Què diria Ernest Lluch?

Aquesta setmana la majoria absoluta del PP al Congrés dels Diputats pot enterrar, amb la convalidació del Reial Decret 16/2012 de 20 Abril (Medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del sistema nacional de salud y mejorar la calidad de sus prestaciones), un model de sistema sanitari universal segrestant el debat polític, professional i social. La crisi és l’excusa per capgirar el model sanitari que generarà desigualtats profundes i potenciarà el sector privat assegurador i provisor. Amb un govern de CiU que ha fet les retallades sanitàries més importants de totes les CCAA (amb un 14% menys de pressupost i la decisió unilateral d’un euro per recepta i una proposta, més recent, del conseller Mas Colell per incrementar els copagaments de l'Estat i instaurar taxes d'hospitalització) que tenen ja conseqüències en l'equitat, la qualitat, la precarietat i l'atur entre els professionals sanitaris catalans.

Ernest Lluch segur que diria no. I exigiria un debat amb rigor i una opinió pública i publicada molt més activa. Estem al davant d’un segrest informatiu en plena societat de la informació.

La història democràtica recent, la dels darrers trenta anys, ha aportat a Catalunya i Espanya grans canvis, un període de pau, de prosperitat, de creixement poblacional, de desenvolupament social i econòmic al costat d'altres aspectes negatius secundaris, representats en una escassa memòria històrica, un excés d’economia especulativa i dificultats constants en l'encaix de l'autogovern de Catalunya a l’Estat.

Però segur que l'entrada a Europa que va liderar el President Felipe González (enfront d’una dreta espanyola, en aquell, moment poc europeista) va permetre la construcció de sistemes de protecció social universals. El Sistema Nacional de Salut, decidit per la Llei General de Sanitat el 1986, impulsada per aleshores Ministre Ernest Lluch, és potser un dels millors exemples que ara corre el risc de regressar a un model de vinculació a la Seguretat Social.

Veníem d'un model franquista, ideat per Girón de Velasco, i no va ser fins a la majoria socialista al Govern d'Espanya, que s'optà per un model de "Sistema Nacional de Salut", universal, fora de la dependència de la Seguretat Social i descentralitzat a les CCAA. Catalunya va ser la primera que va incloure ja en l'Estatut d'Autonomia del 1979, el traspàs de les competències sanitàries.

Segons l’article 25 de la  declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides, el Dret a la Salut és un Dret Humà. La Constitució Espanyola del 1978, i els Estatuts vigents, també ho recullen. En canvi, per a l’Organització Mundial del Comerç, la salut és “un servei necessari”. Una tesi que sembla compartir el PP a través de la proposa per desvincular l’empadronament al dret universal a l’accés al sistema sanitari tornar a un model d'assegurament vinculat a la Seguretat Social.

Ara el PP vol deixar fora les persones que no són al mercat laboral (els joves de més de 26 sense feina, estudiants universitaris, discapacitats per sota del 65%, població nòmada, o persones divorciades o separades que no tenen treball, religioses i professionals liberals) o les persones estrangeres anomenades “sense papers”. També estableix copagaments que trencaran l'equitat a les persones amb vida laboral activa, pensionistes o malalts crònics. El Govern del PP lamina el dret a la salut i les competències de les CCAA sense plantejar reformes de calat, ni tan sols les que estan al seu abast. Aquestes reformes permetrien ingressos i estalvi, com ara la revisió de les mútues laborals i d'accidents i les mutualitats de funcionaris. I tot això, sense un debat en profunditat i generant por i desconfiança en moments de crisi amb tantes persones a l’atur o en situació de precarietat social.

Dels tres grans sistemes sanitaris universals, els que es financen per impostos són més barats. Als EUA, el model majoritari d’assegurament privat, suposa una despesa global sanitària  del 17% del PIB. Els models dits Bismarkians  que depenen de la Seguretat Social, com els casos d’Alemanya i França , suposen una despesa sanitària a l’entorn del 11% del PIB. I els models Beveridge de Sistema Nacional de Salut, universals i finançats per impostos, que s’apliquen a Suècia, el Regne Unit gasten el 10%, i  Espanya, el 9% del PIB . A Catalunya la despesa és encara més baixa i està situada pels volts del 8% de la despesa sanitària global i la despesa sanitària pública se situa entorn del 6% del PIB. Els resultats en qualitat, equitat i eficiència del nostre sistema, estan entre els deu millors del món. A més, a Catalunya, l’atracció del sistema sanitari ha reforçat un model de recerca biomèdica i d’innovació que arrossega sòlids sectors empresarials.

Quines són doncs les raons pel canvi? Ideològiques. I s’apliquen a partir de la desqualificació constant del sector i els serveis públics, per afavorir els lobbys privats sanitaris. Per això CiU, en el fons, assenteix o és feble en la crítica.

Què fer ara?

Des del reconeixement de la dura situació econòmica i financera actual, i les imposicions d'Europa de reducció del dèficit i del deute, cal fer emergir la realitat i pactar les reformes a curt i mig termini. No cal canviar el model universal.

Cal fer un Front institucional. Els Govern del País Basc, d'Andalusia, de Navarra, de Galícia i Catalunya, han demanat la suspensió del Decret per antiestatutari i preconstitucional.

Cal fer un front polític i social. I cal reclamar un debat rigorós a l’entorn de com mantenir el sistema en aquests anys d'extrema dificultat, per propiciar un pacte entre la majoria de formacions polítiques que ha de comptar amb els professionals i pacients i agents socials i empresarials. Si canvien el model d’accés universal finançat amb impostos, tots hi sortirem perdent  socialment i econòmicament. El sector públic sanitari és motor de l’economia, local i global, i es una part substantiva de la cohesió i la pau social. Ha de formar part de la solució a la sortida de la crisi i ens volen fer creure que n’és la causa.

El Periódico de Catalunya 17 de Maig de 2012

Marina Geli  i Josep Mª Sabaté

Les polítiques socials del PP i de CiU són Inconscients, Inconsistents i Insolvents

Les polítiques socials del PP i de CiU són Inconscients, Inconsistents i Insolvents

“I ens parlaven de polítiques d’ Austeritat, Aprimament i Agilitat” .

 Els governs del PP a l’Estat i de CiU a la Generalitat, setmana rere setmana, ens inunden amb noves retallades; les últimes i més devastadores, les que incorpora el Reial Decret Llei 16/2012 de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del sistema nacional de salut. Emparats per la crisi, els mercats i l’excusa dels dèficits, van construint els canals que fan possible el transvasament de recursos públics, o sigui de tots, cap el sector privat. La dreta governamental vol amagar les seves veritables intencions privatitzadores dels sistemes de salut i dependència, aprofitant que l’envelliment de la població garanteix un mercat en creixement molt important. Aquest és el veritable full de ruta que els guia en les seves accions de govern que, malgrat l’embolcall en què ens les venen, són Inconscients, Inconsistents i sobretot Insolvents, perquè estan fent miques l’Estat del Benestar i  els drets dels ciutadans.

Són Inconscients perquè empitjoren la salut de la ciutadania com a conseqüència de les retallades de drets i recursos que, contràriament al que s’anuncia, suposen desigualtats en l’accés, reducció de la qualitat dels serveis i l’empobriment progressiu de les famílies, una part de les quals són expulsades fora del sistema de  salut.
Són Inconsistents perquè no són fruit d’un pacte de prioritats amb la ciutadania i no porten enlloc, i perquè a més afecten la credibilitat ètica i política dels governants.
I són Insolvents perquè ens volen fer creure que poden actuar i influir sobre l’economia i les finances del país que governen, i res més lluny de la realitat: els mercats financers són insaciables. I aquests governs en són captius.
No els hi queda més remei, per poder justificar la seva pobra i agressiva acció de govern amb qui menys té, que recórrer al patriotisme per mobilitzar els sentiments de la ciutadania perquè els validi les seves accions per assentiment. Patriotisme antic i ranci, a nivell d’Estat, perquè impulsa reformes en el sistema de salut buscant la confrontació amb estrangers i immigrants. I patriotisme folklòric i populista a nivell autonòmic, perquè busca la confrontació amb l’Estat. Per tal d’amagar les seves pròpies impotències, són capaços fins i tot de competir en retallades, tal com ens ha demostrat els conseller d’Economia del Govern de la Generalitat. PP i CiU són les dues cares de la mateixa moneda.
Cal una altra manera de fer política per recuperar la credibilitat dels governs. Els homes i dones d’Europa, Espanya i Catalunya hem de poder tenir confiança en el futur i en la democràcia; i perquè l’austeritat en les polítiques públiques serveixi d’alguna cosa, calen accions decidides d’impuls i creixement econòmic. No es pot construir un futur creïble només amb retallades. És possible combatre i acabar amb la crisi, però utilitzant els instruments adequats. Els serveis públics de salut i dependència, a més de suposar instruments clau de redistribució i protecció social, ajuden a generar ocupació i són un sector econòmic de primer nivell, que ha de formar part de la solució per sortir de la crisi.
La necessària austeritat que precisa la nostra economia no hauria de ser imposada ni administrada per aquells partits que, avui en el govern, demostren que no creuen en les polítiques públiques. Només amb l’impuls d’una visió col·lectiva de desenvolupament humà, que superi els entrebancs dels nacionalismes i dels patriotismes que menystenen les persones, es pot combatre la crisi, però per això cal dissenyar amb rigor i  credibilitat, les alternatives a les polítiques Inconscients, Inconsistents i Insolvents dels governs de CiU i PP.
Els partits polítics tenim l’obligació ètica de construir programes de govern creïbles per tal que la ciutadania recuperi la credibilitat en la política. I no s’aconseguirà amb eslògans, aquest propòsit, perquè els missatges curts i fàcils són instantanis i no perduren, i les persones necessiten arguments creïbles, consistents i sobretot solvents. Només construint projectes de futur sòlids i alternatives creïbles es recuperarà la credibilitat dels partits i de qui els lideren. Aquest és el veritable camí de la recuperació política i econòmica del sistema democràtic.

Publicat a Catalunya PRESS el  10 de Maig de 2012

Josep M. Sabaté

Portaveu de Salut
Grup parlamentari Socialista

El Govern del PP fereix de mort el caràcter universal del sistema sanitari

Just el dia que fa 26 anys de l’aprovació de la llei General de Sanitat del 1986 impulsada per Ernest Lluch, el govern del Partit Popular a Madrid,amb la publicació del Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’abril de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut, fereix de mort el caràcter universal del sistema sanitari.

El decret té delicte, perquè obliga a acreditar la condició d’assegurat per rebre assistència sanitària: retrocedim així 26 anys, quan el dret a l’assistència es conferia pel fet de donar-se d’alta a la seguretat social, bé com a titular o bé com a beneficiari.

El 2010 el Parlament de Catalunya aprova la llei d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Sistema Català de Salut. Va ser la primera llei dins l’àmbit estatal que universalitza l’ accés a la sanitat pública. Vam ser la primera comunitat autònoma en la salvaguarda dels drets en matèria de salut dels seus ciutadans i ciutadanes, i aratambé hem estat els primers, però en la pèrdua de drets socials. Des de fa un any l’empitjorament de l’accessibilitat als centres de salut i hospitals com a conseqüència de les retallades del govern de CiU ha laminat el dret a salut, però amb les mesures anunciades pel govern central es vulneren totalment. Per primera vegada a Catalunya cap circumstància personal era, i dic “era”, motiu de diferència per exercir el dret a la salut, reconegut com dret universal.

I per dinamitar del tot aquesta conquesta social, el reial decret malmet i fa trossos l’únic document oficial que ens acredita com a ciutadans i ciutadanes de Catalunya, la Targeta Sanitària, tot un cop al sobiranisme de CiU.
Des de avui s’han acabat les prestacions de farmàcia gratuïtes per jubilats. I amb el pagament dels medicaments en funció de la renda, transformen a les oficines de farmàcia en agències tributàries, i dificulten i molt la viabilitat de les ubicades en centres rurals. En el reial decret, no hi trobem més que escapçades de drets, pagament pel transport sanitari no urgent, pels materials d’ortopèdia,etc. Però a més,s’envaeix en competències del Departament de Salut, pretén que tots els centres de salut i hospitals comprin els mateixos productes mitjançant una central de compres, articula un registre únic de professionals sanitaris per tot l’Estat, deixant palès en la part introductòria que això es déu a la incapacitat de gestió de les Comunitats Autònomes. Catalunya, amb 30 anys de competències en salut, no pot permetre aquests menysteniments, i el Govern de la Generalitat ha de reaccionar davant d’aquesta disbauxa.

Però el PP necessitava arguments per què el producte fos acceptat i, fent populisme,el Govern de l’Estat qüestiona l’assistència sanitària als turistes i immigrants empadronats sense residència fiscal. Tot un Obús al sistema de salut, que ni tan sols té en compte la Directiva Europea d’Assistència Sanitària Transfronterera.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya

CATALUNYA PRESS 26/04/2012



Catalunya Press

Moció 83/IX del Parlament de Catalunya, sobre l’accessibilitat del sistema sanitari, presentada pel diputat Josep M. Sabaté Guasch, del Grup Parlamentari Socialista,

Palau del Parlament, 28 de març de 2012
Tram. 302-00118/09

Ple del Parlament

El Ple del Parlament, en la sessió tinguda el 28 de març de 2012, d'acord amb l'article 139 del Reglament, ha debatut la Moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre l’accessibilitat del sistema sanitari (tram. 302-00118/09), presentada pel diputat Josep M. Sabaté Guasch, del Grup Parlamentari Socialista, i les esmenes acceptades del Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (reg. 58226), i del  Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya (reg. 58344), i rebutjades les del Grup Parlamentari de Convergència i Unió (reg. 58349) i del Subgrup Parlamentari Ciutadans (reg. 58352).

Finalment, d'acord amb el que estableix l'article 139 del Reglament, ha aprovat la següent

Moció

El Parlament de Catalunya insta el Govern a aprovar en el termini de tres mesos, mitjançant un decret d’accessibilitat al sistema de salut, un pla de xoc de temps màxims garantits per a assegurar la qualitat i l’equitat dels serveis sanitaris. El pla de xoc, que ha d’estar completament implementat dins del 2013, ha de concretar els protocols d’atenció entre els diferents nivells d’atenció i serveis territorials, d’acord amb el Pla d’innovació d’atenció primària i salut comunitària, i tenir en compte, com a mínim i de manera íntegra, les mesures següents:

 a) En casos aguts, els ciutadans han d’ésser atesos per l’equip de salut o els professionals de referència corresponents el mateix dia que sol·licitin l’atenció.

 b) En l’atenció primària, cal establir un màxim de quaranta-vuit hores d’espera en visites programades per a ésser atès pel metge o metgessa de família, per l’infermer o infermera i pel pediatre o pediatra de referència.

c) Els metges de família, pediatres i infermers, en l’ús de llurs competències, han de demanar directament proves diagnòstiques i visites a altres especialistes als centres d’urgències d’atenció primària, centres d’alta resolució i hospitals generals bàsics i centres de salut mental.

d) Els metges de família, pediatres i infermers, en l’ús de llurs competències, han de prescriure directament l’ingrés de llurs pacients als centres sociosanitaris i de salut mental, i derivar-los a tractaments, seguint els protocols establerts i consensuats amb els professionals dels diferents nivells assistencials i definits en els diferents plans directors.

e) Cal establir un procediment preferent de quinze dies i un procediment ordinari de tres mesos per a l’accés a serveis especialitzats i la realització de proves diagnòstiques i teràpies complementàries, per a garantir els circuits de diagnòstic de les diferents patologies.

f) Cal estendre el programa de diagnòstic ràpid a tots els tipus de càncer, garantint que el temps entre la sospita diagnòstica i l’inici del tractament mèdic, quirúrgic o de radioteràpia sigui inferior a trenta dies. Els pacients amb malalties oncològiques han d’ésser sempre prioritaris, amb independència de les llistes d’espera generals.

g) Cal garantir un temps màxim d’estada de vint-i-quatre hores a urgències hospitalàries, des de l’arribada del pacient o la pacient fins a l’assignació, si escau, d’un llit d’aguts o sociosanitari.

h) Els centres hospitalaris han d’establir, un temps màxim garantit, a comptar des de la confirmació diagnòstica, per a la realització de tot tipus d’intervencions quirúrgiques, que en cap cas no pot superar els sis mesos. Si la intervenció no es pot realitzar en el termini de sis mesos al centre on ha estat programada, s’ha de proposar un altre centre on es pugui dur a terme dins d’aquest termini.

i) Cal reprogramar en el termini màxim d’un mes els ingressos cancel·lats i les visites desprogramades en hospitals i centres de salut on visiten especialistes, motivats per necessitat dels serveis.

j) Cal establir un temps màxim d’espera de deu minuts per al transport sanitari urgent i d’una hora per al transport sanitari programat.

k) Cal realitzar els canvis necessaris a Sanitat Respon per a garantir una atenció personal i personalitzada als pacients que sol·liciten ésser atesos per llur equip de salut o els professionals de referència.

l) Cal garantir l’accés en la xarxa a la informació sobre el temps d’espera de les proves diagnòstiques, les intervencions quirúrgiques, les visites hospitalàries i l’atenció en les urgències hospitalàries, per centres i per especialitats.

m) El Departament de Salut ha de donar compte trimestralment a la Comissió de Salut del Parlament de les actuacions fetes per a complir els terminis fixats.

Palau del Parlament, 28 de març de 2012

CATALUNYA INTRODUCE EL REPAGO EN FARMACIA Diario de Tarragona 25 de Marzo de 2012

El parlamento de Catalunya aprobó, con los votos de CiU y la abstención del PP el repago en farmacia. Esta lamentable iniciativa del euro por receta, únicamente servirá, para facilitar los cambios en sanidad para el Estado, que pretende el  PP.  Es posible hacer las cosas mejor en salud, y resulta más eficiente. Mientras en Cataluña el consumo en farmacia crecía un 11% en el período 2004/2009, en el Estado lo hacía un 21,5%. Durante ese período en Cataluña se hubiera consumido un 10,5% más, (1.000 M€) de no corregirse esta tendencia.
Las políticas de farmacia que se realizaron entre 2004 y 2010, han supuesto las mejores estrategias moderadores del consumo de fármacos, y lograron que el consumo en farmacia pasara en el presupuesto de Salud, del 23% en el año 2004, al 17% en el año 2009. Y todo ello antes de la recibir la ayuda del gobierno socialista del Estado, con la publicación de los reales decretos-ley del 2010, y del 2011.
El Consejero Ruiz, solo debía tener cuidado de no romper nada más y  seguir con las políticas  que han demostrado su utilidad. Pero esto no es nada original, quería hacer algo distinto fruto de este arrebato, típico de CiU, que les impulsa a encontrar maneras diferentes de hacer las cosas, cueste lo que cueste para lograr ser los primeros en incrementar la brecha social y generar más pobreza.
Esta tasa que introduce el Repago, pagar dos veces por lo mismo, no traerá más que desencuentros con el sector farmacéutico, con los profesionales de la salud y con los usuarios. Es un impuesto al consumo de medicamentos cuyo hecho imponible es estar enfermo. No aportará, ninguna ventaja, reportará algunos ingresos  a la caja de la Generalitat hoy y mucho más coste en un futuro.
Tickets no se necesitan, más cordura y sentido común por parte del gobierno de CiU es lo que hace falta.
Josep Maria Sabaté
Portavoz de Salud del PSC en el Parlamento de Cataluña

CATALUNYA INTRODUCE EL REPAGO EN FARMACIA

El parlamento de Catalunya aprobó, con los votos de CiU y la abstención del PP el repago en farmacia. Esta tasa conocida como euro por receta, es del todo innecesaria. Es un paso más en  reconversión del sistema de Salut iniciada por el Gobierno de Artur Más, que nos lleva a un sistema dual, que generará más pobreza y desigualdad entre los catalanes. Esta lamentable iniciativa del euro por receta, únicamente servirá, para facilitar los cambios en sanidad para el Estado, que pretende el  PP.  Seguro que el gobierno de España sabrá agradecer en breve, el servicio prestado por el Consejero de Salud Sr Ruiz.  Es posible hacer las cosas mejor en salud, y resulta más eficiente, como se ha demostrado por los gobiernos catalanistas de izquierdas. Mientras en Cataluña el consumo en farmacia crecía un 11% en el período 2004/2009, en el Estado lo hacía un 21,5%. Durante ese período en Cataluña se hubiera consumido un 10,5% más, (1.000 M€) de no corregirse esta tendencia.

Las políticas de farmacia que se realizaron entre 2004 y 2010, han supuesto las mejores estrategias moderadores del consumo de fármacos. Citaré algunas, empezando por la más importante, la receta electrónica, que ha permitido que la dispensación de fármacos a los pacientes, sean únicamente los necesarios, facilitando que los médicos puedan establecer las pautas más adecuadas, y racionalizando la programación de visitas a los CAP. La incorporación de la dirección por objetivos y la retribución variable en los acuerdos retributivos de los médicos, incorporó incentivos al fomento del uso racional de los medicamentos, consolidando, de una forma eficaz, estímulos a la prescripción de genéricos, que en 2009, suponían en Catalunya un porcentaje del 33% sobre el total de envases recetados, mientras que en el resto de las CCAA, este porcentaje era del 25%. La  política de concertación con el sector farmacéutico que, respetando, el modelo de oficina de farmacia en Cataluña, supuso un gran avance para conseguir, mejoras importantes  en el  uso racional del medicamento, y la constitución, en 2009, de la Mesa del Medicamento de Cataluña, permitió establecer un consenso en políticas farmacéuticas. La Mesa del Medicamento es, “o era”, un órgano constituido con todos los agentes relacionados con el sector del medicamento en Cataluña: Industria, Distribución, Oficinas de Farmacia, Consejos de Colegios Profesionales, Patronales, Foro de pacientes, Expertos de diversas instituciones y el Departamento de Salud. Se desarrolló en 3 grupos de trabajo: Investigación con medicamentos, Uso racional y sostenibilidad de la prestación farmacéutica, y el paciente como gestor de su tratamiento. Cataluña, desarrollando estos instrumentos, ha dispuesto de una ventaja competitiva muy fuerte respecto al resto de CCAA, y muy legitimada por el hecho de estar consensuada con el sector farmacéutico.

Estas políticas han sido los verdaderos tickets moderadores que han permitido que el consumo en farmacia dentro del presupuesto del Departamento de Salud pasara del 23% en el año 2004, al 17% en el año 2009. Y todo ello antes de la recibir la ayuda de los reales decretos-ley del 2010, (del gobierno socialista del Estado), de racionalización del gasto farmacéutico con cargo al SNS y de medidas extraordinarias para la reducción del déficit público. I del Real Decreto 9 del 2011 que además de regular la receta por principio activo, introducía más modificaciones en el sistema de precios de referencia.

El Consejero Ruiz, para seguir con la racionalización del consumo de farmacia,  solo debía tener cuidado de no romper nada más y  seguir con las políticas  que han demostrado su utilidad. Pero esto no es nada original, el Consejero quería hacer algo distinto fruto de este arrebato, típico de CiU, que les impulsa a encontrar maneras diferentes de hacer las cosas, cueste lo que cueste para lograr ser los primeros en incrementar la brecha social y generar más pobreza.

El Servicio Catalán de la Salud, estudio, para avanzar en el aseguramiento de la sostenibilidad del sistema sanitario, la variación en la corresponsabilidad de los usuarios en el coste del medicamento, (euro por receta, etc.), Y no se implantó.  Porque el estudio demostraba la  generalización de inequidades en su implantación, si previamente no se corregía, el copago actual, (su regulación es competencia del estado), y que es del 40% del coste a cargo de los usuarios, sin tener en cuenta su nivel de renta, con la excepción de los pensionistas que disfrutan de farmacia gratuita. El gobierno actual del Presidente Mas, lo hace al revés, lo implanta sin estudiarlo, generando más desigualdades, confusión en los profesionales y desconcierto y miedo a quienes están en dificultades.

Esta tasa que introduce el Repago, pagar dos veces por lo mismo, no traerá más que desencuentros con el sector farmacéutico, con los profesionales de la salud y con los usuarios. Es un impuesto al consumo de medicamentos cuyo hecho imponible es estar enfermo. No aportará, ninguna ventaja, reportará algunos ingresos  a la caja de la Generalitat hoy y mucho más coste en un futuro. Es indispensable, para no seguir perdiendo credibilidad y liderazgo, que el departamento de salud, recupere el consenso con el sector y la industria farmacéutica, y sobretodo con profesionales y ciudadanos.

Tickets no se necesitan, más cordura y sentido común por parte del gobierno de CiU es lo que hace falta.

Josep Maria Sabaté

Portavoz de Salud del PSC en el Parlamento de Cataluña

CRISI DEL SECTOR DE LA SALUT A REUS. PROVOCADA? INTENCIONADA?

SALUT es la industria més important de Reus, pel que fa a generació d’ocupació altament qualificada, i estable i de difícil deslocalització. Ha generat una ocupació directa i indirecta de més de 6.000 llocs de treball, superant per molt a la resta d’indústries locals. El teixit productiu i empresarial de Reus gira al seu voltant. Ara està en perill i no podem consentir-ho, perquè res justifica, cap fragilitat d’aquest sector. Ha estat la recessió econòmica i no altres qüestions el que ha frenat l’impuls i el creixement econòmic de la nostra ciutat.

Però el risc de provocar un ensopiment general a Reus, s’evidencia dia rere dia, per les situacions de perplexitat col·lectiva que estan provocant les noticies que van apareixen al voltant de la gestió de INNOVA. Aquesta situació passa factura a la economia de la ciutat, i no només als responsables dels governs municipals anteriors.

Els cronistes oficials i oficiosos i els polítics de la ciutat son conscients de que porten a la població cap al Pedregal, si no reconstrueixen confiances. Si hi hagut responsabilitats penals sobre els fets que es denuncien, ara ja correspon decidir-ho a la justícia, i ara toca anar cap endavant sense perdre, a poder ser mes mocadors. Es fa molt necessari recuperar amb celeritat, el consens en temes de Salut, que ens va fer tant be a la ciutat en altres èpoques, on tots els partits polítics de Reus feien pinya al voltant de l’ Hospital.

No ens resultaria estrany, que per la situació estratègica que Reus havia adquirit al Sud de Catalunya, fora de l’àrea Metropolitana de Barcelona, pugui molestar i algú vulgui utilitzar Reus per canviar els models de creixement basats amb la iniciativa pública.El model d’implicació i participació dels municipis en la gestió sanitari que liderà SAGESSA, es qui ha permès la creació i la posterior consolidació a Reus del “Clúster” SALUT (o concentració d’empreses i institucions interconnectades en un àmbit particular, per tal de sumar esforços i ser mes competitius en les matèries objecte).

Al voltant del Nou Hospital Universitari de Sant Joan de Reus es desenvolupà Tecnoparc, donant un fort impuls a les empreses i institucions relacionades amb la Salut, la Universitat, els centres de Recerca, el CESICAT i per l’impuls de la ciutat i seu caràcter emprenedor, el Palau de Fires, i el Viver d’Empreses, entre altres.Es cabdal i molt important facilitar el seu desenvolupament, noexisteix un teixit empresarial local que pugui, en aquets moments substituir la inversió del sector públic. Per això les despeses i inversions en salut de la Generalitat a Reus poden considerar-se una despesa més de l’administracióretallable o modificable des de Barcelona, perquè són la principal inversió per la ciutat i també per les comarques del sud de Catalunya.

El governs d’ esquerres a Reus i a la Generalitat van aconseguir que el nostre territori tingués any rere any un tracte com mai, en els pressupostos i les inversions de la Generalitat, el reequilibri territorial formava part del seu Pla de govern. Ara no, tot el contrari el govern de CiU critica el centralisme de Madrid i practica el centralisme de Barcelona. Per Reus no es el mateix?

L’Alcalde de Reus gaudeix encara i dic encara, de la possibilitat de recuperar els consensos polítics i ciutadans necessaris, per refer espais de consens i recuperar la iniciativa necessària per superar aquesta crisis global. Crisis que localment ens afecta més que a altres ciutats del entorn que tenen altres mecanismes per combatre-la. El Clúster de Salut ha de seguir sent la industria de Reus més important, que arreli i consolidi localment sectors econòmics de gran valor afegit.

És vital pel nostre futur que “lo urgent no ens impedeixi veure lo important”, cal deixar de perdre el temps en picabaralles. No voldríem veure com des de fora ens ressituen a la baixa, al territori i al país.Reus mereix que els seus polítics pensin primer en Reus.

Article de Josep Maria Sabaté publicat al Diari de Tarragona el 29 de Febrer