reüll els ingressos, fan patir a la gent més desfavorida. CiU a la Generalitat, va prioritzar el pagament dels 400 M€ a les entitats financeres, enfront del sector social aquest estiu. I el PP a l’Estat, ha comès errades comptables (així ho van explicar d’inici i ara han rectificat degut a la pressió de la societat), que bloqueja la paga de 400 euros a uns 200.000 aturats. L’Agost de l’any passat va succeir l’ escàndol del PIRMI, està comprovat que aquest més es l’idoni per justificar les accions més injustes.

Algú hauria de posar-hi seny a aquestes disbauxes i evitar que es produïssin. Els hi pertocaria als interventors evitar-ho, i poden fer-ho no autoritzant als governs a fer-les, o al menys explicar als ciutadans i ciutadanes el perquè les autoritzen. Els interventors han permès als governs aquestes prioritzacions en els pagaments dels deutes públics. Ens agradaria escoltar la seva opinió, sobre el que esta passant a la tresoreria publica, donat que tenen com a missió fiscalitzar i facilitar, les operacions dels organismes públics perquè es facin amb legalitat. I no dubtem de la legalitat de les accions fetes, però la seva il·legitimitat no valida silencis. I encara que sigui legal que es deixi de pagar als més necessitats, per pagar a entitats financeres que podrien esperar-se a cobrar, (però amb les mateixes condicions que els altres es a dir sense cobrar interessos es clar), no s’hauria de permetre que això passes, no hi ha error comptable que no es pugui arreglar en poques hores, i no es poden permetre preferències tan descabellades al cobrament de factures dels organismes públics.

Seria tot un exercici de transparència per part de la Intervenció General, el posar rostre a les entitats financeres que neguen a la Generalitat, l’aplaçament necessari per refer les seves finances. Els governs de CiU i PP han fet un “Reset” i ens costa de creure que siguin errades, tot es fruit d’un full de ruta perfectament dissenyat per aprimar el sector públic.

Per tenir credibilitat en les seves accions els governs han de posar-hi cara als responsables i afectats, de qualsevol de les seves polítiques, per tal de mesurar millor les seves conseqüències. Estem tips de sentir parlar de Mercats, Índex de tota classe, i primes de no se sap ben bé quin risc, per tal d’ explicar barbaritat rere barbaritat.

Tornar a la Carta d’ ajust i desterrar la possibilitat de fer Resets seria adequat i molt útil per un millor govern de les institucions públiques i privades.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya.

Catalunya Press 16 d'Agost

La actualidad política no permite momentos para la épica, y mucho menos para la lírica

"¿Cómo pueden gobernantes que no creen en el sector público, administrar las finanzas públicas?”
"En estos momentos los silencios son mucho más necesarios que las estridencias, no se pueden construir propuestas de futuro creíbles con mensajes publicitarios improvisados"

Mientras continuamos sometidos, a una ola de recortes de los servicios públicos, los gobiernos de las derechas catalanas, nos llena de "misivas" orientadas a persuadirnos, que lo hacen para salvar la Nación. Continuamente escuchamos del gobierno de la Generalitat de Cataluña, relatos casi obscenos, que pretenden justificar la laminación de derechos de los catalanes y catalanas, en salud, educación y servicios sociales, dedicándose impertérritos a desmontar el trabajo de los gobiernos catalanistas y de izquierdas.

La dificultad que tienen en generar confianzas, para ordenar el país, los gobiernos de CiU y PP, debería ser motivo suficiente para buscar consensos en todos los grupos políticos, económicos y sociales para superar la crisis, pero no es su voluntad buscar el entendimiento y los ciudadanos están pagando muy caro esta prepotencia. Están tan convencidos de que pueden salir adelante solos, que no ven que su actitud acabará generando confrontaciones de imprevisibles consecuencias, nos quieren aleccionar hablándonos de la necesidad de tener amplitud de miras, desde su enfoque de corto alcance. Nos empujan, como país, a ninguna parte, i tememos, que al sentirse poseedores de la verdad absoluta y creyéndose que únicamente ellos nos pueden salvar del desastre, la derrota como colectivo esta servida.  

Día a día la gente se empobrece y se exaspera. Hemos asistido estos últimos días a representaciones teatrales por parte del gobierno, para convencernos, que es más necesario pagar puntualmente a las entidades financieras que nos prestan su dinero para hacer negocio, que hacerlo en los centros sanitarios y sociales que les debemos la financiación de los servicios a las personas. No pueden despreciar al país de esta manera.

Ahora se apuntan desde Madrid más recortes a las administraciones públicas; menos concejales, menos diputados, son algunos ejemplos. Es cierto que tenemos demasiados niveles de administraciones superpuestas, locales, comarcales, provinciales, autonómicas, estatales y europea. Pero también es cierto, que no se ha evitado la interposición de tareas y la asunción de competencias impropias, entre administraciones y organismos públicos.

Si los gobiernos de todas las administraciones se impusieran con urgencia el objetivo de hacer únicamente el trabajo que les toca, y hacerlo de calidad, seguro que se conseguiría un importante ahorro, y una mejora de la eficiencia de los servicios públicos. Pero no: todas las administraciones quieren cuidarse de todo, y todos los relatores quieren hablar de todo, aunque no entiendan una palabra de lo que hablan. Y mientras la economía productiva va a peor, y la economía financiera está mejor que nunca.

Y si reconvirtieran parte de las comisiones bancarias en tasas públicas?. Y si los movimientos de capitales fueran hechos imponibles y tributaran como las recetas?. Sólo son ejemplos para pensar que hay alternativas a los recortes. El gobierno debe hablar claro y decir que el déficit es debido a la caída libre de los ingresos públicos, que disminuyen desde 2008, y no es solo causa de los gastos producidos por los servicios públicos.

Estos partidos de derechas estaban tan convencidos de que al llegar al poder, se reactivaría la economía, por el solo hecho de gobernar ellos, que ahora están desolados. Y ya no les queda otra cosa por salvar su trayectoria histórica que arrastrar al país y a su gente, a gestas épicas que no llevan a ninguna parte, y que ni siquiera podrán ser cantadas, porque están condenadas al fracaso.

Son tiempo de hablar con claridad, enfocar bien los problemas del país, para acertar en las acciones para solucionarlos. Pero si no se sabe reconocer con humildad, las limitaciones e incapacidades de todos para resolverlos, será muy difícil acertar en la dirección correcta. El gobierno debe generar confianza a los ciudadanos y ciudadanas en proyectos que nos unan, y no que nos separen, hay que buscar todos los apoyos necesarios dentro y fuera del país, para reactivar la economía y hacer más eficiente nuestro modelo productivo, el público y también el privado, con respeto mutuo.

No son buenos tiempos para la épica y la lírica. Son tiempos para trabajar todos juntos sin estridencias ni eslóganes repetitivos, vacíos de contenidos y propuestas.

En estos momentos los silencios son mucho más necesarios que las estridencias. No se pueden construir propuestas de futuro creíbles, desde el gobierno, o desde la oposición con mensajes publicitarios continuos, improvisados i repetitivos por parte de sus portavoces.

Únicamente un esfuerzo de sinceridad nos llevará a recuperar la solvencia.

 

Josep Maria Sabaté i Guasch

Diputado Socialista en el Parlamento de Cataluña.

Catalunya Press 2 de agosto de 2012

De somriure a Riure ; Irene ens dòna una lliço de vida

El passat diumenge 10 de juny les associacions de trasplantats de Catalunya van organitzar una jornada d’agraïment als donats. L’acte més significatiu fou una caminada des de la Pedrera a la Sagrada Família. Una distància curta per alguns, però un trajecte agradable, llarg i ple de bones vibracions per la majoria de participants. L’acte de la donació d’orgues al nostre país es realitza de manera altruista i és per això que els donants i les seves famílies mereixen que la societat els hi reconegui la seva generositat.
Un cop arribats a la Sagrada Família i després dels actes protocol•laris i festius, les famílies dels trasplantats es retrobaven i recordaven vivències. Els afectats explicaven com es trobaven temps després de la dura experiència del transplantament. I els seus familiars vivien la jornada amb molta il•lusió i gratitud als donants i als professionals, gratitud envers les persones que amb el seu altruisme i la seva professionalitat havien fet possible la donació i la curació, que els permetia viure.
En mig d’aquesta energia positiva tan important vaig conèixer la Irene. Duia una samarreta commemorativa de la jornada al igual que la seva família, reia i es mostrava feliç, molt feliç. La Irene feia pocs anys que li havien fet un transplantament d’ambdós pulmons, una fibrosi quística de naixement li va atrapar durament la infantesa, els anys en que li tocava ser més feliç. Té divuit anys, i tenia la necessitat de viure, reia i reia.
Veure tot aquella gent com gaudia d’una jornada on l’objectiu era donar les gràcies em va fer sentir molt bé, però conèixer la Irene va acabar d’arrodonir la jornada. La seva família m’explicà com la Irene va superar tots els entrebancs de la malaltia i amb quina vitalitat van afrontar el transplantament després. I un cop superat tot el procés amb força li van demanar que la compartís, escrivint les seves sensacions; així podia ajudar a molta gent, i s’hi va posar i ho va fer molt bé.

El títol del llibre ja ho diu tot: “De somriure alriure”. Un relat que desprenia ganes de viure, ple de força i energia. La vitalitat de la Irene es feia palesa línia a línia dels seus escrits. Explicava com li donaven força per superar la malaltia primer i el transplantament després, totes les persones que l’envoltaven: família, amics, voluntaris, professionals que la cuidaven i sobretot acompanyaven en aquella habitació del hospital, i els metges i metgesses que la van intervenir en el transplantament. I ara el seu xicot.
Tot i que en el seu llibre parla dels donants, la Irene era feliç mostrant aquell dia el seu agraïment de forma pública, i ho feia participant de la jornada amb tota la seva família i amics i rient.Aquesta jornada em va fer sentir molt bé. La feina que molta gent vam fer en l’àmbit de la salut els últims anys em venia al pensament de cop i desordenada, recordava els moments difícils dels últims anys dels governs d’esquerres, els professionals que amb la seva feina suplien la mancança de recursos que ja es feia notar. Però ens sentíem orgullosos perquè la prioritat d’aquell Govern era que no perdre qualitat en les prestacions sanitàries. Veure aquelles famílies i compartir amb ells i elles aquell dia va carregar-me d’energia per continuar treballant per fer possible un sistema de salut que ha de ser capaç de superar les confrontacions polítiques. Només si compartim les actituds positives com la dels trasplantats i les seves famílies ens en sortirem.
Actituds enfront la malaltia com ens han mostrat la d’Irene i la seva família ens han d’encoratjar per evitar que es malmetin els avenços aconseguits en salut els últims anys. Us convido a llegir a Irene Solà. El seu llibre “De somriure a riure” està editat per edicions Zaragoza en la seva col•lecció Relats. Us ajudarà a superar molts d’entrebancs en la vostra vida.

“Salut”

Josep Maria Sabaté Guasch
Grup Socialista al Parlament de Catalunya.