La campanya a les eleccions al Parlament està resultant tan previsible, que passarà a la història com la més poc original i avorrida de les campanyes. Tot gira sobre la independència com a panacea, com l'única solució: és com aquella poció que ho cura tot. El producte a comercialitzar és: “Fe cega en la sobirania plena”. Això sí, dins d’Europa, que és precisament on ha anat a parar part de la sobirania catalana i espanyola. Tot es pot explicar als consumidors (així se’ns tracta, i no com a ciutadans) per part de l’aparell de comunicació de CiU. Ja fa temps que hem acceptat aquest paper, perquè ningú ha sabut contrarestar aquest talent.
L’aparell convergent ha estat capaç de crear un producte il•lusionador a base de repetir la marca, però amb una fórmula secreta. Us sona com a consumidors? Estem davant d’una nova “chispa de la vida”, però ull: No sabem si el producte serà light, zero, descafeïnat o normal! Quina paradoxa més gran, recorden aquell "peix al cove"? doncs ara els mateixos, que fa pocs mesos no parlaven d’independència, n’han fet motiu principal del seu ideari. I per contra, aquells que sempre han parlat d'independència, Solidaritat per la Independència (SI), és probable que ni resultin elegits. És lògic, si es mira amb perspectiva comercial. Preu per preu, la gent compra producte guanyador i no marca blanca.
La creació del nou vell producte Independència és un procés treballat i estudiat, que s’ha vist reforçat pels esdeveniments. I si s’hagués fet amb menys fatxenderia, seria molt més creïble i solvent. Que és un procés molt calculat s’explica pel “tsunami” independentista que omple totes les tertúlies de ràdio i televisió (incloses les públiques), i és titular diàriament a la premsa escrita. Gairebé ens fan posicionar constantment, obligant-nos a tenir que demostrar, si som bons catalans i estem d’acord amb el pensament dominant, o som estrangers. I no és casual que entitats culturals, icones del nostre país, aprofitin aquests dies per fer màrqueting telefònic amb l’interès aparent de associar-te, i de pas, convertir-te al independentisme excloent. D'aquesta manera no es fa ni xarxa ni complicitats, així només estan posant les bases per crear desencisos i frustracions. Ara sí que es pot afirmar que els catalans i catalanes som “únics i asimètrics”. Els consumidors catalans van comprant el producte Independència, seguint l'estela dibuixada i comptant amb l’ajut de nacionalistes espanyols que, amb la seva malaptesa, els fan grans. L’èxit no es podrà resistir.
El meu avi em deia “Qui no sap més que una cançó, només guanyarà un xavo”, és a dir, que malament anem, si només ens ocupem de parlar del què farem quan siguem sobirans plens, i deixem la gestió de la crisi actual als mercats, per cert, els seus responsables no passen per les urnes. La dreta i els nacionalismes sempre acaben coincidint, encara que facin sarsueles no massa polifòniques, o només sàpiguen una cançó. El meu avi veuria aquí l'excepció a la dita.
Es necessiten nous instruments d’Estat per Catalunya, molt cert, però hem de començar per intentar reconstruir polítiques financeres que no ens aboquin en caiguda lliure a una Europa controlada pels mercats, i a unes retallades en salut, educació, i serveis socials (veritables instruments d’Estat propis i singulars de Catalunya), obligades diuen, per poder pagar els increments de tipus d’interès que precisament determina asimètricament, aquesta Europa a qui volen entregar, amb il•lusió, un nou Estat. Sense política financera pròpia no serem més que una colònia
No és just que parlem amb mitges paraules. No es pot dir que Catalunya exporta més, s’ha de dir que les empreses ubicades a Catalunya exporten més, i resulta que moltes són de capital no autòcton. No es pot parlar de l’Estat Espanyol com si fos un extraterrestre, la Generalitat també és Estat, encara. I no es pot anar de sobrats i fatxendes, no cal dinamitar tots els ponts per ser més grans i més autèntics, perquè de guanyar l'opció independentista, el país novell necessitarà molta ajuda i complicitats per créixer. I els modals i les maneres, seran molt necessàries per bastir una diplomàcia catalana que precisarà desplegar relacions internacionals excel•lents amb els països veïns , com correspon a un estat de qualitat.
Josep Maria Sabaté i Guasch
Catalunya Press 8 de Novembre de 2012
dijous, 8 de novembre del 2012
dijous, 25 d’octubre del 2012
A deshora i amb el pas canviat
El Govern de la Generalitat hauria d’estar dedicant tots els seus esforços a garantir que els catalans puguin fer front dignament als temps difícils que vivim, amb polítiques concretes,determinant l’origen del fons econòmic que ha de disposar la Generalitat pels propers anys i destinant els recursos necessaris per proveir els serveis públics que determina l’Estatut. Però no es així: la convocatòria de les eleccions justifica la seva inacció. En aquests moments, el Parlament de Catalunya hauria d’estar debatent els pressupostos per l’any 2013, però el Govern de CiU ha renunciat a l’exercici de l’Autogovern, que suposa la realització dels pressupostos i la llei d’acompanyament, posant els interessos de partit per davant dels interessos de país.
Encara que es pot prorrogar legalment la vigència dels pressupostos del 2012, en l’actual context no es legítim ni creïble que sigui així. El que pretén el Govern de CiU és endarrerir una nova fornada de retallades de drets i serveis que s’albira farà, un cop conegut el projecte dels pressupostos del’Estat pel 2013 que ara es debat a Madrid.
A deshora i no a Contracor, és com actua el Govern. I llavors els seus comercials ho expliquen, com és habitual,senyalant els culpables amb sentiments patriòtics,per tal d’evitar passar comptes. En alteixen la única veritat possible, és a dir, la seva política de barreges, partit-país i viceversa, i engrandeixen les seves raons desqualificant l’adversari. Així, el “no fer” embolicat de sentiments i paraules buides, per primer cop a la història de Catalunya, és considerat un gran mèrit. En realitat, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries per la independència no és fruit d’escoltar el clam de la manifestació de l’onze de setembre. Ho demostra el fet que aquest any les conselleries no havien engegat els treballs previs a la proposta de pressupostos que normalment es realitzen al mes de juliol. El guió ja estava escrit.
Forçar el clima polític i social, fent crits valents d’independència, evitar portar al Parlament un projecte de pressupostos, i alhora l’aconseguir que pràcticament a Catalunya no es parli de res més, té molt de mèrit estratègic, i molt poca lleialtat institucional i compromís amb les necessitats dels catalans.
L’equip de vendes de Presidència no se surt un mil·límetre del guió del Govern, que no és, per cert, el programa electoral amb què es va presentar CiU a les eleccions. Aquest guió, i els seus autors practiquen el “Yuppisme” (ara explicarem el concepte), i passaran a la historia per, menystenir i ignorar, les brutals conseqüències, que tindran d’immediat les seves decisions per la qualitat de vida dels catalans i catalanes.
El “sistema de mercat” dels països desenvolupats, introdueixen la política, per generació espontània, a professionals amb capacitat de lideratge i bons comunicadors, que s’han d’envoltar, per generar discurs, de bons experts o especialistes sectorials. Així van sorgir a finals dels anys 80 els “yuppies”. Personatges que amb l’etiqueta de “Gauche divine”, i entestats en fer oblidar les ideologies, actuen al marge de qualsevol ètica, diferenciant en el seu espai d’influència entre amics i enemics. El seu objectiu en política és vendre el producte que representen utilitzant totes les estratègies comercials adaptades a la Política.
En aquests moments, les decisions polítiques dels governs del’Estat i la Generalitat sembla (i dic sembla) que estan en mans de polítics d’aquesta mena. Però també pot observar-se que, en els partits que no governen, aquests personatges també abunden. I per tant, els ciutadans i ciutadanes estan atrapats per un estil determinat de fer política.
Després de dos pressupostos i de la incapacitat manifesta de complir amb els compromisos electorals,CiU,al mig de la legislatura, diu que ja no és moment de pactes ni fiscals ni socials, sinó de generar alternatives per sortir de la crisi. Per això precisa una majoria absoluta al Parlament? CiU creu estar en possessió de la veritat absoluta,i propugna com a única solució la independència. Els seus mitjans de comunicació afins no parlen d’altra cosa tot el dia, mentre la qualitat de vida de la gent va de mal en pitjor. Doble discurs o doble moral?.
Amb el pas canviat ha agafat als partits d’esquerra les eleccions de Galicia, Euskadi i Catalunya, i per tant es serà molt difícil explicar alternatives de govern creïbles si no s’utilitzen els mateixos instruments que els partits del govern. Estem segurament davant d’un canvi d’època, però no s’ha de produir a deshora i amb el pas canviat. Per guanyar credibilitat des de l’esquerra, és necessari generar alternatives solvents que impliquin compromisos reals amb el país. I per tant, s’han de definir primer i explicar després, nous instruments de governança de les institucions i empreses públiques, i també privades; és essencial legislarper tal que els governs puguin fixar el tipus d’interès legal del diner, per evitar que el fixi el mercat i s’especuli amb el deute de governs i famílies. I també és imprescindible que el salari mínim interprofessional, i també la pensió mínima, permetin viure una família.
I no cal complicar més les coses, aquests conceptes la gent els entén, i és el què espera: transparència i bona gestió dels recursos públics, governs que donin seguretat i confiança i una vida digna. Fem-ho fàcil.
Josep Maria Sabaté Guasch
Encara que es pot prorrogar legalment la vigència dels pressupostos del 2012, en l’actual context no es legítim ni creïble que sigui així. El que pretén el Govern de CiU és endarrerir una nova fornada de retallades de drets i serveis que s’albira farà, un cop conegut el projecte dels pressupostos del’Estat pel 2013 que ara es debat a Madrid.
A deshora i no a Contracor, és com actua el Govern. I llavors els seus comercials ho expliquen, com és habitual,senyalant els culpables amb sentiments patriòtics,per tal d’evitar passar comptes. En alteixen la única veritat possible, és a dir, la seva política de barreges, partit-país i viceversa, i engrandeixen les seves raons desqualificant l’adversari. Així, el “no fer” embolicat de sentiments i paraules buides, per primer cop a la història de Catalunya, és considerat un gran mèrit. En realitat, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries per la independència no és fruit d’escoltar el clam de la manifestació de l’onze de setembre. Ho demostra el fet que aquest any les conselleries no havien engegat els treballs previs a la proposta de pressupostos que normalment es realitzen al mes de juliol. El guió ja estava escrit.
Forçar el clima polític i social, fent crits valents d’independència, evitar portar al Parlament un projecte de pressupostos, i alhora l’aconseguir que pràcticament a Catalunya no es parli de res més, té molt de mèrit estratègic, i molt poca lleialtat institucional i compromís amb les necessitats dels catalans.
L’equip de vendes de Presidència no se surt un mil·límetre del guió del Govern, que no és, per cert, el programa electoral amb què es va presentar CiU a les eleccions. Aquest guió, i els seus autors practiquen el “Yuppisme” (ara explicarem el concepte), i passaran a la historia per, menystenir i ignorar, les brutals conseqüències, que tindran d’immediat les seves decisions per la qualitat de vida dels catalans i catalanes.
El “sistema de mercat” dels països desenvolupats, introdueixen la política, per generació espontània, a professionals amb capacitat de lideratge i bons comunicadors, que s’han d’envoltar, per generar discurs, de bons experts o especialistes sectorials. Així van sorgir a finals dels anys 80 els “yuppies”. Personatges que amb l’etiqueta de “Gauche divine”, i entestats en fer oblidar les ideologies, actuen al marge de qualsevol ètica, diferenciant en el seu espai d’influència entre amics i enemics. El seu objectiu en política és vendre el producte que representen utilitzant totes les estratègies comercials adaptades a la Política.
En aquests moments, les decisions polítiques dels governs del’Estat i la Generalitat sembla (i dic sembla) que estan en mans de polítics d’aquesta mena. Però també pot observar-se que, en els partits que no governen, aquests personatges també abunden. I per tant, els ciutadans i ciutadanes estan atrapats per un estil determinat de fer política.
Després de dos pressupostos i de la incapacitat manifesta de complir amb els compromisos electorals,CiU,al mig de la legislatura, diu que ja no és moment de pactes ni fiscals ni socials, sinó de generar alternatives per sortir de la crisi. Per això precisa una majoria absoluta al Parlament? CiU creu estar en possessió de la veritat absoluta,i propugna com a única solució la independència. Els seus mitjans de comunicació afins no parlen d’altra cosa tot el dia, mentre la qualitat de vida de la gent va de mal en pitjor. Doble discurs o doble moral?.
Amb el pas canviat ha agafat als partits d’esquerra les eleccions de Galicia, Euskadi i Catalunya, i per tant es serà molt difícil explicar alternatives de govern creïbles si no s’utilitzen els mateixos instruments que els partits del govern. Estem segurament davant d’un canvi d’època, però no s’ha de produir a deshora i amb el pas canviat. Per guanyar credibilitat des de l’esquerra, és necessari generar alternatives solvents que impliquin compromisos reals amb el país. I per tant, s’han de definir primer i explicar després, nous instruments de governança de les institucions i empreses públiques, i també privades; és essencial legislarper tal que els governs puguin fixar el tipus d’interès legal del diner, per evitar que el fixi el mercat i s’especuli amb el deute de governs i famílies. I també és imprescindible que el salari mínim interprofessional, i també la pensió mínima, permetin viure una família.
I no cal complicar més les coses, aquests conceptes la gent els entén, i és el què espera: transparència i bona gestió dels recursos públics, governs que donin seguretat i confiança i una vida digna. Fem-ho fàcil.
Josep Maria Sabaté Guasch
dijous, 11 d’octubre del 2012
Seguretat Social Pròpia ?
El reconeixement dels drets socials dels ciutadans, l’últim segle a Europa, adquireix una gran importància en l'agenda internacional. Els drets a l'alimentació, al treball, a la salut, a l'habitatge, a l'educació i a la seguretat social van ser incorporants (de forma diferent en cada Estat), a les lleis nacionals, responsabilitzant l'Estat en la provisió i/o finançament del benestar.
La seguretat social avarca 5 àmbits d’actuació: vellesa, invalidesa i mort, malaltia i maternitat, accidents de treball, desocupació i assignacions familiars. I dins l’Estat la titularitat del patrimoni únic de la seguretat social correspon a la Tresoreria General.
Els ingressos i despeses de la Seguretat Social engloben els del sistema de la Seguretat Social (entitats gestores, serveis comuns i mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els dels organismes autònoms que gestionen les prestacions socials i les mútues de funcionaris.
El diferencial entre el que aporta Catalunya i el que rep, en conceptes de Seguretat Social, és també una part del saldo fiscal (1). El 2006 va ser negatiu per Catalunya per un import superior als 3.000 M€, és a dir, en llenguatge sobiranista, un espoli. Però el 2009 a Catalunya ja s’inverteix i es reben mols més diners, que no pas se’n cotitzen a l’Estat, i resulta un saldo favorable de més de 1900 M€. No hi ha adjectiu per explicar-ho en el nou format mercantil-sobiranista, ara és l’Estat qui aporta més.
Els comptes de la Seguretat social del 2010 al 2012 encara seran mes favorables per Catalunya; les aportacions netes de l’Estat seran més elevades, donat que han disminuït els seus ingressos perquè han caigut les cotitzacions d’empreses i treballadors, per la crisi, i també per les retallades de les Administracions. Les despeses tenen un comportament invers, i s’han incrementat de forma molt quantiosa, d’una banda també per la crisi perquè hi ha més catalans aturats, i d’altra perquè han incrementat el nombre de pensionistes catalans, per l’envelliment de la població.
Ens parlen els sobiranistes de recaptar tots els tributs mitjançant l’Agència Tributària Pròpia, creada pel conseller socialista Castells. Però com es plantegen des del Govern de Catalunya la Seguretat Social pròpia? Perquè no ens expliquen com abordaran aquest aspecte de les balances fiscals que tenen un comportament invers a l’anomenat espoli fiscal ?
Perquè no parlen de la Seguretat Social els experts en Màrqueting polític que dissenyen el camí cap a la sobirania plena? Què pensen fer amb les Mútues d’accidents i Malalties Professionals?
Quan els arguments són a l’inrevés i afavoreix clarament a Catalunya que la caixa de la seguretat social sigui única a nivell d’Estat, eviten els debats. Caldria fer les coses més fàcils i explicar-les millor, el debat sobiranista es pot mantenir sense amagar debats per aconseguir adhesions fàcils a plantejaments basats més en eslògans que en plantejaments rigorosos d’un país que vol avançar amb fermesa, sense excloure a ningú.
El Govern de CiU no ens ha aclarit si vol que les cotitzacions a la seguretat social d’empreses i treballadors catalans com a components de la balances fiscals, les recapti l’Agència Tributària de Catalunya.
En aquest cas, i sent el saldo favorable a Catalunya i no a l’Estat, no ven victimisme patriòtic, Catalunya rep més que no aporta. La sobirania plena ha de ser la integral de moltes sobiranies i per tant no es pot oblidar res per dissenyar. Jo entenc que la seguretat social és la principal estructura d’Estat, i per tant l’han de tenir pensada i definida els experts de CiU.
Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, i els serveis de publicitat del Govern de CiU, estan creant un prototip de Català excloent que valora més els aspectes identitaris que els de desenvolupament econòmic i social. La seguretat social pròpia no pot estar absent dels debats, pel sol fet que és favorable a Catalunya.
Com exemple, observeu la lectura que aquests dies fa el portaveu del Govern dels recàrrecs aplicats per impagaments de les quotes del Govern a la seguretat social, per part la tresoreria del la seguretat social, que també és catalana. Quin cinisme més gran, com en saben de vendre barreges. En la mateixa línia, fa uns mesos demanaven els traspassos dels hospitals de l’ICS, per vendre-se’ls, i ho deia així de clar el conseller d’Economia, i ho argumentava dient que és patrimoni dels catalans.
Les empreses catalanes i no catalanes que es troben en casos similars d’impagaments obren processos negociadors i arriben a acords, així ho contempla la llei, aquella llei que el Govern de CiU compleix només quan es tracta de pagar a entitats financeres. En aquets cas, fa el que sigui per pagar interessos i recàrrecs, sense ni piular fins a l’extrem de deixar de pagar escoles i hospitals per poder fer-ho. Però la seguretat social que ara és més nostra que mai i ha de pagar puntualment les pensions i l’atur, i no entén de moment de sobiranismes, entén de persones.
CiU ha començat una campanya separatista despectiva i necessita cada dia obrir un debat contra l’Estat i també contra el PSC. Aquest és el veritable rostre del nou sobiranisme exclusiu.
Que en faran de la Seguretat Social? serà Pròpia? Començaran de zero?
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
publicat a Catalunya Press el 11 d'Octubre de 2012
(1) segons l’informe “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”, publicat per la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.
La seguretat social avarca 5 àmbits d’actuació: vellesa, invalidesa i mort, malaltia i maternitat, accidents de treball, desocupació i assignacions familiars. I dins l’Estat la titularitat del patrimoni únic de la seguretat social correspon a la Tresoreria General.
Els ingressos i despeses de la Seguretat Social engloben els del sistema de la Seguretat Social (entitats gestores, serveis comuns i mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els dels organismes autònoms que gestionen les prestacions socials i les mútues de funcionaris.
El diferencial entre el que aporta Catalunya i el que rep, en conceptes de Seguretat Social, és també una part del saldo fiscal (1). El 2006 va ser negatiu per Catalunya per un import superior als 3.000 M€, és a dir, en llenguatge sobiranista, un espoli. Però el 2009 a Catalunya ja s’inverteix i es reben mols més diners, que no pas se’n cotitzen a l’Estat, i resulta un saldo favorable de més de 1900 M€. No hi ha adjectiu per explicar-ho en el nou format mercantil-sobiranista, ara és l’Estat qui aporta més.
Els comptes de la Seguretat social del 2010 al 2012 encara seran mes favorables per Catalunya; les aportacions netes de l’Estat seran més elevades, donat que han disminuït els seus ingressos perquè han caigut les cotitzacions d’empreses i treballadors, per la crisi, i també per les retallades de les Administracions. Les despeses tenen un comportament invers, i s’han incrementat de forma molt quantiosa, d’una banda també per la crisi perquè hi ha més catalans aturats, i d’altra perquè han incrementat el nombre de pensionistes catalans, per l’envelliment de la població.
Ens parlen els sobiranistes de recaptar tots els tributs mitjançant l’Agència Tributària Pròpia, creada pel conseller socialista Castells. Però com es plantegen des del Govern de Catalunya la Seguretat Social pròpia? Perquè no ens expliquen com abordaran aquest aspecte de les balances fiscals que tenen un comportament invers a l’anomenat espoli fiscal ?
Perquè no parlen de la Seguretat Social els experts en Màrqueting polític que dissenyen el camí cap a la sobirania plena? Què pensen fer amb les Mútues d’accidents i Malalties Professionals?
Quan els arguments són a l’inrevés i afavoreix clarament a Catalunya que la caixa de la seguretat social sigui única a nivell d’Estat, eviten els debats. Caldria fer les coses més fàcils i explicar-les millor, el debat sobiranista es pot mantenir sense amagar debats per aconseguir adhesions fàcils a plantejaments basats més en eslògans que en plantejaments rigorosos d’un país que vol avançar amb fermesa, sense excloure a ningú.
El Govern de CiU no ens ha aclarit si vol que les cotitzacions a la seguretat social d’empreses i treballadors catalans com a components de la balances fiscals, les recapti l’Agència Tributària de Catalunya.
En aquest cas, i sent el saldo favorable a Catalunya i no a l’Estat, no ven victimisme patriòtic, Catalunya rep més que no aporta. La sobirania plena ha de ser la integral de moltes sobiranies i per tant no es pot oblidar res per dissenyar. Jo entenc que la seguretat social és la principal estructura d’Estat, i per tant l’han de tenir pensada i definida els experts de CiU.
Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, i els serveis de publicitat del Govern de CiU, estan creant un prototip de Català excloent que valora més els aspectes identitaris que els de desenvolupament econòmic i social. La seguretat social pròpia no pot estar absent dels debats, pel sol fet que és favorable a Catalunya.
Com exemple, observeu la lectura que aquests dies fa el portaveu del Govern dels recàrrecs aplicats per impagaments de les quotes del Govern a la seguretat social, per part la tresoreria del la seguretat social, que també és catalana. Quin cinisme més gran, com en saben de vendre barreges. En la mateixa línia, fa uns mesos demanaven els traspassos dels hospitals de l’ICS, per vendre-se’ls, i ho deia així de clar el conseller d’Economia, i ho argumentava dient que és patrimoni dels catalans.
Les empreses catalanes i no catalanes que es troben en casos similars d’impagaments obren processos negociadors i arriben a acords, així ho contempla la llei, aquella llei que el Govern de CiU compleix només quan es tracta de pagar a entitats financeres. En aquets cas, fa el que sigui per pagar interessos i recàrrecs, sense ni piular fins a l’extrem de deixar de pagar escoles i hospitals per poder fer-ho. Però la seguretat social que ara és més nostra que mai i ha de pagar puntualment les pensions i l’atur, i no entén de moment de sobiranismes, entén de persones.
CiU ha començat una campanya separatista despectiva i necessita cada dia obrir un debat contra l’Estat i també contra el PSC. Aquest és el veritable rostre del nou sobiranisme exclusiu.
Que en faran de la Seguretat Social? serà Pròpia? Començaran de zero?
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
publicat a Catalunya Press el 11 d'Octubre de 2012
(1) segons l’informe “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”, publicat per la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.
dimecres, 10 d’octubre del 2012
El neguit dels Herois
Els experts en màrqueting de presidència ja els va anar bé que el president Mas anés a Madrid i rebés un cop de porta per part del president Rajoy, i així tot s’ha desenvolupat segons el guió previst per aquests experimentats en emmascarar la realitat. Ara l’objectiu més immediat es aconseguir que el President “regni” en lloc de governar.
Els últims esdeveniments, convocatòria d’eleccions incloses, han estat provocats amb l’únic objectiu de novel•lar històricament el procés, el que permet d’entrada i permetrà més en un futur, construir interpretacions a mida per tothom: partits polítics, coalicions, federacions, corrents d’opinió, visionaris, sectes i personatges de tot tipus. Això només té avantatges per qui domina l’escena, perquè la indefinició li permet fer tot tipus de viratges per tal d’evitar un desfet, però la història no novel•lada acaba per posar a tothom al lloc que li correspon.
No és cert que la història avui s’escrigui d’immediat, és la notícia la que es comunica d’immediat no deixant espais pel relat poètic. És per això que en moments tan convulsos i complexes com els que estem vivint no es pot confondre la gent, s’ha de parlar clar i oferir un programes coherents i factibles pel país, i amb el balanç actual de govern el President Mas no pot parlar clar: perquè ha incomplert tots els seus compromisos electorals, perquè ha incomplert els acords que va signar amb els socialistes per fer possible la seva investidura, i perquè ha incomplert tots els mandats del Parlament en què el seu grup CiU s’havia quedat sol. Però amb el seu discurs-míting del dia 25 al Parlament, semblava que havien construït un nou país partint del no res. Per això un missatge no creïble com aquest calia elevar-lo a la categoria de visió messiànica, i justificar l’acció al marge de la Llei feta pel superheroi.
El president ha Levitat i ens ha ofert la terra promesa, travessarem deserts i obrirem oceans, i en arribar (no ens ha dit a on) es retirarà, brillant. Caldrà esmerçar molts esforços per fer-lo aterrar sense que ningú prengui mal. La única veritat, de moment, és que els dos artífexs de les retallades i del retrocés en drets socials més grans de la història de Catalunya i Espanya, havien de poder explicar de la seva reunió el que més els convenia a ambdós, junts i per separat, evitant en tot moment abordar els problemes reals dels catalans i catalanes. I ho han aconseguit, ja tots estem embolicats en les banderes.
Això els permet d’una banda elevar la categoria de la trobada de presidents, passant de ser el que tocava, negociació habitual per parlar del nou finançament de Catalunya, a fita històrica per la reconstrucció nacional, i d’altra passar pàgina i menysprear l’encontre per potenciar el sentiment de maltractament de l’Estat a Catalunya. Els hi ha sortit molt bé a tots dos, i altre cop s’ha aconseguit centrar tots els debats del país al voltant de la Independència, mentre a la Catalunya real qui evita la fractura social és Càritas, el Banc d’Aliments i la Creu Roja, i per això els nostres herois estan neguitosos.
Neguit davant del seu poble, que no està al seu darrere per molt que l’embolcall i la campanya publicitària de venda del producte que els hi ha dissenyat l’aparell, sigui de màxima qualitat, que ho és, però no deixa de ser això: un producte comercial. Els nostres herois estan neguitosos perquè el poble no els aclama unànimement.
I mentre decidim com volem que sigui el “Nou Vell País”, i què farem per fer-ho possible, la nostra dependència dels grups financers sense fronteres va en augment, i la gent s’empobreix dia a dia.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Ctalunya PRess 27 09 2012
Els últims esdeveniments, convocatòria d’eleccions incloses, han estat provocats amb l’únic objectiu de novel•lar històricament el procés, el que permet d’entrada i permetrà més en un futur, construir interpretacions a mida per tothom: partits polítics, coalicions, federacions, corrents d’opinió, visionaris, sectes i personatges de tot tipus. Això només té avantatges per qui domina l’escena, perquè la indefinició li permet fer tot tipus de viratges per tal d’evitar un desfet, però la història no novel•lada acaba per posar a tothom al lloc que li correspon.
No és cert que la història avui s’escrigui d’immediat, és la notícia la que es comunica d’immediat no deixant espais pel relat poètic. És per això que en moments tan convulsos i complexes com els que estem vivint no es pot confondre la gent, s’ha de parlar clar i oferir un programes coherents i factibles pel país, i amb el balanç actual de govern el President Mas no pot parlar clar: perquè ha incomplert tots els seus compromisos electorals, perquè ha incomplert els acords que va signar amb els socialistes per fer possible la seva investidura, i perquè ha incomplert tots els mandats del Parlament en què el seu grup CiU s’havia quedat sol. Però amb el seu discurs-míting del dia 25 al Parlament, semblava que havien construït un nou país partint del no res. Per això un missatge no creïble com aquest calia elevar-lo a la categoria de visió messiànica, i justificar l’acció al marge de la Llei feta pel superheroi.
El president ha Levitat i ens ha ofert la terra promesa, travessarem deserts i obrirem oceans, i en arribar (no ens ha dit a on) es retirarà, brillant. Caldrà esmerçar molts esforços per fer-lo aterrar sense que ningú prengui mal. La única veritat, de moment, és que els dos artífexs de les retallades i del retrocés en drets socials més grans de la història de Catalunya i Espanya, havien de poder explicar de la seva reunió el que més els convenia a ambdós, junts i per separat, evitant en tot moment abordar els problemes reals dels catalans i catalanes. I ho han aconseguit, ja tots estem embolicats en les banderes.
Això els permet d’una banda elevar la categoria de la trobada de presidents, passant de ser el que tocava, negociació habitual per parlar del nou finançament de Catalunya, a fita històrica per la reconstrucció nacional, i d’altra passar pàgina i menysprear l’encontre per potenciar el sentiment de maltractament de l’Estat a Catalunya. Els hi ha sortit molt bé a tots dos, i altre cop s’ha aconseguit centrar tots els debats del país al voltant de la Independència, mentre a la Catalunya real qui evita la fractura social és Càritas, el Banc d’Aliments i la Creu Roja, i per això els nostres herois estan neguitosos.
Neguit davant del seu poble, que no està al seu darrere per molt que l’embolcall i la campanya publicitària de venda del producte que els hi ha dissenyat l’aparell, sigui de màxima qualitat, que ho és, però no deixa de ser això: un producte comercial. Els nostres herois estan neguitosos perquè el poble no els aclama unànimement.
I mentre decidim com volem que sigui el “Nou Vell País”, i què farem per fer-ho possible, la nostra dependència dels grups financers sense fronteres va en augment, i la gent s’empobreix dia a dia.
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
Ctalunya PRess 27 09 2012
dilluns, 17 de setembre del 2012
Yo también quiero la independencia para Catalunya y su gente
No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en
grande. Es una cuestión de perspectiva.
La
dependencia, en sentido político, es una situación de sometimiento de una
comunidad nacional a otro estado, de modo que su voluntad se encuentra anulada
o limitada para tomar decisiones fundamentales. Se debe distinguir entre
dependencia política, dependencia económica, y dependencia cultural.
Yo quiero que
mi país y su gente sean independientes sin matices, y pueda ejercer el derecho
a decidir sobre todo lo que afecte a su vida. Quiero que la gente de mi país
sea independiente de los grupos de presión económicos y financieros sin patria.
Y no quiero la independencia para Catalunya si no hay un proyecto político
ambicioso que supere la macrocefalia de Barcelona, y tenga por objetivo el
equilibrio territorial y la equidad en el acceso a los servicios públicos para
todos los catalanes y catalanas, vivan donde vivan. Quiero un gobierno en la
Generalitat que sea realmente independiente y luche por la calidad de vida de
todos. Y no quiero depender de aquellos que tratan a mi país como una marca, y
hacen de sus principales signos identitarios un producto comercial.
El éxito
conseguido por la Asamblea Nacional de Catalunya, y por la Asociación de
Municipios por la Independencia, en la manifestación de la Diada, ha forzado un
punto de inflexión en la política catalana. Inflexión que debe posibilitar
eliminar la ambigüedad y el tacticismo de los discursos y relatos de la mayoría
minoritaria que está en el gobierno de la Generalitat.
Muchos
catalanes han salido a la calle estos últimos años para posicionarse también
sobre el futuro de Cataluña desde otra perspectiva. Empezando por la manifestación
contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, pasando por
las múltiples manifestaciones contra los recortes, hasta la gran manifestación
a favor de la Independencia. Sin embargo, mucha gente no se ha manifestado en
ninguna de las convocatorias. Algunos han asistido una vez o más, y si muchos
no han salido a la calle,ha sido porque no han encontrado motivos para
quejarse. Esta gente que se queda en casa, era bautizada por la maquinaria de
marketing del gabinete de Presidencia del gobierno de la Generalitat como
"la mayoría silenciosa". Aquella mayoría de gente que el presidente
Mas decía defender con tanta firmeza, otorgándose su representación sin manías
cuando infravaloraba y despreciaba las manifestaciones contra los recortes, ¿se
acuerdan?
Los partidos hoy en los gobiernos estaban ocupados desmantelando los servicios de salud y educación y los servicios sociales. Decían, para justificarse, que no había más remedio, que se encontraron la caja vacía y culparon a todos menos a los verdaderos causantes de la crisis. Mientras tanto, reducían los impuestos que afectaban a los catalanes más ricos. Estos posicionamientos les permitió ganar credibilidad en algunos sectores conservadores y les ha justificado poder pactar sin remordimientos nacionalistas ni soberanistas, con el PP.
El presidente
Mas, en su comparecencia ante la prensa del día después, nos dice que debemos
construir estructuras de Estado. ¿Cómo se puede hacer esta afirmación habiendo
desmontar los sistemas de salud, educación y protección social de carácter
público? ¿ De qué estructuras nos habla el Presidente?.
Está claro
que ha dejado en manos de la sociedad civil el rumbo del estado de cohesión
social, y apuesta por la beneficencia en lugar de impulsar una sociedad
cohesionada donde la salud y la educación sean los mejores signos identitarios
que puede tener Catalunya, y los han despreciado.
Sin
garantizar unos sistemas de financiación públicos de salud y educación de
calidadno puede haber libertad, ni progreso económico ni social para todos. Se
debe abandonar por todos los partidos políticos la ambigüedad respecto al
futuro de Catalunya. Han pasado dos años y nadie ha hecho bien los deberes,
teníamos herramientas para reconstruir el Estatuto dañado por el tribunal
constitucional a instancias del PP, y hemos oído pocas voces defendiendo esta
posibilidad frente a la ruptura. Tenemos la obligación de decir que es
necesaria una modificación de la Constitución para solucionar el encaje de
Cataluña en España. No quiero que mi país esté limitado por una Constitución ya
superada, que debe reformarse o cambiar, sin olvidar que el acuerdo político y
social que la hizo posible en 1978, nos facilitó la convivencia en momentos
tremendamente difíciles. Tampoco sería justo pasar página y dejar de lado que
nuestra joven democracia costó mucha sangre, sobre todo de los trabajadores y
trabajadoras que lucharon por la libertad en tiempos mucho más difíciles. Hay
que dar una oportunidad más a la convivencia con el Estado, pero ahora es
indispensable para los catalanes y catalanas que se les reconozca, -y sin
matices- el derecho a decidirlo libremente y sobre todo independientemente.
Quiero la
independencia de mi país y su gente para posibilitar que la política financiera
y económica del gobierno de Cataluña sea libre e independiente y esté al
servicio de todos los ciudadanos. Y que no pueda permitir, ni remotamente, que
un gobierno pretenda cambiar alcachofas por ruletas para generar empleo,
poniendo en peligro la calidad democrática y de gobernabilidad en convivencia
en Cataluña.
No se pueden olvidar los detalles cuando se quiere pensar en
grande. Es una cuestión de perspectiva.
Josep Maria
Sabaté Guasch
Diputado
socialista en el Parlamento de Cataluña
divendres, 14 de setembre del 2012
Jo també vull la independència per Catalunya i la seva gent
No es pot oblidar els detalls, quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
La dependència, en sentit polític, és una situació de sotmetiment d’una comunitat nacional, d'un altre estat. De manera que la seva voluntat es troba anul·lada o limitada per prendre decisions fonamentals. S’ha de distingir entre dependència política, dependència econòmica, i dependència cultural.
Jo vull que el meu país i la seva gent sigui independent sense matisos, i pugui exercir el dret a decidir sobre tot el que afecta a la seva vida. Vull que la gent del meu país sigui independent dels grups de pressió econòmics i financers sense pàtria. I no vull la independència per Catalunya si no hi ha un projecte polític ambiciós que superi la macrocefàlia de Barcelona. I tingui per objectiu l’equilibri territorial, i la equitat en l’accés al serveis públics per tots el catalans i catalanes, visquin on visquin. Vull un govern a la Generalitat que sigui realment independent i lluiti per la qualitat de vida de tots. I no vull dependre d’aquells que tracten al meu país com una marca, i fan dels seus principals signes identitaris un producte comercial.
L’èxit aconseguit per l’Assemblea Nacional de Catalunya, i per l’Associació de Municipis per la Independència, en la manifestació de la Diada, ha forçat un punt d’inflexió en la política catalana. Inflexió que ha de possibilitar eliminar l’ambigüitat i el tacticisme dels discursos i relats de la majoria minoritària que esta al govern de la Generalitat.
Molts catalans i catalanes han sortit al carrer aquets últims anys per posicionar-se també sobre el futur de Catalunya, des de un altra perspectiva. Començant per manifestació contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, passant per les múltiples manifestacions contra les retallades, fins la gran manifestació a favor de la Independència. Molta gent però no s’han manifestat en cap de les convocatòries, alguns han assistit un cop o mes, i si molts no han sortit al carrer, ha estat per que no els ha motivat fer-ho per queixar-se. Aquesta gent que es queda a casa, eren batejats per la maquinaria de màrqueting del gabinet de Presidència del govern de la Generalitat com “la majoria silenciosa”. Aquella majoria de gent, que el president Mas deia defensar amb tanta fermesa, atorgant-se la seva representació sense cap mania quan infravalorava i menystenia les manifestacions contra les retallades, se’n recorden?.
El partits avui al govern estaven ocupats desmantellant els serveis de salut, educació i socials. Deien per justificar-se que no hi havia mes remei, que es van trobar la caixa buida i culpant a tothom menys als veritables causants de la crisi, reduïen els impostos que afectaven als Catalans mes rics. Aquests posicionament els hi feia guanyar credibilitat amb alguns sectors conservadors i els hi ha justificat poder pactar sense remordiments nacionalistes ni sobiranistes, amb el PP.
El president Mas, en la seva compareixença a la Premsa del dia després, ens diu que hem de construir estructures d’Estat. Com es pot fer aquesta afirmació havent desmuntar el sistemes de salut, educació i protecció social de caràcter públic ? . De quines estructures ens parla el President ?. Esta clar que ha deixat en mans de la societat civil el rumb de l’estat de cohesió social, i aposta per la Beneficència en lloc de impulsar una societat cohesionada on la salut i la educació siguin els millors signes identitaris que pot tenir Catalunya, i els han menyspreat.
Sense garantir uns sistemes de finançament públics de salut i educació de qualitat, no pot haver llibertat, ni progres econòmic ni social per tothom. S’ha d’abandonar per tots els partís polítics l’ambigüitat respecte al futur de Catalunya. Han passat dos anys i ningú a fet bé els deures, teníem eines per reconstruir l’Estatut malmès pel tribunal constitucional a instancies del PP, i hem sentit poques veus defensant aquesta possibilitat enfront la ruptura, i tenim la obligació de dir que cal una modificació de la Constitució per solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya. No vull que el meu país estigui limitat per una Constitució ja superada, que s’ha de reformar o canviar. Sense oblidar que l’acord polític i social que la va fer possible al 1978, ens va facilitar la convivència en moments tremendament difícils, i no seria just passar pagina i deixar de banda que la nostra jove democràcia va costar molta sang, sobretot dels treballadors i treballadores que van lluitar per la llibertat en temps molt mes difícils. Cal donar una oportunitat més a la convivència amb l’Estat, però ara es indispensable pels catalans i catalanes que se’ls hi reconegui per l’Estat i sense matisos el dret a decidir-ho lliurement i sobretot independentment.
Vull la independència del meu país i la seva gent per possibilitar, que la política financera i econòmica del govern de Catalunya, sigui lliure i independent i estigui al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i no pugui permetre, ni remotament, que un govern, pretengui canviar carxofes per ruletes, per tal de generar ocupació, posant en perill la qualitat democràtica i de governança en convivència a Catalunya.
No es poden oblidar els detalls quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
Catalunya Press 13 09 2012
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat socialista al Parlament de Catalunya
La dependència, en sentit polític, és una situació de sotmetiment d’una comunitat nacional, d'un altre estat. De manera que la seva voluntat es troba anul·lada o limitada per prendre decisions fonamentals. S’ha de distingir entre dependència política, dependència econòmica, i dependència cultural.
Jo vull que el meu país i la seva gent sigui independent sense matisos, i pugui exercir el dret a decidir sobre tot el que afecta a la seva vida. Vull que la gent del meu país sigui independent dels grups de pressió econòmics i financers sense pàtria. I no vull la independència per Catalunya si no hi ha un projecte polític ambiciós que superi la macrocefàlia de Barcelona. I tingui per objectiu l’equilibri territorial, i la equitat en l’accés al serveis públics per tots el catalans i catalanes, visquin on visquin. Vull un govern a la Generalitat que sigui realment independent i lluiti per la qualitat de vida de tots. I no vull dependre d’aquells que tracten al meu país com una marca, i fan dels seus principals signes identitaris un producte comercial.
L’èxit aconseguit per l’Assemblea Nacional de Catalunya, i per l’Associació de Municipis per la Independència, en la manifestació de la Diada, ha forçat un punt d’inflexió en la política catalana. Inflexió que ha de possibilitar eliminar l’ambigüitat i el tacticisme dels discursos i relats de la majoria minoritària que esta al govern de la Generalitat.
Molts catalans i catalanes han sortit al carrer aquets últims anys per posicionar-se també sobre el futur de Catalunya, des de un altra perspectiva. Començant per manifestació contra la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, passant per les múltiples manifestacions contra les retallades, fins la gran manifestació a favor de la Independència. Molta gent però no s’han manifestat en cap de les convocatòries, alguns han assistit un cop o mes, i si molts no han sortit al carrer, ha estat per que no els ha motivat fer-ho per queixar-se. Aquesta gent que es queda a casa, eren batejats per la maquinaria de màrqueting del gabinet de Presidència del govern de la Generalitat com “la majoria silenciosa”. Aquella majoria de gent, que el president Mas deia defensar amb tanta fermesa, atorgant-se la seva representació sense cap mania quan infravalorava i menystenia les manifestacions contra les retallades, se’n recorden?.
El partits avui al govern estaven ocupats desmantellant els serveis de salut, educació i socials. Deien per justificar-se que no hi havia mes remei, que es van trobar la caixa buida i culpant a tothom menys als veritables causants de la crisi, reduïen els impostos que afectaven als Catalans mes rics. Aquests posicionament els hi feia guanyar credibilitat amb alguns sectors conservadors i els hi ha justificat poder pactar sense remordiments nacionalistes ni sobiranistes, amb el PP.
El president Mas, en la seva compareixença a la Premsa del dia després, ens diu que hem de construir estructures d’Estat. Com es pot fer aquesta afirmació havent desmuntar el sistemes de salut, educació i protecció social de caràcter públic ? . De quines estructures ens parla el President ?. Esta clar que ha deixat en mans de la societat civil el rumb de l’estat de cohesió social, i aposta per la Beneficència en lloc de impulsar una societat cohesionada on la salut i la educació siguin els millors signes identitaris que pot tenir Catalunya, i els han menyspreat.
Sense garantir uns sistemes de finançament públics de salut i educació de qualitat, no pot haver llibertat, ni progres econòmic ni social per tothom. S’ha d’abandonar per tots els partís polítics l’ambigüitat respecte al futur de Catalunya. Han passat dos anys i ningú a fet bé els deures, teníem eines per reconstruir l’Estatut malmès pel tribunal constitucional a instancies del PP, i hem sentit poques veus defensant aquesta possibilitat enfront la ruptura, i tenim la obligació de dir que cal una modificació de la Constitució per solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya. No vull que el meu país estigui limitat per una Constitució ja superada, que s’ha de reformar o canviar. Sense oblidar que l’acord polític i social que la va fer possible al 1978, ens va facilitar la convivència en moments tremendament difícils, i no seria just passar pagina i deixar de banda que la nostra jove democràcia va costar molta sang, sobretot dels treballadors i treballadores que van lluitar per la llibertat en temps molt mes difícils. Cal donar una oportunitat més a la convivència amb l’Estat, però ara es indispensable pels catalans i catalanes que se’ls hi reconegui per l’Estat i sense matisos el dret a decidir-ho lliurement i sobretot independentment.
Vull la independència del meu país i la seva gent per possibilitar, que la política financera i econòmica del govern de Catalunya, sigui lliure i independent i estigui al servei de tots els ciutadans i ciutadanes i no pugui permetre, ni remotament, que un govern, pretengui canviar carxofes per ruletes, per tal de generar ocupació, posant en perill la qualitat democràtica i de governança en convivència a Catalunya.
No es poden oblidar els detalls quan es vol pensar en gran. Es una qüestió de perspectiva.
Catalunya Press 13 09 2012
Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat socialista al Parlament de Catalunya
divendres, 7 de setembre del 2012
Tothom s’atreveix a parlar d’economia, assenyalant culpables , però ningú aporta solucions
Les esquerres estan sotmeses als debats imposats per la dreta i no fan arribar als ciutadans cap missatge clar sobre les alternatives possibles per sortir de la crisis.
Fins fa poc temps per molta gent la economia era una desconeguda. Però això ha canviat i molt, ara tothom en parla. Les converses de carrer s’han empeltat de les tertúlies radiofòniques i televisives al voltant de l’economia. Parlar del PIB, l’IBEX 35, la prima de risc, o el nivell d’endeutament de les administracions publiques, per posar alguns exemples ha substituït a les converses més tradicionals sobre el temps, o l’estat de la salut. Tothom hi entén, i opina sense cap objecció ni perjudici, sobre els remeis més apropiats que caldria apliquessin els governs, per arreglar la situació en que es troba la economia. Però les converses de carrer, acaben assenyalant qui n’és el causant i prou, sembla que quan es te el culpable, la proposta de solució es secundaria. Els tertulians més experts de les cadenes de Radio i Televisió, també fan el mateix.
Tot aquest coneixement popular, és fruit de les consignes que els entesos en màrqueting i comunicació del partits de dretes, avui al govern de Catalunya i l’Estat, han impregnat a la societat, contant amb la inestimable ajuda de molts mitjans de comunicació. Es una estratègia molt ben definida, per tal d’apartar del poder i esmicola als partits d’esquerres.
El relat de l’esquerra ha de ser construït amb molt rigor i solvència. I el producte a definir per les esquerres a Catalunya, ha de fonamentar-se més, en l’obra de govern dels presidents Margall i Montilla. Cada dia es mes important reivindicar sense complexes l’obra dels governs catalanistes i d’esquerres, els ciutadans no entenen que es vulgui passar pagina d’aquesta etapa de govern, i menys per part dels seus protagonistes, i això els genera desconfiança.
I mentre els ciutadans estan ocupats parlant d’economia i dels culpables de la seva situació, les polítiques dels governs de la dreta a Madrid i Barcelona fan estralls,l apidant les conquestes socials adquirides els últims 30 anys. Però a més assistim indefensos a canvis sociològics que es succeeixin a molta velocitat. Per citar un exemple : molts bens i serveis sanitaris socials i d’educació considerats de luxe pels nostres pares, com a conseqüència d’unes polítiques socials més distributives realitzades pels governs socialistes, van arribar a ser per nosaltres bens de consum corrents. Ara, i fruit de tot el retrocés produït per les retallades, poden arribar a ser pels nostres fills, altre cop bens o serveis de luxe, i per tant només al abast d’una minoria.
Aviat farà dos anys del govern conservador de Catalunya, i el seu balanç no pot ser més que negatiu pels catalans, però han calat el missatges mediàtics que alliberen a CiU de tota responsabilitat sobre la situació, culpant als Socialistes i culpant a Madrid. Però les úniques partides que creixen als seus pressupostos, son els interessos del deute, beneficiant a pocs i ho fan a costa de les partides socials, perjudicant a molts.
Josep Maria Sabaté i Guasch.
Diputat socialista al Parlament de Catalunya.
Catalunya Press 30 08 2012
Fins fa poc temps per molta gent la economia era una desconeguda. Però això ha canviat i molt, ara tothom en parla. Les converses de carrer s’han empeltat de les tertúlies radiofòniques i televisives al voltant de l’economia. Parlar del PIB, l’IBEX 35, la prima de risc, o el nivell d’endeutament de les administracions publiques, per posar alguns exemples ha substituït a les converses més tradicionals sobre el temps, o l’estat de la salut. Tothom hi entén, i opina sense cap objecció ni perjudici, sobre els remeis més apropiats que caldria apliquessin els governs, per arreglar la situació en que es troba la economia. Però les converses de carrer, acaben assenyalant qui n’és el causant i prou, sembla que quan es te el culpable, la proposta de solució es secundaria. Els tertulians més experts de les cadenes de Radio i Televisió, també fan el mateix.
Tot aquest coneixement popular, és fruit de les consignes que els entesos en màrqueting i comunicació del partits de dretes, avui al govern de Catalunya i l’Estat, han impregnat a la societat, contant amb la inestimable ajuda de molts mitjans de comunicació. Es una estratègia molt ben definida, per tal d’apartar del poder i esmicola als partits d’esquerres.
El relat de l’esquerra ha de ser construït amb molt rigor i solvència. I el producte a definir per les esquerres a Catalunya, ha de fonamentar-se més, en l’obra de govern dels presidents Margall i Montilla. Cada dia es mes important reivindicar sense complexes l’obra dels governs catalanistes i d’esquerres, els ciutadans no entenen que es vulgui passar pagina d’aquesta etapa de govern, i menys per part dels seus protagonistes, i això els genera desconfiança.
I mentre els ciutadans estan ocupats parlant d’economia i dels culpables de la seva situació, les polítiques dels governs de la dreta a Madrid i Barcelona fan estralls,l apidant les conquestes socials adquirides els últims 30 anys. Però a més assistim indefensos a canvis sociològics que es succeeixin a molta velocitat. Per citar un exemple : molts bens i serveis sanitaris socials i d’educació considerats de luxe pels nostres pares, com a conseqüència d’unes polítiques socials més distributives realitzades pels governs socialistes, van arribar a ser per nosaltres bens de consum corrents. Ara, i fruit de tot el retrocés produït per les retallades, poden arribar a ser pels nostres fills, altre cop bens o serveis de luxe, i per tant només al abast d’una minoria.
Aviat farà dos anys del govern conservador de Catalunya, i el seu balanç no pot ser més que negatiu pels catalans, però han calat el missatges mediàtics que alliberen a CiU de tota responsabilitat sobre la situació, culpant als Socialistes i culpant a Madrid. Però les úniques partides que creixen als seus pressupostos, son els interessos del deute, beneficiant a pocs i ho fan a costa de les partides socials, perjudicant a molts.
Josep Maria Sabaté i Guasch.
Diputat socialista al Parlament de Catalunya.
Catalunya Press 30 08 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)