“Les cartes d’ ajust permetien arranjar les tonalitats dels grisos i la brillantor de les pantalles durant les hores en que les Televisions no emetien programació”.
“Tota acció política i econòmica dels governs, ha d’explicar quins objectius persegueix, hauria de ser conseqüència d’un mapa de riscos clar i preveure la solució dels danys directes o colaterals que puguin provocar al ciutadans i ciutadanes”.
La Carta d’ajust era a mes d’una imatge, tot un sistema de relació entre els emissors de les senyals, els canals de televisió, i els receptors de les imatges, les llars. Suposava una manera de treballar que buscava la perfecció de les imatges televisives, amb molts menys mitjans de que es disposa actualment. Si s’apliquessin les formes i maneres de treballar de fa uns anys però utilitzant els mitjans i la tècnica actuals, segur que tot aniria millor.
La immediatesa de la societat actual ha canviat la manera d’ajustar els aparells de TV, entre altres coses, perquè les cadenes emeten 24 hores i no poden parar per ajustar res. Ara a les llars s’apaguen i es tornen a engegar els aparells tantes vegades com faci falta per aconseguir un funcionament correcte, encara que de vegades la TV no respongui i s’espatlli. I a les múltiples cadenes de Tv existents els hi costa poc canviar la programació durant uns minuts i disculpar-se, quan s’ha de resoldre algun problema de comunicació. Podem aprendre molt de la filosofia de treball que suposaven aquelles cartes d’ajust, i no només en el terreny de la comunicació audiovisual.Estem segurs que l’acurat ajust de l’activitat política i econòmica a l’estil de les Cartes d’Ajust de les Televisions del anys 70 permetria redreça l’economia amb la serenitat i tranquil·litat necessària per recuperar la credibilitat dels governs i de les institucions publiques i privades.Caldria aparcar el “ Reset”, i utilitzar-lo només per informàtica, per tal d’evitat danys directes i colaterals.
Els governs de CiU i PP han fet un “Reset ” al país, acció mes pròpia dels informàtics que van per feina, que no de governs solvents, i s’han oblidat que es poden fer molts ajustos si es detén momentàniament la programació. Captius de la immediatesa per obtenir resultats, s’han perdut en la immensitat de les presses, i estan desorientats i descol·locats, perquè no creuen en l’administració pública, els hi fa mandra l’acció administrativa, i amb el seu afany de quadrar els pressupostos, mirant de cara les despeses i de reüll els ingressos, fan patir a la gent més desfavorida. CiU a la Generalitat, va prioritzar el pagament dels 400 M€ a les entitats financeres, enfront del sector social aquest estiu. I el PP a l’Estat, ha comès errades comptables (així ho van explicar d’inici i ara han rectificat degut a la pressió de la societat), que bloqueja la paga de 400 euros a uns 200.000 aturats. L’Agost de l’any passat va succeir l’ escàndol del PIRMI, està comprovat que aquest més es l’idoni per justificar les accions més injustes.
Algú hauria de posar-hi seny a aquestes disbauxes i evitar que es produïssin. Els hi pertocaria als interventors evitar-ho, i poden fer-ho no autoritzant als governs a fer-les, o al menys explicar als ciutadans i ciutadanes el perquè les autoritzen. Els interventors han permès als governs aquestes prioritzacions en els pagaments dels deutes públics. Ens agradaria escoltar la seva opinió, sobre el que esta passant a la tresoreria publica, donat que tenen com a missió fiscalitzar i facilitar, les operacions dels organismes públics perquè es facin amb legalitat. I no dubtem de la legalitat de les accions fetes, però la seva il·legitimitat no valida silencis. I encara que sigui legal que es deixi de pagar als més necessitats, per pagar a entitats financeres que podrien esperar-se a cobrar, (però amb les mateixes condicions que els altres es a dir sense cobrar interessos es clar), no s’hauria de permetre que això passes, no hi ha error comptable que no es pugui arreglar en poques hores, i no es poden permetre preferències tan descabellades al cobrament de factures dels organismes públics.
Seria tot un exercici de transparència per part de la Intervenció General, el posar rostre a les entitats financeres que neguen a la Generalitat, l’aplaçament necessari per refer les seves finances. Els governs de CiU i PP han fet un “Reset” i ens costa de creure que siguin errades, tot es fruit d’un full de ruta perfectament dissenyat per aprimar el sector públic.
Per tenir credibilitat en les seves accions els governs han de posar-hi cara als responsables i afectats, de qualsevol de les seves polítiques, per tal de mesurar millor les seves conseqüències. Estem tips de sentir parlar de Mercats, Índex de tota classe, i primes de no se sap ben bé quin risc, per tal d’ explicar barbaritat rere barbaritat.
Tornar a la Carta d’ ajust i desterrar la possibilitat de fer Resets seria adequat i molt útil per un millor govern de les institucions públiques i privades.
Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya.
Catalunya Press 16 d'Agost
dijous, 16 d’agost del 2012
dimecres, 1 d’agost del 2012
La actualidad política no permite momentos para la épica, y mucho menos para la lírica
"¿Cómo pueden gobernantes que no creen en el sector público,
administrar las finanzas públicas?”
"En estos momentos los silencios son mucho más necesarios que las estridencias, no se pueden construir propuestas de futuro creíbles con mensajes publicitarios improvisados"
Mientras continuamos sometidos, a una ola de recortes de los servicios públicos, los gobiernos de las derechas catalanas, nos llena de "misivas" orientadas a persuadirnos, que lo hacen para salvar la Nación. Continuamente escuchamos del gobierno de la Generalitat de Cataluña, relatos casi obscenos, que pretenden justificar la laminación de derechos de los catalanes y catalanas, en salud, educación y servicios sociales, dedicándose impertérritos a desmontar el trabajo de los gobiernos catalanistas y de izquierdas.
Día a día la gente se empobrece y se exaspera. Hemos asistido estos últimos días a representaciones teatrales por parte del gobierno, para convencernos, que es más necesario pagar puntualmente a las entidades financieras que nos prestan su dinero para hacer negocio, que hacerlo en los centros sanitarios y sociales que les debemos la financiación de los servicios a las personas. No pueden despreciar al país de esta manera.
Y si reconvirtieran parte de las comisiones bancarias en tasas públicas?. Y si los movimientos de capitales fueran hechos imponibles y tributaran como las recetas?. Sólo son ejemplos para pensar que hay alternativas a los recortes. El gobierno debe hablar claro y decir que el déficit es debido a la caída libre de los ingresos públicos, que disminuyen desde 2008, y no es solo causa de los gastos producidos por los servicios públicos.
No son buenos tiempos para la épica y la lírica. Son tiempos para trabajar todos juntos sin estridencias ni eslóganes repetitivos, vacíos de contenidos y propuestas.
Catalunya Press 2 de agosto de 2012
"En estos momentos los silencios son mucho más necesarios que las estridencias, no se pueden construir propuestas de futuro creíbles con mensajes publicitarios improvisados"
Mientras continuamos sometidos, a una ola de recortes de los servicios públicos, los gobiernos de las derechas catalanas, nos llena de "misivas" orientadas a persuadirnos, que lo hacen para salvar la Nación. Continuamente escuchamos del gobierno de la Generalitat de Cataluña, relatos casi obscenos, que pretenden justificar la laminación de derechos de los catalanes y catalanas, en salud, educación y servicios sociales, dedicándose impertérritos a desmontar el trabajo de los gobiernos catalanistas y de izquierdas.
La dificultad que tienen en generar confianzas, para ordenar el
país, los gobiernos de CiU y PP, debería ser motivo suficiente para buscar
consensos en todos los grupos políticos, económicos y sociales para superar
la crisis, pero no es su voluntad buscar
el entendimiento y los ciudadanos están pagando muy caro esta prepotencia.
Están tan convencidos de que pueden salir adelante solos, que no ven que su
actitud acabará generando confrontaciones de imprevisibles consecuencias, nos quieren aleccionar hablándonos de la
necesidad de tener amplitud de miras, desde su enfoque de corto alcance. Nos
empujan, como país, a ninguna parte, i tememos, que al sentirse poseedores de la
verdad absoluta y creyéndose que únicamente ellos nos pueden salvar del
desastre, la derrota como colectivo esta servida.
Día a día la gente se empobrece y se exaspera. Hemos asistido estos últimos días a representaciones teatrales por parte del gobierno, para convencernos, que es más necesario pagar puntualmente a las entidades financieras que nos prestan su dinero para hacer negocio, que hacerlo en los centros sanitarios y sociales que les debemos la financiación de los servicios a las personas. No pueden despreciar al país de esta manera.
Ahora se
apuntan desde Madrid más recortes a las administraciones públicas; menos
concejales, menos diputados, son algunos ejemplos. Es cierto que tenemos
demasiados niveles de administraciones superpuestas, locales, comarcales,
provinciales, autonómicas, estatales y europea. Pero también es cierto, que no se ha evitado la interposición de tareas
y la asunción de competencias impropias, entre administraciones y organismos
públicos.
Si los
gobiernos de todas las administraciones se impusieran con urgencia el objetivo
de hacer únicamente el trabajo que les toca, y hacerlo de calidad, seguro que se
conseguiría un importante ahorro, y una mejora de la eficiencia de los
servicios públicos. Pero no: todas
las administraciones quieren cuidarse de todo, y todos los relatores quieren hablar de todo, aunque no entiendan una
palabra de lo que hablan. Y mientras la economía productiva va a peor, y la
economía financiera está mejor que nunca.
Y si reconvirtieran parte de las comisiones bancarias en tasas públicas?. Y si los movimientos de capitales fueran hechos imponibles y tributaran como las recetas?. Sólo son ejemplos para pensar que hay alternativas a los recortes. El gobierno debe hablar claro y decir que el déficit es debido a la caída libre de los ingresos públicos, que disminuyen desde 2008, y no es solo causa de los gastos producidos por los servicios públicos.
Estos partidos de derechas estaban tan convencidos de que al
llegar al poder, se reactivaría la economía,
por el solo hecho de gobernar ellos, que ahora están desolados. Y ya no les queda otra cosa por salvar su
trayectoria histórica que arrastrar al país y a su gente, a gestas épicas
que no llevan a ninguna parte, y que ni siquiera podrán ser cantadas, porque
están condenadas al fracaso.
Son tiempo de
hablar con claridad, enfocar bien los problemas del país, para acertar en las
acciones para solucionarlos. Pero si no
se sabe reconocer con humildad, las limitaciones e incapacidades de todos para
resolverlos, será muy difícil acertar en la dirección correcta. El gobierno
debe generar confianza a los ciudadanos y ciudadanas en proyectos que nos unan,
y no que nos separen, hay que buscar todos los apoyos necesarios dentro y fuera
del país, para reactivar la economía y hacer más eficiente nuestro modelo
productivo, el público y también el privado, con respeto mutuo.
No son buenos tiempos para la épica y la lírica. Son tiempos para trabajar todos juntos sin estridencias ni eslóganes repetitivos, vacíos de contenidos y propuestas.
En estos
momentos los silencios son mucho más necesarios que las estridencias. No se
pueden construir propuestas de futuro creíbles, desde el gobierno, o desde la
oposición con mensajes publicitarios continuos, improvisados i repetitivos por
parte de sus portavoces.
Únicamente un esfuerzo de sinceridad nos llevará a recuperar la
solvencia.
Josep Maria
Sabaté i Guasch
Diputado
Socialista en el Parlamento de Cataluña.
dijous, 19 de juliol del 2012
De somriure a Riure ; Irene ens dòna una lliço de vida
El passat diumenge 10 de juny les associacions de trasplantats de Catalunya van organitzar una jornada d’agraïment als donats. L’acte més significatiu fou una caminada des de la Pedrera a la Sagrada Família. Una distància curta per alguns, però un trajecte agradable, llarg i ple de bones vibracions per la majoria de participants. L’acte de la donació d’orgues al nostre país es realitza de manera altruista i és per això que els donants i les seves famílies mereixen que la societat els hi reconegui la seva generositat.
Un cop arribats a la Sagrada Família i després dels actes protocol•laris i festius, les famílies dels trasplantats es retrobaven i recordaven vivències. Els afectats explicaven com es trobaven temps després de la dura experiència del transplantament. I els seus familiars vivien la jornada amb molta il•lusió i gratitud als donants i als professionals, gratitud envers les persones que amb el seu altruisme i la seva professionalitat havien fet possible la donació i la curació, que els permetia viure.
En mig d’aquesta energia positiva tan important vaig conèixer la Irene. Duia una samarreta commemorativa de la jornada al igual que la seva família, reia i es mostrava feliç, molt feliç. La Irene feia pocs anys que li havien fet un transplantament d’ambdós pulmons, una fibrosi quística de naixement li va atrapar durament la infantesa, els anys en que li tocava ser més feliç. Té divuit anys, i tenia la necessitat de viure, reia i reia.
Veure tot aquella gent com gaudia d’una jornada on l’objectiu era donar les gràcies em va fer sentir molt bé, però conèixer la Irene va acabar d’arrodonir la jornada. La seva família m’explicà com la Irene va superar tots els entrebancs de la malaltia i amb quina vitalitat van afrontar el transplantament després. I un cop superat tot el procés amb força li van demanar que la compartís, escrivint les seves sensacions; així podia ajudar a molta gent, i s’hi va posar i ho va fer molt bé.
El títol del llibre ja ho diu tot: “De somriure alriure”. Un relat que desprenia ganes de viure, ple de força i energia. La vitalitat de la Irene es feia palesa línia a línia dels seus escrits. Explicava com li donaven força per superar la malaltia primer i el transplantament després, totes les persones que l’envoltaven: família, amics, voluntaris, professionals que la cuidaven i sobretot acompanyaven en aquella habitació del hospital, i els metges i metgesses que la van intervenir en el transplantament. I ara el seu xicot.
Tot i que en el seu llibre parla dels donants, la Irene era feliç mostrant aquell dia el seu agraïment de forma pública, i ho feia participant de la jornada amb tota la seva família i amics i rient.Aquesta jornada em va fer sentir molt bé. La feina que molta gent vam fer en l’àmbit de la salut els últims anys em venia al pensament de cop i desordenada, recordava els moments difícils dels últims anys dels governs d’esquerres, els professionals que amb la seva feina suplien la mancança de recursos que ja es feia notar. Però ens sentíem orgullosos perquè la prioritat d’aquell Govern era que no perdre qualitat en les prestacions sanitàries. Veure aquelles famílies i compartir amb ells i elles aquell dia va carregar-me d’energia per continuar treballant per fer possible un sistema de salut que ha de ser capaç de superar les confrontacions polítiques. Només si compartim les actituds positives com la dels trasplantats i les seves famílies ens en sortirem.
Actituds enfront la malaltia com ens han mostrat la d’Irene i la seva família ens han d’encoratjar per evitar que es malmetin els avenços aconseguits en salut els últims anys. Us convido a llegir a Irene Solà. El seu llibre “De somriure a riure” està editat per edicions Zaragoza en la seva col•lecció Relats. Us ajudarà a superar molts d’entrebancs en la vostra vida.
“Salut”
Josep Maria Sabaté Guasch
Grup Socialista al Parlament de Catalunya.
Un cop arribats a la Sagrada Família i després dels actes protocol•laris i festius, les famílies dels trasplantats es retrobaven i recordaven vivències. Els afectats explicaven com es trobaven temps després de la dura experiència del transplantament. I els seus familiars vivien la jornada amb molta il•lusió i gratitud als donants i als professionals, gratitud envers les persones que amb el seu altruisme i la seva professionalitat havien fet possible la donació i la curació, que els permetia viure.
En mig d’aquesta energia positiva tan important vaig conèixer la Irene. Duia una samarreta commemorativa de la jornada al igual que la seva família, reia i es mostrava feliç, molt feliç. La Irene feia pocs anys que li havien fet un transplantament d’ambdós pulmons, una fibrosi quística de naixement li va atrapar durament la infantesa, els anys en que li tocava ser més feliç. Té divuit anys, i tenia la necessitat de viure, reia i reia.
Veure tot aquella gent com gaudia d’una jornada on l’objectiu era donar les gràcies em va fer sentir molt bé, però conèixer la Irene va acabar d’arrodonir la jornada. La seva família m’explicà com la Irene va superar tots els entrebancs de la malaltia i amb quina vitalitat van afrontar el transplantament després. I un cop superat tot el procés amb força li van demanar que la compartís, escrivint les seves sensacions; així podia ajudar a molta gent, i s’hi va posar i ho va fer molt bé.
El títol del llibre ja ho diu tot: “De somriure alriure”. Un relat que desprenia ganes de viure, ple de força i energia. La vitalitat de la Irene es feia palesa línia a línia dels seus escrits. Explicava com li donaven força per superar la malaltia primer i el transplantament després, totes les persones que l’envoltaven: família, amics, voluntaris, professionals que la cuidaven i sobretot acompanyaven en aquella habitació del hospital, i els metges i metgesses que la van intervenir en el transplantament. I ara el seu xicot.
Tot i que en el seu llibre parla dels donants, la Irene era feliç mostrant aquell dia el seu agraïment de forma pública, i ho feia participant de la jornada amb tota la seva família i amics i rient.Aquesta jornada em va fer sentir molt bé. La feina que molta gent vam fer en l’àmbit de la salut els últims anys em venia al pensament de cop i desordenada, recordava els moments difícils dels últims anys dels governs d’esquerres, els professionals que amb la seva feina suplien la mancança de recursos que ja es feia notar. Però ens sentíem orgullosos perquè la prioritat d’aquell Govern era que no perdre qualitat en les prestacions sanitàries. Veure aquelles famílies i compartir amb ells i elles aquell dia va carregar-me d’energia per continuar treballant per fer possible un sistema de salut que ha de ser capaç de superar les confrontacions polítiques. Només si compartim les actituds positives com la dels trasplantats i les seves famílies ens en sortirem.
Actituds enfront la malaltia com ens han mostrat la d’Irene i la seva família ens han d’encoratjar per evitar que es malmetin els avenços aconseguits en salut els últims anys. Us convido a llegir a Irene Solà. El seu llibre “De somriure a riure” està editat per edicions Zaragoza en la seva col•lecció Relats. Us ajudarà a superar molts d’entrebancs en la vostra vida.
“Salut”
Josep Maria Sabaté Guasch
Grup Socialista al Parlament de Catalunya.
dijous, 5 de juliol del 2012
Transparència, participació i rendiment de comptes en Salut: El Govern ja disposa de mecanismes per garantir-ho.
La Comissió d'Investigació que insta el PSC al Parlament, sobre les informacions fetes publiques que afecten a algunes institucions del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya, te per objectiu enfortir més, la transparència de les institucions i organismes que l’ integren. Últimament assistim amb perplexitat a una excessiva banalització d’aquestes qüestions, i el més sorprenent és que tothom opina i per tant, sentim més l’opinió de gent que no coneix els instruments de què ens hem dotat aquests anys, ni els bons resultats en salut aconseguits pel sistema sanitari català, amb un evident dèficit de finançament.
El Departament de Salut disposa ja de mecanismes que podrien ajudar a la difusió dels resultats en salut en qualitat, equitat i eficiència; la Central de Resultats. I en quan a transparència de procediments, el registre de convenis i contractes i els procediments contractuals, que es poden difondre millor.
Per tal d’aconseguir una transparència real i tranquil·litzar l’opinió publica serà necessari que ens hi esmercem en la comissió d’ investigació que es crearà al Parlament. Si hi ha irregularitats, com en tots els àmbits de la vida, cal jutjar-les, però no ens podem permetre des de l’ esquerra satanitzar un model que ha resultat ser dels millors del món –més esperança de vida, i mes bons resultats en salut-, i dels més barats - quarts per la cua en la despesa per càpita de les comunitats autònomes-.
Es pot millorar la difusió dels indicadors tant econòmics com de resultats en salut, de tots i cadascun dels centres de salut i hospitals, fent més entenedors per tothom els comptes de la sanitat publica.
No oblidem que a alguns els pot interessar el desprestigi del sistema públic de salut per afavorir l’ assegurament privat, no podem fer-los el joc .
Més generació de confiança i menys frivolitat pel que fa a les decisions que afecten a la vida de la gent, es el que ens cal en aquets moments.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 5 de Juliol de 2012
El Departament de Salut disposa ja de mecanismes que podrien ajudar a la difusió dels resultats en salut en qualitat, equitat i eficiència; la Central de Resultats. I en quan a transparència de procediments, el registre de convenis i contractes i els procediments contractuals, que es poden difondre millor.
Per tal d’aconseguir una transparència real i tranquil·litzar l’opinió publica serà necessari que ens hi esmercem en la comissió d’ investigació que es crearà al Parlament. Si hi ha irregularitats, com en tots els àmbits de la vida, cal jutjar-les, però no ens podem permetre des de l’ esquerra satanitzar un model que ha resultat ser dels millors del món –més esperança de vida, i mes bons resultats en salut-, i dels més barats - quarts per la cua en la despesa per càpita de les comunitats autònomes-.
Es pot millorar la difusió dels indicadors tant econòmics com de resultats en salut, de tots i cadascun dels centres de salut i hospitals, fent més entenedors per tothom els comptes de la sanitat publica.
No oblidem que a alguns els pot interessar el desprestigi del sistema públic de salut per afavorir l’ assegurament privat, no podem fer-los el joc .
Més generació de confiança i menys frivolitat pel que fa a les decisions que afecten a la vida de la gent, es el que ens cal en aquets moments.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 5 de Juliol de 2012
dissabte, 30 de juny del 2012
Cal liderar Catalunya amb consens i il.lusió pel futur
No es pot entretenir més els catalans amb polèmiques pressupostàries entre partits polítics. Els Mercats financers també en són culpables, i molt, del dèficit de la Generalitat. El cost del deute ha de ser resultat d’un tipus d’interès “legítim”, i no fruit de la especulació. Cal que els governs hi posin límits.
Catalunya necessita sortir del seu estat de perplexitat envers els polítics en general i la política en particular. Recuperar el respecte per les institucions i els seus governants és vital. Les estratègies polítiques que han de dissenyar els governs han de poder establir equilibris i sobretot respecte entre els poders-polític, econòmic, financer- i els ciutadans. Quan es trenca el respecte, es posa en perill la convivència, i en aquests moments tots plegats ho estem aconseguint.
El sistema polític, de què ens vam dotar en la Constitució de 1978 és encara molt jove, molt feble, i massa dependent de l’exterior (sobretot pel que fa als recursos financers i també energètics). I amb la impotència amb que es viu la crisi financera internacional actual, per part dels ciutadansi també dels governs, es fa palesa la necessitat de canvis. Canvis en el sistema productiu, financer i també polític. No podem deixar que es malmeti més la imatge dels governs, de les institucions i sobretot de les persones que les formen. Els ciutadans han volgut conèixer el seu rostre, “posar-hi cara”, i així ha de ser. Però no ho han aconseguit amb el mercat financer,i això afavoreix impunitats que no ajuden gens al progrés dels Estats.
Ens enfrontem com a país a uns mercats de capitals molt poderosos. Els hi devem molts diners, però els quadres macroeconòmics de Catalunya i també d’Espanya, en xifres relatives, pel que fa l’endeutament i el dèficitdel 2010, no eren tan diferents als països més desenvolupats. Els interessos d’aquests capitals, en no ser costos legítims, inflen el dèficit perquè es depèn més de la volatilitat de la prima de risc, que no de la capacitat de treball dels catalans i les catalanes per retornar el deute.
Es falta a la veritat quan, en parlar de dèficits,els governs de Catalunya i Espanya no expliquen més que la vesant de les despeses públiques i no es diu perquè han caigut els ingressos públics. No es diu la veritat quan els governs actuals no fan l’exercici d’honestedat necessària en reconèixer els errors propis, buscant culpables a tort i a dret. Un govern amb visió de país ha d’assumir amb lleialtat institucional els errors i també els encerts dels governs anteriors, només així es poden fer polítiques integradores.
Els programes electorals dels partits guanyadors a l’Estat i a Catalunya estan plens de promeses. Escrites quan ja sabien que no podien complir-les,i que tot i així les van incorporar al seu ideari. El descrèdit dels políticss’ha produït en part per això.El govern ha de tenir la valentia de dir, que el dèficit també és culpa del fort increment de la despesa financera, produïda per la volatilitat a l’alça del tipus d’interès. I pel que fa a la vessant pressupostaria dels ingressos, el govern no utilitza tots els instruments de que disposa per aconseguir el seu compliment.
A Catalunya ha calat el missatge: “no es pot fer res perquè ho han trobat tot malament, i el tripartit els ha deixat un forat que no el poden aixecar”. I així es justifica tot el seguit de retallades, amb l’eslògan de que no es pot pagar.
Governar únicament amb criteris de Caixa demostra una pobra ambició de futur i un excessiu neguit pel curt termini. Aquestes polítiques són més pròpies dels especuladors financers que dels governs elegits democràticament.
Sense fer retrets constants dels despropòsits dels governs de CiU anteriors al 2003, que hi foren, i molt més grossos, el president Maragall es va posar a treballar des del primer momentper redreçar el dèficit trobat, relativament més gros, tal com ho demostren les auditories fetes al 2004 per qui tocava, la Intervenció General de la Generalitat, i la del 2011 feta per qui no tocava, una consultora privada.
En aquests moments, hem de parlar tots plegats de l’infrafinançament de Catalunya, sense més retrets ni prepotències. I buscar “tots” els consensos necessaris per tirar endavant un nou Pacte Fiscal amb l’Estat, deixant de fer ferits pel camí. Hem d’assumir tots l’obra de govern de la Generalitat, que ha estat capaç de finançar i produir durant 30 anys serveis públics de primera qualitat. Ara, aquests serveis estan en perill per falta de finançament, i no ho arreglarem només enviant missatges curts en format d’eslògan de consum ràpid. Així només aconseguim confondre a la ciutadania, en lloc d’engrescar-la pel futur sense l’angoixa pel passat. La“no solució”, en lloc del “projecte consistent de país”, serveix als mercats sense rostre, per avançar sense obstacles en el terreny de l’especulació sense cap més propòsit.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 21 de Juny de 2012
Catalunya necessita sortir del seu estat de perplexitat envers els polítics en general i la política en particular. Recuperar el respecte per les institucions i els seus governants és vital. Les estratègies polítiques que han de dissenyar els governs han de poder establir equilibris i sobretot respecte entre els poders-polític, econòmic, financer- i els ciutadans. Quan es trenca el respecte, es posa en perill la convivència, i en aquests moments tots plegats ho estem aconseguint.
El sistema polític, de què ens vam dotar en la Constitució de 1978 és encara molt jove, molt feble, i massa dependent de l’exterior (sobretot pel que fa als recursos financers i també energètics). I amb la impotència amb que es viu la crisi financera internacional actual, per part dels ciutadansi també dels governs, es fa palesa la necessitat de canvis. Canvis en el sistema productiu, financer i també polític. No podem deixar que es malmeti més la imatge dels governs, de les institucions i sobretot de les persones que les formen. Els ciutadans han volgut conèixer el seu rostre, “posar-hi cara”, i així ha de ser. Però no ho han aconseguit amb el mercat financer,i això afavoreix impunitats que no ajuden gens al progrés dels Estats.
Ens enfrontem com a país a uns mercats de capitals molt poderosos. Els hi devem molts diners, però els quadres macroeconòmics de Catalunya i també d’Espanya, en xifres relatives, pel que fa l’endeutament i el dèficitdel 2010, no eren tan diferents als països més desenvolupats. Els interessos d’aquests capitals, en no ser costos legítims, inflen el dèficit perquè es depèn més de la volatilitat de la prima de risc, que no de la capacitat de treball dels catalans i les catalanes per retornar el deute.
Es falta a la veritat quan, en parlar de dèficits,els governs de Catalunya i Espanya no expliquen més que la vesant de les despeses públiques i no es diu perquè han caigut els ingressos públics. No es diu la veritat quan els governs actuals no fan l’exercici d’honestedat necessària en reconèixer els errors propis, buscant culpables a tort i a dret. Un govern amb visió de país ha d’assumir amb lleialtat institucional els errors i també els encerts dels governs anteriors, només així es poden fer polítiques integradores.
Els programes electorals dels partits guanyadors a l’Estat i a Catalunya estan plens de promeses. Escrites quan ja sabien que no podien complir-les,i que tot i així les van incorporar al seu ideari. El descrèdit dels políticss’ha produït en part per això.El govern ha de tenir la valentia de dir, que el dèficit també és culpa del fort increment de la despesa financera, produïda per la volatilitat a l’alça del tipus d’interès. I pel que fa a la vessant pressupostaria dels ingressos, el govern no utilitza tots els instruments de que disposa per aconseguir el seu compliment.
A Catalunya ha calat el missatge: “no es pot fer res perquè ho han trobat tot malament, i el tripartit els ha deixat un forat que no el poden aixecar”. I així es justifica tot el seguit de retallades, amb l’eslògan de que no es pot pagar.
Governar únicament amb criteris de Caixa demostra una pobra ambició de futur i un excessiu neguit pel curt termini. Aquestes polítiques són més pròpies dels especuladors financers que dels governs elegits democràticament.
Sense fer retrets constants dels despropòsits dels governs de CiU anteriors al 2003, que hi foren, i molt més grossos, el president Maragall es va posar a treballar des del primer momentper redreçar el dèficit trobat, relativament més gros, tal com ho demostren les auditories fetes al 2004 per qui tocava, la Intervenció General de la Generalitat, i la del 2011 feta per qui no tocava, una consultora privada.
En aquests moments, hem de parlar tots plegats de l’infrafinançament de Catalunya, sense més retrets ni prepotències. I buscar “tots” els consensos necessaris per tirar endavant un nou Pacte Fiscal amb l’Estat, deixant de fer ferits pel camí. Hem d’assumir tots l’obra de govern de la Generalitat, que ha estat capaç de finançar i produir durant 30 anys serveis públics de primera qualitat. Ara, aquests serveis estan en perill per falta de finançament, i no ho arreglarem només enviant missatges curts en format d’eslògan de consum ràpid. Així només aconseguim confondre a la ciutadania, en lloc d’engrescar-la pel futur sense l’angoixa pel passat. La“no solució”, en lloc del “projecte consistent de país”, serveix als mercats sense rostre, per avançar sense obstacles en el terreny de l’especulació sense cap més propòsit.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 21 de Juny de 2012
dijous, 14 de juny del 2012
El Govern de CiU s'ha perdut en la Immensitat de la queixa
El Govern està més preocupat en analitzar com es pot fer una insubmissió fiscal amb el govern del Estat, que no pas en impedir la laminació de drets dels catalans que impulsa el Reial Decret Llei del PP en matèria de salut
La lluita política actual i la dels propers anys a Catalunya, a l’Estat i a Europa es centrarà al voltant del dret universal a la salut. En una visió estreta i interessada, el Govern de CiU interpreta les normes del Govern del PP segons li convé, seguint criteris de caixa. Catalunya tenia un dels millors sistemes de salut del món, amb resultats en qualitat, equitat i eficiència. Però amb la política de retallades del Govern de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat, aquest està en perill.
Per això hem d’articular tots els esforços per deixar sense efecte el Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’ abril.El Consell de Garanties Estatutàries ha declarat inconstitucionals i antiestatutaris alguns dels seus articles, i no només els que tenen a veure amb una invasió de competències. Aquest informe del Consell de Garanties Estatutàries és un aval jurídic molt important per tirar endavant el recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional que el grup socialista impulsa.
El Govern de Catalunya ha anunciat que també interposarà recurs. El portaveu del Govern ho ha motivat centrant-se en la invasió de competències de la Generalitat: diu que el decret llei inicia un procés de re-centralització i invasió de competències que és molt greu i lesiona l’autogovern. Però el recurs no hauria d’obviar altres qüestions a les que es refereix el dictamen del Consell de Garanties.
En primer lloc, l’argument sobre la urgència de la tramitació. No és veritat que sigui una mesura de caràcter urgent, perquè inspira un canvi de model, que requeriria d’una reforma legislativa de més rang legal. El decret llei modifica lleis de rang superior, de manera directa la Llei General de Sanitat que preveu el dret a la sanitat pública de tots els ciutadans espanyols i estrangers que resideixen a l’Estat, i també la Llei de Salut Pública que universalitza l’assistència sanitària a tot l’Estat.
I en segon lloc, perquè envaeix competències estatutàries, i no només les de la gestió de competències transferides, sinó les establertes en l’art. 23 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que en el seu apartat primer diu que “totes les persones tenen dret en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis”.
Per aquesta raó fonamental, que és el menyspreu a l’Estatut de Catalunya, el dictamen ha de servir per fer reflexionar al Govern de Catalunya sobre les polítiques de retallades pressupostàries ja fetes en els pressupostos de 2011 i 2012, i que han dificultat l’accés als centres de salut i hospitals, laminant drets i garanties dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De què ens ha servit ser els primers?
Ara no s’ha de parlar només d’universalitat virtual. El Govern de Catalunya disposa també d’un aval jurídic per rectificar les seves polítiques més dures en matèria de salut, com es el polèmic Euro per recepta.
El sistema de salut a Catalunya es basa un sistema de provisió mixta de serveis que cal dotar-lo de més transparència i participació, però també d’unes regles que permetin establir contractes de qualitat concertada, amb els centres de salut i hospitals que fomentin l’autonomia de gestió clínica i la transparència en l’avaluació dels resultats. És la manera de reduir la variabilitat en la pràctica clínica, que permetria ajustos importants en els costos del centres. Costos legítims per tal que els pressupostos recullin els ajustos necessaris i no les retallades indiscriminades que ens imposa el Govern de la Generalitat.
Des del reconeixement de la dura situació econòmica i financera actual, i sotmesos a les imposicions d'Europa de reducció del dèficit i del deute, cal fer emergir la realitat, i pactar les reformes necessàries a curt i mig termini. Ja no parlem de pactes polítics en matèria de salut, que el Govern de moment no ha volgut ni plantejar, parlem de pactes amb usuaris, professionals i gestors per tal de fer els ajustos necessaris enlloc de les retallades lineals a que hem estat sotmesos.
El continuat menysteniment del Departament d’Economia envers a la capacitat de gestió dels recursos pel Departament de Salut no permet fer els ajustos necessaris amb un ritme més adequat i, impedint els pactes adequats, ens indigna.
És possible fer ajustos i fer-los amb la complicitat de professionals i ciutadans. Fer-ho com ho està fent el Govern és més fàcil, però no és gens productiu. Els catalans i catalanes són molt més madurs del que es creu aquest Govern. I no es mereixen que CiU ens condueixi amb greus contradiccions a un futur d’incertesa, perduts en la immensitat de la queixa contra tot i contra tots.
Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
CAtalunya Press 7 de Juny de 2012
La lluita política actual i la dels propers anys a Catalunya, a l’Estat i a Europa es centrarà al voltant del dret universal a la salut. En una visió estreta i interessada, el Govern de CiU interpreta les normes del Govern del PP segons li convé, seguint criteris de caixa. Catalunya tenia un dels millors sistemes de salut del món, amb resultats en qualitat, equitat i eficiència. Però amb la política de retallades del Govern de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat, aquest està en perill.
Per això hem d’articular tots els esforços per deixar sense efecte el Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’ abril.El Consell de Garanties Estatutàries ha declarat inconstitucionals i antiestatutaris alguns dels seus articles, i no només els que tenen a veure amb una invasió de competències. Aquest informe del Consell de Garanties Estatutàries és un aval jurídic molt important per tirar endavant el recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional que el grup socialista impulsa.
El Govern de Catalunya ha anunciat que també interposarà recurs. El portaveu del Govern ho ha motivat centrant-se en la invasió de competències de la Generalitat: diu que el decret llei inicia un procés de re-centralització i invasió de competències que és molt greu i lesiona l’autogovern. Però el recurs no hauria d’obviar altres qüestions a les que es refereix el dictamen del Consell de Garanties.
En primer lloc, l’argument sobre la urgència de la tramitació. No és veritat que sigui una mesura de caràcter urgent, perquè inspira un canvi de model, que requeriria d’una reforma legislativa de més rang legal. El decret llei modifica lleis de rang superior, de manera directa la Llei General de Sanitat que preveu el dret a la sanitat pública de tots els ciutadans espanyols i estrangers que resideixen a l’Estat, i també la Llei de Salut Pública que universalitza l’assistència sanitària a tot l’Estat.
I en segon lloc, perquè envaeix competències estatutàries, i no només les de la gestió de competències transferides, sinó les establertes en l’art. 23 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que en el seu apartat primer diu que “totes les persones tenen dret en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis”.
Per aquesta raó fonamental, que és el menyspreu a l’Estatut de Catalunya, el dictamen ha de servir per fer reflexionar al Govern de Catalunya sobre les polítiques de retallades pressupostàries ja fetes en els pressupostos de 2011 i 2012, i que han dificultat l’accés als centres de salut i hospitals, laminant drets i garanties dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. De què ens ha servit ser els primers?
Ara no s’ha de parlar només d’universalitat virtual. El Govern de Catalunya disposa també d’un aval jurídic per rectificar les seves polítiques més dures en matèria de salut, com es el polèmic Euro per recepta.
El sistema de salut a Catalunya es basa un sistema de provisió mixta de serveis que cal dotar-lo de més transparència i participació, però també d’unes regles que permetin establir contractes de qualitat concertada, amb els centres de salut i hospitals que fomentin l’autonomia de gestió clínica i la transparència en l’avaluació dels resultats. És la manera de reduir la variabilitat en la pràctica clínica, que permetria ajustos importants en els costos del centres. Costos legítims per tal que els pressupostos recullin els ajustos necessaris i no les retallades indiscriminades que ens imposa el Govern de la Generalitat.
Des del reconeixement de la dura situació econòmica i financera actual, i sotmesos a les imposicions d'Europa de reducció del dèficit i del deute, cal fer emergir la realitat, i pactar les reformes necessàries a curt i mig termini. Ja no parlem de pactes polítics en matèria de salut, que el Govern de moment no ha volgut ni plantejar, parlem de pactes amb usuaris, professionals i gestors per tal de fer els ajustos necessaris enlloc de les retallades lineals a que hem estat sotmesos.
El continuat menysteniment del Departament d’Economia envers a la capacitat de gestió dels recursos pel Departament de Salut no permet fer els ajustos necessaris amb un ritme més adequat i, impedint els pactes adequats, ens indigna.
És possible fer ajustos i fer-los amb la complicitat de professionals i ciutadans. Fer-ho com ho està fent el Govern és més fàcil, però no és gens productiu. Els catalans i catalanes són molt més madurs del que es creu aquest Govern. I no es mereixen que CiU ens condueixi amb greus contradiccions a un futur d’incertesa, perduts en la immensitat de la queixa contra tot i contra tots.
Josep Maria Sabaté i Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
CAtalunya Press 7 de Juny de 2012
diumenge, 27 de maig del 2012
La diferència està en els valors: “Polítiques de salut o Negocis amb la salut “
Les polítiques sanitàries desenvolupades pels governs d’esquerres a Catalunya i l’Estat anaven fermament encaminades cap a l’atenció a la cronicitat i la salut preventiva. La política de racionalització de recursos es fonamentava en aquest full de ruta, però als governs actuals de CiU i PP, no els interessa incrementar el capital salut de la població i prefereixen, com ens estan demostrant, tenir a la ciutadania captiva, immersa i confusa, en l’enfortiment d’un sistema sanitari dual de rics i pobres. Les retallades indiscriminades així ens ho demostren. La sostenibilitat del sistema sanitari públic no té sentit si no es considera la salut como un valor social a preservar per damunt de tot.
Pels socialistes la “salut es un valor social de primer ordre”, més enllà d’una “circumstància individual”. La lluita política actual i la dels propers anys, a Catalunya, a l’Estat i a Europa, es centrarà al voltant del dret universal a la salut . D’una banda estan els grups socials i polítics que la considerem un Dret Humà, establert per la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides (art. 25), i d’altra els que volen que la salut sigui única i exclusivament un servei necessari per l’individu. Així es desprèn de les diferents declaracions fetes per la Organització Mundial de Comerç. La diferència entre un dret humà i un servei és que el primer es universal i tothom te dret a gaudir-ne, mentre que al segon només en te l’accés garantit aquell qui ho pot pagar.
Ara amb el Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’abril el govern del PP, pretén fer justament el contrari del que es desprèn del seu títol “ Mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions”. Les mesures dictades han ferit de mort al sistema públic de salut i tindran com a conseqüència un redimensionament a la baixa del serveis públics, i afavoriran un creixement del sector privat . Una reconversió sense valors feta per inconscients. Les competències en sanitat estan transferides a les comunitats autònomes, i aquest Reial Decret re-centralitza competències. Catalunya gestiona la seva sanitat des dels anys 80, i els resultats han estat bons, fins ara, i no mereixen el menyspreu manifestat pel govern del PP, en el RDLL 16/2012. Calia una defensa mes forta del autogovern per part del President Mas, i no s’esperava aquesta submissió tan forta al PP.
El govern del Estat, ha provocat una involució en drets i garanties dels ciutadans; perquè lamina les competències autonòmiques, i perquè dóna l’esquena a Europa, en vulnerar la directiva d’atenció sanitària transfronterera de 2011.
No ens creiem les fal·làcies dels seus missatges de Màrqueting llençats per justificar-se, fent créixer falsos sentiments patriòtics, emparats en els suposats abusos del turisme sanitari, en l'atenció als immigrants sense residencia fiscal, i en l’abús del serveis sanitaris per part dels pensionistes. Així volen justificar que no hi ha més solució que retallar els drets que garanteixen la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i no es pot ni permetre ni tolerar.
El Govern de la Generalitat, ha de defensar amb molta més contundència els drets del ciutadans i ciutadanes de Catalunya en matèria de Salut. La salut, és un valor social a preservar, i el sistema sanitari públic ha esdevingut amb els anys, per la seva qualitat, reconeixement i valoració de la ciutadania, un signe identitari propi de Catalunya, que cal defensar amb noblesa, i sense ambigüitats.
Josep Maria Sabaté
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 24 de MAig de 2012
Pels socialistes la “salut es un valor social de primer ordre”, més enllà d’una “circumstància individual”. La lluita política actual i la dels propers anys, a Catalunya, a l’Estat i a Europa, es centrarà al voltant del dret universal a la salut . D’una banda estan els grups socials i polítics que la considerem un Dret Humà, establert per la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides (art. 25), i d’altra els que volen que la salut sigui única i exclusivament un servei necessari per l’individu. Així es desprèn de les diferents declaracions fetes per la Organització Mundial de Comerç. La diferència entre un dret humà i un servei és que el primer es universal i tothom te dret a gaudir-ne, mentre que al segon només en te l’accés garantit aquell qui ho pot pagar.
Ara amb el Reial Decret Llei 16/2012 de 20 d’abril el govern del PP, pretén fer justament el contrari del que es desprèn del seu títol “ Mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions”. Les mesures dictades han ferit de mort al sistema públic de salut i tindran com a conseqüència un redimensionament a la baixa del serveis públics, i afavoriran un creixement del sector privat . Una reconversió sense valors feta per inconscients. Les competències en sanitat estan transferides a les comunitats autònomes, i aquest Reial Decret re-centralitza competències. Catalunya gestiona la seva sanitat des dels anys 80, i els resultats han estat bons, fins ara, i no mereixen el menyspreu manifestat pel govern del PP, en el RDLL 16/2012. Calia una defensa mes forta del autogovern per part del President Mas, i no s’esperava aquesta submissió tan forta al PP.
El govern del Estat, ha provocat una involució en drets i garanties dels ciutadans; perquè lamina les competències autonòmiques, i perquè dóna l’esquena a Europa, en vulnerar la directiva d’atenció sanitària transfronterera de 2011.
No ens creiem les fal·làcies dels seus missatges de Màrqueting llençats per justificar-se, fent créixer falsos sentiments patriòtics, emparats en els suposats abusos del turisme sanitari, en l'atenció als immigrants sense residencia fiscal, i en l’abús del serveis sanitaris per part dels pensionistes. Així volen justificar que no hi ha més solució que retallar els drets que garanteixen la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i no es pot ni permetre ni tolerar.
El Govern de la Generalitat, ha de defensar amb molta més contundència els drets del ciutadans i ciutadanes de Catalunya en matèria de Salut. La salut, és un valor social a preservar, i el sistema sanitari públic ha esdevingut amb els anys, per la seva qualitat, reconeixement i valoració de la ciutadania, un signe identitari propi de Catalunya, que cal defensar amb noblesa, i sense ambigüitats.
Josep Maria Sabaté
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Catalunya Press 24 de MAig de 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)