Què diria Ernest Lluch?

Aquesta setmana la majoria absoluta del PP al Congrés dels Diputats pot enterrar, amb la convalidació del Reial Decret 16/2012 de 20 Abril (Medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del sistema nacional de salud y mejorar la calidad de sus prestaciones), un model de sistema sanitari universal segrestant el debat polític, professional i social. La crisi és l’excusa per capgirar el model sanitari que generarà desigualtats profundes i potenciarà el sector privat assegurador i provisor. Amb un govern de CiU que ha fet les retallades sanitàries més importants de totes les CCAA (amb un 14% menys de pressupost i la decisió unilateral d’un euro per recepta i una proposta, més recent, del conseller Mas Colell per incrementar els copagaments de l'Estat i instaurar taxes d'hospitalització) que tenen ja conseqüències en l'equitat, la qualitat, la precarietat i l'atur entre els professionals sanitaris catalans.

Ernest Lluch segur que diria no. I exigiria un debat amb rigor i una opinió pública i publicada molt més activa. Estem al davant d’un segrest informatiu en plena societat de la informació.

La història democràtica recent, la dels darrers trenta anys, ha aportat a Catalunya i Espanya grans canvis, un període de pau, de prosperitat, de creixement poblacional, de desenvolupament social i econòmic al costat d'altres aspectes negatius secundaris, representats en una escassa memòria històrica, un excés d’economia especulativa i dificultats constants en l'encaix de l'autogovern de Catalunya a l’Estat.

Però segur que l'entrada a Europa que va liderar el President Felipe González (enfront d’una dreta espanyola, en aquell, moment poc europeista) va permetre la construcció de sistemes de protecció social universals. El Sistema Nacional de Salut, decidit per la Llei General de Sanitat el 1986, impulsada per aleshores Ministre Ernest Lluch, és potser un dels millors exemples que ara corre el risc de regressar a un model de vinculació a la Seguretat Social.

Veníem d'un model franquista, ideat per Girón de Velasco, i no va ser fins a la majoria socialista al Govern d'Espanya, que s'optà per un model de "Sistema Nacional de Salut", universal, fora de la dependència de la Seguretat Social i descentralitzat a les CCAA. Catalunya va ser la primera que va incloure ja en l'Estatut d'Autonomia del 1979, el traspàs de les competències sanitàries.

Segons l’article 25 de la  declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides, el Dret a la Salut és un Dret Humà. La Constitució Espanyola del 1978, i els Estatuts vigents, també ho recullen. En canvi, per a l’Organització Mundial del Comerç, la salut és “un servei necessari”. Una tesi que sembla compartir el PP a través de la proposa per desvincular l’empadronament al dret universal a l’accés al sistema sanitari tornar a un model d'assegurament vinculat a la Seguretat Social.

Ara el PP vol deixar fora les persones que no són al mercat laboral (els joves de més de 26 sense feina, estudiants universitaris, discapacitats per sota del 65%, població nòmada, o persones divorciades o separades que no tenen treball, religioses i professionals liberals) o les persones estrangeres anomenades “sense papers”. També estableix copagaments que trencaran l'equitat a les persones amb vida laboral activa, pensionistes o malalts crònics. El Govern del PP lamina el dret a la salut i les competències de les CCAA sense plantejar reformes de calat, ni tan sols les que estan al seu abast. Aquestes reformes permetrien ingressos i estalvi, com ara la revisió de les mútues laborals i d'accidents i les mutualitats de funcionaris. I tot això, sense un debat en profunditat i generant por i desconfiança en moments de crisi amb tantes persones a l’atur o en situació de precarietat social.

Dels tres grans sistemes sanitaris universals, els que es financen per impostos són més barats. Als EUA, el model majoritari d’assegurament privat, suposa una despesa global sanitària  del 17% del PIB. Els models dits Bismarkians  que depenen de la Seguretat Social, com els casos d’Alemanya i França , suposen una despesa sanitària a l’entorn del 11% del PIB. I els models Beveridge de Sistema Nacional de Salut, universals i finançats per impostos, que s’apliquen a Suècia, el Regne Unit gasten el 10%, i  Espanya, el 9% del PIB . A Catalunya la despesa és encara més baixa i està situada pels volts del 8% de la despesa sanitària global i la despesa sanitària pública se situa entorn del 6% del PIB. Els resultats en qualitat, equitat i eficiència del nostre sistema, estan entre els deu millors del món. A més, a Catalunya, l’atracció del sistema sanitari ha reforçat un model de recerca biomèdica i d’innovació que arrossega sòlids sectors empresarials.

Quines són doncs les raons pel canvi? Ideològiques. I s’apliquen a partir de la desqualificació constant del sector i els serveis públics, per afavorir els lobbys privats sanitaris. Per això CiU, en el fons, assenteix o és feble en la crítica.

Què fer ara?

Des del reconeixement de la dura situació econòmica i financera actual, i les imposicions d'Europa de reducció del dèficit i del deute, cal fer emergir la realitat i pactar les reformes a curt i mig termini. No cal canviar el model universal.

Cal fer un Front institucional. Els Govern del País Basc, d'Andalusia, de Navarra, de Galícia i Catalunya, han demanat la suspensió del Decret per antiestatutari i preconstitucional.

Cal fer un front polític i social. I cal reclamar un debat rigorós a l’entorn de com mantenir el sistema en aquests anys d'extrema dificultat, per propiciar un pacte entre la majoria de formacions polítiques que ha de comptar amb els professionals i pacients i agents socials i empresarials. Si canvien el model d’accés universal finançat amb impostos, tots hi sortirem perdent  socialment i econòmicament. El sector públic sanitari és motor de l’economia, local i global, i es una part substantiva de la cohesió i la pau social. Ha de formar part de la solució a la sortida de la crisi i ens volen fer creure que n’és la causa.

El Periódico de Catalunya 17 de Maig de 2012

Marina Geli  i Josep Mª Sabaté