Recortes en salud: una alarma innecesaria

El presupuesto del Departamento de Salud centra todos los debates políticos y técnicos del país. Hemos observado con indignación cómo se confunde a ciudadanos y profesionales. La solución de todos los males no es asfixiar al sector público, lo que abrirá la puerta a que el privado gane peso cubriendo las carencias causadas en los servicios a las personas. Todas las medidas adoptadas por el anterior Gobierno, heredadas por el actual, ahorraron en 2010 230 millones de euros al sistema. El impacto para este año asciende a 500 millones. Fueron medidas duras, pero las asumimos con el compromiso de mantener la calidad del sistema gracias a unos profesionales que entendieron la necesidad de los sacrificios.

Al Gobierno actual le hemos hecho el trabajo sucio. Nadie mejor que el Gobierno anterior es capaz de entender la situación. Trabajamos duramente y sin centrifugar responsabilidades. El único culpable es la disminución de los ingresos públicos causada por la crisis. Diseñamos junto a profesionales, ciudadanos, patronales, sindicatos, ayuntamientos y fuerzas políticas los instrumentos necesarios para impulsar los cambios estructurales que precisa el sistema. Y todo ello ha permitido mantener los últimos tres años un coste prácticamente estable por ciudadano: 1.300 euros al año.

Con las medidas heredadas, el actual Gobierno necesita 500 millones adicionales, que pueden obtenerse vía ahorro o aumentando los ingresos. Lo mejor es una justa combinación. Los gerentes han dicho que pueden disminuir sus presupuestos entre un 4% y un 5%, lo que supondría unos 300 millones. Seguir con los planes de racionalización de la medicación hospitalaria de dispensación ambulatoria permitirá ahorrar otros 100 millones. Permitir al ICS facturar sus servicios a las mutuas daría más de 100 millones al año. Desarrollar el convenio de salud laboral que se firmó con el Ministerio de Trabajo en 2009 permitirá aflorar otros 200 millones.

Otras medidas, como la historia clínica compartida o la ordenación de la alta complejidad, muy centrada en el área metropolitana, permitirá racionalizar también su coste. Y si se logra cobrar la actividad realizada a pacientes de otras comunidades (60 millones) y se regulan mejor los fondos de cohesión del Estado, no había ninguna necesidad de generar este alarmismo.
Con estos instrumentos, y sin recortar por recortar, podemos avanzar sin provocar fracturas territoriales, y seguir así garantizando que el sistema ayude a la cohesión del país. Ojala hubiéramos recibido en 2003 esta herencia. Necesitamos ahora y en el futuro, más humildad de nuestros gobernantes y mucho más respeto hacia todos los que han hecho posible uno de los mejores sistemas del mundo.


El Pais 18/04/2011
Josep Maria Sabaté es diputado del PSC

Això ho arreglem entre tots o no té solució

Ateses les darreres informacions al voltant del “Pla de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari públic”, que esta elaborant el conseller de Salut, i després de veure la resposta en forma queixa, rebuig i indignació per part dels professionals que es va fer notar a la plaça de Sant Jaume dijous passat, s’evidencia que cal revisar els procediments emprats pel departament de salut en la confecció d’aquest pla i en la seva comunicació.

  

Estem d’acord en que és necessària una racionalització del consum en salut del sector públic, i podríem subscriure totes aquelles accions que permetin millorar l’eficiència del sector. Això sí, sense perdre qualitat en les prestacions dels serveis i garantint, per sobre tot, la seguretat dels pacients. El grup socialista vam presentar una moció al ple del dia 9 de març, que fou rebutjada per CiU, on es demanava que el Parlament instés al Govern a  racionalitzar els recursos en salut, però buscant el consens i la participació de tots els agents implicats.

La moció constava de tres apartats, el primer dels quals instava al govern a “consensuar amb els agents socials de l’àmbit de la salut (associacions d’usuaris, sindicats, ajuntaments, associacions de proveïdors, Institut Català de la Salut, el Consell de la professió mèdica, el Consell de la professió infermera), els escenaris econòmics i pressupostaris amb horitzó temporal 2014, presentant-los a la Comissió de Salut del Parlament. Salut disposa del Consell de Salut, un organisme de participació on pràcticament hi són tots els citats i per tant era fàcil assumir-ho.

En el segon apartat la moció instava a generalitzar el sistema de finançament de la prestació dels serveis sanitaris amb base territorial i capitativa tot fent ús, en plenes condicions de transparència, dels indicadors d’eficiència i qualitat de la Central de Resultats, i sempre comptant amb els Governs Territorials de Salut per tal de mantenir la qualitat i l’equitat territorials. Es pretenia fer que s’utilitzessin tots els instruments de que es disposa (i que havien costat molt d’estructurar), per tal d’evitar arbitrarietats en l’ assignació dels recursos i iniquitats en l’ aplicació de les mesures.

Salut ja disposa des del 2010 de tota la base normativa que permet impulsar un desenvolupament sostenible del sistema i de tots els indicadors de qualitat que permetin conèixer l’eficiència del sistema a nivell de regió de sector i de centre, i per tant si cal racionalitzar els recursos es pot fer sense castigar als més eficients.

Finalment, en el tercer apartat s’ instava a garantir, en un termini no superior a dos mesos i en un entorn de transparència i cooperació amb els ajuntaments i entitats municipalistes, el calendari d’inversions pels propers quatre anys, en els termes del Pla d’Estructures i Inversions 2004-2012. Aquest calendari havia d’incorporar un Pla de reformes i manteniment dels centres actuals, prioritzant les obres més necessàries donada la situació de crisi econòmica. Es pretenia que es respectessin els compromisos adquirits, fent possible un nou calendari d’actuacions, abans de les eleccions municipals, que no suposés cap renúncia però si una re-calendarització del procés. D’aquesta manera manteníem el controvertit tema de les infraestrutures al marge de la contesa electoral.

La moció, que no va ser aprovada, pretenia marcar el full de ruta que ens permetria mantenir el sistema actual de salut. Quin interès tenia CiU en rebutjar-la? Què es pretén, amb aquesta insistència en mirar cap enrere i menystenir la feina feta? Avui ho veiem més clar, tot i que el conseller de Salut ja ens ha anunciat que parlarem del pla citat amb tots els grups polítics, en seu parlamentaria i d’una forma immediata. Hem escoltat amb tristesa com el President demanava als empresaris que prenguessin el relleu de l’administració publica en la reactivació econòmica del país. El President torna a no considerar, una vegada més, el sector salut públic com un dels principals motors de l’economia catalana i per tant una part de la solució i no pas del problema.

Cal posar de nou sobre la taula la moció presentada pels socialistes al ple del parlament el 9 de març, ja que considerem que és la única via possible per seguir mantenint el sistema de salut que tenim, per tornar la confiança als professionals i als ciutadans, i per entendre que això, o ho arreglem entre tots, o no te solució.

Josep Maria Sabaté Guasch

Portaveu de Salut del Grup Parlamentari socialista

Saber que es vol fer amb el model de Salut Pública de Catalunya . Ara ja és URGENT !!!!

Donada la situació econòmica que estem vivint, i que no para d’ agreujar-se, es fa del tot necessari que es prenguin decisions polítiques respecte a la sostenibilitat del sistema de salut de Catalunya. I ara ja és urgent, el conseller de salut ha aconseguit donar la culpa a tothom del que passa; govern anterior perquè va deixar dèficit, govern de Madrid perquè força els ajustos, usuaris perquè van massa al metge, professionals perquè pensen en els seus ingressos, col·legis professionals perquè són incrèduls, sindicats perquè són deslleials, gerents dels centres perquè no s’ ajusten als seus plans, alcaldes perquè pensen només amb les municipals,  oposició per generar alarmisme, president del consell assessor del president de la generalitat per no sabem que, no sé si ens hem deixat algú, però en cent dies no es podia aconseguir tal nivell d’ acord.

I no vol escoltar a ningú que no estigui d’ acord en els seus plantejaments, malgrat que, quan ell estava al altre costat de la taula, sempre fou escoltat i molt respectat, fins hi tot quan feia deslleialtats (intent d’impugnar els pressupostos de la Generalitat 2009, i votar en contra per insuficients els pressupostos 2010 per exemple). I si per això ningú va estripar els papers ni va trencar pons de diàleg. Per què ara si, no valora el conseller aquesta situació d’ avanç? Pel govern anterior era molt més important avançar junts que altra cosa, hi havia un total respecte a les persones i als seus plantejaments ni que fossin discrepants i a vegades molt (recordar la vaga de metges).

Ara si es mou algú ja emergeix la deslleialtat. La salut és un valor social que precisa dels seus agents principals el màxim grau de generositat, perquè és la única forma d’evitar la pèrdua de qualitat d’un del millors sistema de salut del món. Alguna cosa hi hauran tingut a veure els governs anteriors i també hi havia molta dificultat.

No es pot perdre més temps, cal que el govern ens expliqui el que pensa fer amb claredat, i ara ja és urgent. La solució de tots els mals no es fer uns pressupostos que aprimin el sector públic. Això només pot portar un efecte directe a curt termini, i que és sens dubte la crida al sector privat, per tal que acudeixi a cobrir les mancances, en matèria de serveis a les persones, que el sector públic resultant del aprimament no pugui desenvolupar.

En pocs dies, el departament de salut, ha tornat a saltar-se tots els procediments, del model sanitari català, que havíem construït els darrers 30 anys. La dotació pressupostaria per centre sanitari es realitzava sempre amb posterioritat  a l’ assignació per sector, i per regió sanitària, amb l’ objectiu d’anar equilibrant el pressupost per càpita, i buscant l’ equitat territorial. I aquest exercici es feia sempre després que el parlament aprovés el pressupost. No han presentat el pressupost ni al consell de direcció del Servei Català de la Salut, ni a la comissió de salut del parlament, i ja amb la pràctica dels fets consumats han aconseguit un cop més enfrontar a tothom professionals, gestors, ciutadans, ajuntaments i entitats.

Instruccions per aplicar de forma lineal unes retallades ja s’han donat, sabent que , són de molt difícil acompliment, sinó es produeix una reconversió del sector. Reconversió que no es pot deixar sota la responsabilitat de cada centre, i a criteris dels gerents, alguns dels quals canvien de criteri per cert, en funció de la seves conveniències.

Ara ja era urgent que parles tal com ho ha fet el president del consell assessor en matèria de salut. Ningú creu es que puguin reduir l’ assignació dels centres de salut en les quantitats que ho estan fent, sense que suposi un fort augment de les llistes d’ espera i un deteriorament general en la qualitat dels serveis, i en conseqüència, un canvi a pitjor pel que fa a la seguretat dels pacients. Caldrà prendre mesures per tal de preservar la seguretat de les prestacions clíniques, de seguir per aquesta via. El Consum sanitari públic no pot reduir-se a curt termini sense tenir greus conseqüències sobre la qualitat de vida de la ciutadania. Des del 2008 el consum públic de salut per capità es manté pràcticament igual, es per això que ens costa entendre l’ acarnissament del govern per reduir els pressupostos de salut.

El PSC hem plantejat reiteradament al conseller de salut i al govern de la Generalitat, la necessitat d’assolir un acord polític, professional i social per garantir la qualitat , la sostenibilitat i l’equitat del model sanitari de salut a Catalunya, acord que hauríem de fer extensible a l’ Estat i amb perspectiva europea.

Ara és urgent deixar de parlar del passat i pensar amb clau de futur. La responsabilitat del problema és la crisis i la caiguda dels ingressos Ara ja és urgent posar-hi seny a tot plegat. El sistema de salut públic ha de forma part de la solució. Encara se hi es a temps.

Reconversión sin precedentes del sector Salud

La falta de planteamientos estratégicos en la “Conselleria” de Salut de la Generalitat de Catalunya continua, poniéndose en evidencia, semana tras semana. El recorte del 10% del presupuesto de salud y las otras medidas anunciadas en distintos medios y bajo distintos formatos, han conseguido que profesionales, ciudadanos, instituciones y partidos políticos esperen con preocupación que nuevas medidas, retrovisor en ristre y exportando a diario, culpabilidades al gobierno central, nos serán anunciadas. El departamento de Salud ha olvidado casi por completo todos los mecanismos necesarios establecidos por la LOSC y por la dinámica participativa y transversal propia del Servició Catalán de la Salud para conseguir las complicidades necesarias que legitimen las acciones a realizar.

Se ha invertido el procedimiento, primero se anuncia a los medios de comunicación la acción a realizar, generando alarmismo y después se pide la complicidad a los profesionales y ciudadanos argumentando que no hay otra salida y como consecuencia salvar los muebles del incendio. La gestión racional y eficiente de les prestaciones no es incompatible con la mejora de la equidad, pero si lo es la reducción lineal del presupuesto (tal como está planteada por el departamento de salud).

Es de sobra conocido que la sanidad constituye un sector económico de alto valor añadido, intensivo en mano de obra altamente cualificada y con una alta capacidad de impacto e influencia sobre otros sectores económicos. Es líder en investigación e innovación, siendo tanto o más valioso para el relanzamiento económico del país, que otros sectores considerados estratégicos. Pero esto parece ignorarse por el gobierno catalán, como también parecen ignorar que les empresas e instituciones sanitarias son, en muchas ciudades, las empresas más importantes y también las más apreciadas por la ciudadanía, y confunden la preocupación de los ayuntamientos por la situación con las elecciones locales. Se resisten a admitir que la reactivación del sector público de salud, forma parte de la solución global para la reactivación del país, y no del problema del país, que es como lo plantea el gobierno de Catalunya, si lo entendieran, no se pronunciarían en los términos que lo hacen, a modo de ejemplo:

¿Qué explicación tienen las opiniones del “conseller” de Economía cuando parece imputar al departamento de salud de las causas del déficit cuando siendo el 27 % del presupuesto supuso el 8% del déficit total? . ¿Cómo interpretar la acusación de estafa social por parte del portavoz de CiU en el parlamento catalán?. Resultando confusa y intencionada la afirmación del presidente del grupo de CiU, cuando anuncia que se prometieron hospitales que no estaban en los presupuestos como ejemplo de mala gestión.

Esto solo se entiende si se produce como efecto de un desconocimiento manifiesto del sector salud, lo que no nos produce sorpresa pero si indignación, por la frivolidad con que se opina de algo tan apreciado, por los ciudadanos. Si el objetivo principal es desmontar el sistema, en base a sus resultados presupuestarios, (obviando sus resultados económicos), y promover una reestructuración del sector que prime e incentive aún más a la iniciativa privada, deben decirlo y no confundir más a la ciudadanía.

El descrédito por el descrédito, anula la razón de los distintos actores, y la falta de estrategia de sector, invalida las distintas acciones, enunciadas bajo planteamientos tecnócratas cargadas de ideología conservadora, que evidencian que a este gobierno no le interesa potenciar al sistema sanitario público. En pocos años, de continuar en esta dirección, se intuye una progresiva descapitalización del mismo, facilitando i dando seguridad para invertir en el sector a la iniciativa privada. El departamento dispone de múltiples instrumentos para asignar los presupuestos a nivel territorial y por centros de salud de manera más coherente y rigurosa. Buscando combatir la variabilidad en la práctica clínica, y consiguiendo una mayor equidad territorial en la prestación de los servicios sanitarios, guiados por las indicaciones de la central de resultados.

En función de cual sea el territorio de residencia del ciudadano, el coste de las prestaciones puede ser distinto. Durante el 2010 se aprobaron los decretos que permitían proceder a la extensión a todo el territorio de lo que ya era una realidad en fase experimental en más de 20 sectores sanitarios, y el 50% de la población, hablamos del sistema de asignación territorial en base capitativa, conocido como cápita. Generalizar esta modalidad en la asignación presupuestaría supondría un importante incentivo para todos y una reducción de más de 300 M€ en el presupuesto, hoy es posible, aunque debe implantarse con precaución.

La implantación de la receta electrónica en los hospitales, la racionalización y corresponsabilidad de los centros en la medicación hospitalaria de dispensación ambulatoria, siguiendo los criterios del plan estratégico de farmacia aprobado por el Consejo de dirección del Servició Catalán de la Salud, supondría para el sistema un ahorro de más de 200M€. Teniendo en cuenta que la periodificación para todo el año de las medidas de ajuste ya tomadas en el 2010, supone una disminución ya de entrada de 300 M€. El “conseller” dispone de posibilidades de reducción o ajuste del presupuesto por un total de 800 M€. Pero todos sabemos que esta cifra es para un ejercicio y estamos ya en marzo, por tanto hay que buscar otras vías por el lado de los ingresos, antes de entrar a reducir linealmente los presupuestos de los centros de salud y hospitales, hay margen.

El “conseller” Ruiz, reconocía hace unos días que se dejaban de ingresar, en el conjunto del sistema, más de 1000M€ porque las mutuas de accidentes de trabajo y enfermedades profesionales derivaban al sistema patologías de origen laboral, firmamos un convenio con el ministerio de trabajo en 2009, para avanzar en este sentido y ya hay un camino trazado, materializarlo sin culpar a nadie es tarea del gobierno actual-

Con estas medidas encima de la mesa, ¿porque el “conseller” se enfrenta a todos. Únicamente es necesario continuar paso a paso el camino que ha permitido mantener una asignación capitativa del consumo en salud prácticamente invariable desde 2008, (1337€ en 2008, 1382€ en 2009 y 1371€ en 2010). Todo esto, incorporando nuevas instalaciones, generalizando el uso de las tecnologías de la información y comunicación y planteando la autonomía de gestión para los profesionales siguiendo las recomendaciones de los consejos de la profesión Médica y Enfermería. Si algo funciona, siempre es posible mejorarlo, pero resulta incoherente tocarlo en sus esencias y pretender el aplauso de todos, sin aportar nada nuevo.

Recortar las inversiones, paralizar los proyectos, confundir a los profesionales y desconcertar a la población, no son para nada buenos inicios para una legislatura complicada que debería buscar las necesarias complicidades para conseguir que uno de los mejores sistemas sanitarios del mundo no sea cuestionado. La salud no debe ser un problema sino formar parte de la solución.

Josep Maria Sabaté

Diputado del PSC al Parlament de Catalunya

Un recorte injusto (Diari de Tarragona 03/03/2011)

28 de Febrer; dia Mundial de les Malalties Minoritàries

Un sistema de salut només serà universal si tracta als afectats per malalties minoritàries, igual que a la resta de ciutadans, independentment del lloc del territori on es visqui, dels recursos econòmics que es disposi, i del tipus de malaltia què es pateixi. El últims anys s’ha fet un gran esforç en aquest sentit treballant per enfortir un sistema sanitari públic, capaç de donar resposta a les necessitats de tots.

Al juliol del 2009 el parlament de Catalunya aprovava la primera llei de l’estat que universalitzava realment l’ assistència sanitària. Però tot pot quedar-se en papers, si per dificultats econòmiques acaba perdent qualitat el sistema sanitari. La pèrdua de qualitat té la seva immediata traducció en les múltiples desigualtats que pot generar

I qui pot patir, de debò, les conseqüències que se’n derivin d’aquestes pèrdues, es un col·lectiu molt específic que pot veure com es complica encara més la seva situació personal ja difícil en si mateix. Parlem de les persones que pateixen una malaltia anomenada minoritària 

Les malalties minoritàries són les que tenen una prevalença inferior a 5 casos cada 10.000 habitants. N’hi ha identificades unes 7.000, solen ser d’origen genètic i afecten majoritàriament la població infantil. Estan identificades, però són molt desconegudes i, pitjor encara, quasi no hi ha medicaments per tractar-les ni massa incentius per fabricar-los. A Catalunya hi ha unes 400.000 persones afectades per aquestes malalties. No és culpa de ningú que aquest col·lectiu tingui més dificultats. D’entrada, es pot pensar que és lògic prioritzar, estudiant i investigant allò que afecta més gent. Però en una societat evolucionada com la nostra, i desprès de tants esforços esmerçats aquets anys en politiques de protecció social  no ens podem quedar aquí. El principi de l’equitat ens empeny a la recerca de resposta per a tothom, sense deixar que l’atzar o la genètica marquin diferències insalvables entre els ciutadans d’un país.

Per donar-hi resposta el Departament de Salut va crear al 2009 la Comissió Assessora en Malalties Minoritàries (CAMM), com una acció més en la missió del CatSalut, que és garantir la prestació del serveis sanitaris, l’accés als recursos, l’atenció mèdica i la seguretat dels tractaments a tota la ciutadania. I hem avançat. La CAMM ha construït una base de dades de laboratoris, ha fet un mapa d’experts, ha sistematitzat la informació al web del Departament de Salut (informació per a ciutadans i professionals), Canal salut... i ja ha dissenyat un model propi d’atenció sanitària. La maquinària es va posar a funcionar, però ens fa patir la seva continuïtat en l’ entorn actual de retallades.

Garantir la sostenibilitat, no pot anar en detriment de la capacitat protectora envers els més vulnerables, tampoc ha de significar desigualtat d’accés o més cost entre els ciutadans. Un dels millors sistemes de salut del món com és el nostre, es legitima i engrandeix quant lluita amb tots els seus mitjans per combatre les malalties minoritàries

El 28 de Febrer es commemora el dia mundial de les malalties minoritàries, i aquesta jornada ens permet fer visibles a les persones que les pateixen. Per si soles, no tenen suficient massa crítica per atraure l’atenció d’un sistema que actuï basant-se en criteris de rendibilitat econòmica. Els afectats per malalties minoritàries necessiten saber que s’està amb ells, i que ja mai més es consentirà que siguin invisibles. El nostre sistema   s’arrela amb els valors de la nostra societat que entén que la salut és un valor social de primer ordre i que no es un producte de mercat.

Aquest any més que mai ens toca reivindicar el dret a la veritable universalitat de l’ assistència que no es altra cosa que l’ atenció a la diversitat sense excepcions. Aquests valors són els que defensen els nostres professionals de la salut dia a dia. La salut és el bé més preuat de les persones i, en el nostre model social, res no justifica l’abandonament de cap persona a la seva sort.

Josep Maria Sabaté i Guasch

Portàveu de Salut del PSC al parlament de Catalunya

Cal mantenir el ritme en les inversions a la xarxa pública de centres de salut.

 Les Inversions en Salut:  alarmisme i demagògia  del govern amb quins objectius?

El Pla d’inversions en infraestructures sanitàries 2004-2012 suposa una inversió de 5.400 M€, el 60 % de les actuacions ja estan acabades. El Pla és un instrument de planificació, que d’acord amb les necessitats de salut de la població detectades per les regions sanitàries i els governs territorials de salut, estableix les actuacions a desenvolupar per tal de millorar i modernitzar les infraestructures existents, fent-les més resolutives i eficients amb la incorporació de noves tecnologies diagnòstiques i nous sistemes tecnològics i d’ informació. També ha de facilitar l’accés i apropar els serveis als ciutadans, responent a les necessitats actuals i futures d’ acord amb els canvis demogràfics, les persones amb dependència i les prioritats establertes al Pla de Salut. L’ objectiu que es persegueix és aconseguir que els ciutadans puguin resoldre la major part dels seus problemes de salut en el seu entorn de residència.

El Pla d’ inversions és el resultat de la voluntat política del Departament de Salut de donar resposta a les necessitats de salut de la població, recollides en el Pla de Salut de Catalunya i contemplades en els instruments de planificació desenvolupats pel Departament de Salut durant el període 2004 -2010 (Mapa sanitari sociosanitari i de salut pública, Plans directors, plans estratègics i Plans de reordenació).

El Pla pretén millorar l’atenció a tot el territori en termes d’accessibilitat i proximitat, i també incrementar la capacitat de resolució de problemes i la qualitat assistencial de la xarxa d’ equipaments de salut d’ utilització pública: El Pla d’ inversions es converteix en garant d’ equilibri territorial, corregint la fractura territorial en matèria d’ equipaments sanitaris existent amb anterioritat i atura un creixement desigual a nivell territorial, inequitatiu a nivell de resolució dels problemes de salut i en clara tendència centralista que dóna com a resultat una penalització de l’atenció primària i la salut pública i una excessiva concentració dels serveis als hospitals.

Durant els primers mesos de l’any 2010, i com a conseqüència de la crisi econòmica, el Departament de Salut desenvolupa un conjunt de mesures per tal de racionalitzar els seus consums. Aquestes contemplen vàries línies d’actuació, algunes d’immediata aplicació, reducció de salaris, reducció de tarifes als centres concertats, mesures en l’ àmbit de farmàcia etc,  i altres, que tot i tenint un impacte similar pel que fa al pressupost en conjunt, són de més lenta aplicació. Entre aquestes últimes mesures, podem enumerar: les referents a la  racionalització administrativa, la reducció d’ entitats dependents del departament, la sortida de la propietat dels consorcis públics amb altres administracions,  i el replantejament del pla d’ inversions 2004-2012 ampliant el seu horitzó temporal d’ aplicació fins al 2015.

Aquest ajust del Pla d’Inversions es va fer tenint en compte tres qüestions , la primera és l’absolut respecte als objectius del pla, és a dir, cap projecte aprovat pel departament quedava sense concreció temporal, la segona que la participació del capítol d’inversions en el pressupost de salut dels anys 2010 a 2014 no superes el 2,5%, i la tercera que els sistemes de finançament de les obres fossin via GISA, ICF equipaments, Convenis amb Ajuntaments, sense oblidar que calia assegurar les inversions d’ alguns centres via concerts i plans d’ empresa.

En aquest nou pla ja fruit d’ una racionalització dels consums, per part del Departament de Salut liderat per la consellera Geli, hi caben totes, absolutament totes les inversions previstes i aprovades. Les inversions contemplades en el Pla 2004 – 2015 hi són totes les considerades necessàries i imprescindibles per garantir el futur més immediat de la nostra xarxa de centres de salut.

La partida destinada a inversions, incloses les ampliacions i reformes de centres, ha estat al 2010 un total de 244 M€, el que ha suposat un percentatge de menys del 2,5%.

Els consellers d’economia i el de salut saben perfectament que aquestes dotacions estan al límit per tal de mantenir el teixit productiu i si fem cas del conseller d’ empresa i ocupació precisament aquest és l’ objectiu preferent d’ aquest govern.

El govern actual al no endegar  las Inversiones previstes amb els temps acordats i  paralitzar els projectes iniciats o les obres ja adjudicades únicament aconsegueix  confondre als ciutadans, desorientar als professionals i faltar al respecte als ajuntaments implicats al no assumir els compromisos adquirits, no és un bon començament de legislatura, i ni ajuda a racionalitzar la despesa donat que aturar projectes pot ser més car que seguir-los fent.

Per tant, què es pretén amb tot això:  frenar la contínua capitalització de la xarxa publica endegada per l’ anterior govern? Per defecte, encoratjar a la iniciativa privada a invertir amb garanties?

Si creiem certament amb el model de provisió pública és necessari reconduir aquesta situació, fent possible el Pla d’ Inversions 2004 – 2015.

Josep Maria Sabaté Guasch

PSC Parlament de Catalunya