¿Qué haremos el lunes?

Tras las elecciones del próximo domingo en el Parlament de Catalunya y una vez "la voluntad del pueblo" se haya manifestado de forma plebiscitaria, la nueva mayoría resultante de los comicios elegirá al President de la Generalitat, que formará su nuevo gobierno. Será responsable de la liquidación de las cuentas públicas de este año y será entonces cuando los catalanes y catalanas podremos analizar, sin estridencias ni envoltorios protectores, el balance político y económico de dos años de gobierno de CiU con el apoyo económico del PP. Se definirán las estrategias para esta " Nueva Catalunya "que, dicen, tanta gente desea; y el Parlamento decidirá qué marco institucional se quiere impulsar y con qué nivel de consenso se pretende obtener.

Se despejarán dudas sobre la oportunidad del proceso electoral impulsado y, si la cuestión nacional de Catalunya queda ya definitivamente situada en el ideario catalán, a partir del lunes se deberá trabajar para salir de la crisis con equidad social y equilibrio territorial. Y para superar la crisis con autoridad y solvencia habrá que recuperar consensos y complicidades. Si el resultado electoral fortalece el nacionalismo como opción política, sin clarificar nada más, esta sacudida a que se ha sometido a los catalanes y catalanas no habrá sido útil para el progreso económico y social de Catalunya.

Hay que tener mucho cuidado con las estridencias exhibidas por algunos políticos, porque no hay proyecto político, económico o social que tenga futuro si se fundamenta en la queja continua y, en consecuencia, justifica la inacción en base a centrifugar culpabilidades. Este estilo de hacer política que sufrimos en Cataluña no aguanta ningún tipo de comparativa internacional. Es único e irrepetible y sería deseable que se acabara el lunes, con el fin de oxigenar el espacio público y construir con sensatez un proyecto de país con una generosidad amplia que generara consenso social y evitara el rechazo de nadie. Una vez resueltos los temas identitarios, la gente honesta que quiere vivir dignamente, mayoritaria en Cataluña, precisa de un gobierno que le ayude a superar las dificultades de la crisis actual y le posibilite, con efectividad, un futuro mejor.

Los partidos políticos catalanes dejarán los envoltorios que disfrazan las realidades, calificadas de “excepcionales", y deberán definir sus políticas en el espacio conservador o socialdemócrata. No hay mucho más. Cuando el nacionalismo catalán deje de ser motivo de hacer política porque se haya ejercido el derecho a decidir, el espacio a conquistar por CiU corresponde ideológicamente al PSC. Así puede entenderse toda la estrategia diseñada por los expertos en comunicación de CiU, que se apropian del país y que parece que tengan como objetivo hacer desaparecer al PSC. Ganar al adversario es lícito, pero menospreciar la pluralidad de este país y querer su eliminación es indigno, y no se debe permitir. Por ello, el PSC debe ser nuevamente una fuerza política determinante para Cataluña, y estas elecciones deberían suponer el inicio de su recuperación.

A partir del lunes, habría que recuperar los modales y las formas en política, dejar ya de buscar culpables para justificar inacciones de gobierno y empezar a actuar. A trabajar, a pesar de los pocos instrumentos de que dispone la Generalitat, para combatir las acciones desmesuradas impulsadas por las instituciones y grupos de presión financieros y especulativos europeos, españoles y también catalanes, que tras forzar a familias e instituciones a endeudarse sin límites para impulsar el crecimiento, ahora nos provocan recesión económica y miseria colectiva. Las entidades financieras y las agencias de información economicas on quienes realmente condicionan la vida de la gente.

Las naciones de Europa, comandadas por partidos conservadores, han renunciado a desarrollar instrumentos financieros públicos en pro de los privados. Lo importante no era emprender actividad productiva, sino permitir la acumulación de capital en pocas manos. La economía de mercado ha quebrado ética y moralmente. Si queremos una "Nueva Catalunya en Europa", el Gobierno de la Generalitat debe construir un país más libre, impulsando un marco regulador "propio" en cuanto a políticas económicas, financieras y fiscales, para dar seguridad y confianza en el futuro a la gente que vive en Catalunya.

¿Qué haremos el lunes?

Josep Maria Sabaté i Guasch

Cataluña Press 22 de noviembre de 2012

 

Què farem dilluns?

Després de les eleccions del proper diumenge al Parlament de Catalunya i un cop “la voluntat del poble” s'hagi manifestat de forma plebiscitària, la nova majoria resultant dels comicis elegirà el President de la Generalitat, que formarà el seu nou govern. Serà responsable de la liquidació dels comptes públics d’enguany i, aleshores,  els catalans i catalanes podrem analitzar, sense estridències ni embolcalls protectors, el balanç polític i econòmic de dos anys de govern de CiU amb el suport econòmic del PP. Es definiran les estratègies per aquesta “Catalunya Nova” que, diuen, tanta gent desitja, i el Parlament decidirà quin marc institucional es vol impulsar i amb quin nivell de consens es pretén obtenir.

Quedarà clar si ha valgut la pena el procés electoral impulsat i, si la qüestió nacional queda ja definitivament establerta, s’haurà de treballar per sortir de la crisi amb equitat social i equilibri territorial. I per sortir-ne amb autoritat i solvència caldrà  recuperar consensos i complicitats. Si el resultat electoral enforteix el nacionalisme com opció política, sense clarificar res més, aquest sotrac a què s’ha sotmès als catalans i catalanes no haurà estat útil pel progrés econòmic i social de Catalunya.

Cal tenir molta cura amb les estridències exhibides per alguns polítics, perquè no hi ha projecte polític, econòmic o social que tingui futur si es fonamenta en la queixa contínua i en conseqüència, justifica la inacció en base a centrifugar culpabilitats. Aquest estil de fer política que patim a Catalunya no aguanta cap tipus de comparativa internacional. És únic i irrepetible, i seria desitjable que s’acabés dilluns, per tal d’oxigenar l’espai públic i bastir amb seny un projecte de país amb una generositat àmplia que generés consens social i evités el rebuig de ningú. Un cop resolts els temes identitaris, la gent honesta que vol viure dignament, majoritària a Catalunya, precisa d’un govern que els ajudi a superar les dificultats de la crisi actual i els  possibiliti, amb efectivitat, un futur millor.

Els partits polítics catalans deixaran els embolcalls que disfressen les realitats, “dites excepcionals”, i hauran de definir les seves polítiques en l’espai conservador o socialdemòcrata. No hi ha gaire més. Quan el nacionalisme català deixi de ser motiu de fer política perquè s’hagi exercit el dret a decidir, l’espai a conquerir per CiU correspon ideològicament al PSC. Així s’explica tota l’estratègia dissenyada pels experts en comunicació de CiU, que s’apropia del país i que sembla tenir com objectiu fer desaparèixer el PSC. Guanyar l’adversari es lícit, però menystenir la pluralitat d’aquest país i voler la seva eliminació es indigne, i no s’ha de permetre. Per això, el PSC ha de ser novament una força política determinant per Catalunya, i aquestes eleccions haurien de suposar l’inici de la seva recuperació.  

A partir de dilluns, caldria recuperar els modals i les formes en política, deixar ja de buscar culpables per justificar inaccions de govern i començar a actuar. A treballar, tot i els pocs instruments que disposa la Generalitat, per combatre les accions desmesurades impulsades per les institucions i grups de pressió financers i especulatius europeus, espanyols i també catalans, que després de forçar a famílies i institucions a endeutar-se sense límits per impulsar el creixement, ara ens provoquen recessió econòmica i misèria col·lectiva. Les entitats financeres i les agències d’informació són qui realment condicionen la vida de la gent.

Les nacions d’Europa, comandades per partits conservadors, han renunciat a desenvolupar instruments financers públics en pro dels privats. L’important no era endegar activitat productiva, sinó permetre l’acumulació de capital en poques mans. L’economia de mercat ha fet fallida ètica i moralment.  Si volem una “Catalunya Nova a Europa”, el Govern de la Generalitat ha de construir un país més lliure, impulsant un marc regulador “propi” pel que fa a polítiques econòmiques, financeres i fiscals, per donar seguretat i confiança en el futur dels catalans i catalanes.

Què farem dilluns?

Josep Maria Sabaté i Guasch

Catalunya Press 22 de Novembre

Asimétricos y chulos

La campaña de las elecciones al Parlament  de Catalunya está resultando tan previsible, que pasará a la historia como la más poco original y aburrida de las campañas. Todo gira alrededor de la independencia como la única solución, como la panacea, aquel remedio que lo cura todo. El producto a comercializar es: "Fe ciega en la soberanía plena". Eso sí, dentro de Europa, que es precisamente donde han ido a parar parte de la soberanía catalana y española. Todo se puede explicar a los consumidores (pues a así se nos trata, y no como ciudadanos) por parte del aparato de comunicación de CiU. Ya hace tiempo que hemos aceptado este papel, porque nadie ha sabido contrarrestar este talento.

El aparato convergente ha sido capaz de crear un producto ilusionante a base de repetir la marca, pero con una fórmula secreta. ¿Les suena como consumidores?  Estamos ante una nueva "chispa de la vida". Pero: ¡Ojo, no sabemos si el producto será light, cero, descafeinado o normal! ¡Qué paradoja más grande! ¿Recuerdan aquello del  "pájaro en mano"? Pues ahora los mismos que hace pocos meses no hablaban de independencia, han hecho de ésta el motivo principal de su ideario. Y por el contrario, aquellos que siempre han hablado de independencia, “Solidaritat per la Independència” (SI), es probable que ni resulten elegidos. No deja de resultar lógico si se mira con perspectiva comercial. Precio por precio, la gente compra producto ganador y no marca blanca.

La creación del “nuevo”-“viejo” producto Independencia es un proceso trabajado y estudiado, que se ha visto reforzado por los acontecimientos. Y si se hubiera hecho con menos chulería, sería mucho más creíble y solvente. Que es un proceso muy calculado se explica por el "tsunami" independentista que llena todas las tertulias de radio y televisión (incluidas las públicas), y es titular a diario en la prensa escrita. Pretenden que nos posicionemos constantemente al respecto, y nos obligan a demostrar que o somos buenos catalanes y estamos de acuerdo con el pensamiento dominante, o somos extranjeros. Y no es casual que entidades culturales, iconos de nuestro país, aprovechen estos días para hacer marketing telefónico con el interés aparente de asociarte, y de paso, convertirte al independentismo excluyente. De esta manera no se crean ni simpatías ni complicidades. Así sólo se están poniendo las bases para crear desencantos y frustraciones. Ahora sí puede afirmarse que los catalanes y catalanas somos "únicos y asimétricos". Los consumidores catalanes van comprando el producto Independencia, siguiendo la estela dibujada por el equipo comercial de CiU, y contando con la ayuda de nacionalistas españoles que, con su torpeza, los hacen grandes. El éxito no se podrá resistir.

Mi abuelo me decía "Quien no sabe más que una canción, sólo ganará un real". Es decir, que mal vamos si sólo nos ocupamos de hablar de lo que haremos cuando seamos soberanos y dejamos la gestión de la crisis actual a unos mercados, cuyos responsables no pasan por las urnas. La derecha y los nacionalismos siempre acaban coincidiendo, aunque compongan zarzuelas no demasiado polifónicas o sólo sepan una canción. Mi abuelo vería aquí la excepción al refrán.

Se necesitan nuevos instrumentos de Estado para Catalunya, muy cierto, pero tenemos que empezar por intentar reconstruir políticas financieras que no nos precipiten en caída libre ni a una Europa controlada por los mercados, ni a unos recortes en salud, educación y otros servicios sociales (verdaderos instrumentos de Estado, propios y singulares de Catalunya), obligados dicen, para poder pagar los incrementos de tipos de interés que precisamente determina asimétricamente esta Europa, a la que quieren entregar, con ilusión, un nuevo Estado. Sin política financiera propia no seremos más que una colonia.

No es justo que hablemos con medias palabras. No se puede decir que Cataluña exporta más, hay que decir que las empresas ubicadas en Cataluña exportan más, pero resulta que muchas son de capital no autóctono. No se puede hablar de España como si fuera un extraterrestre, la Generalitat también es Estado, todavía. Y no se puede ir de sobrados y chulos, no es necesario dinamitar todos los puentes para ser más grandes y más auténticos, porque de ganar la opción independentista, el país novel necesitará mucha ayuda y complicidades para crecer. Y los modales y maneras serán muy necesarios para construir una diplomacia catalana que precisará desplegar relaciones internacionales excelentes con los países vecinos, como corresponde a un estado de calidad.

 

Josep Maria Sabaté i Guasch

tradución del articulo publicado en Catalunya Press el 8 de Noviembre

Asimètrics i fatxendes

La campanya a les eleccions al Parlament està resultant tan previsible, que passarà a la història com la més poc original i avorrida de les campanyes. Tot gira sobre la independència com a panacea, com l'única solució: és com aquella poció que ho cura tot. El producte a comercialitzar és: “Fe cega en la sobirania plena”. Això sí, dins d’Europa, que és precisament on ha anat a parar part de la sobirania catalana i espanyola. Tot es pot explicar als consumidors (així se’ns tracta, i no com a ciutadans) per part de l’aparell de comunicació de CiU. Ja fa temps que hem acceptat aquest paper, perquè ningú ha sabut contrarestar aquest talent.

L’aparell convergent ha estat capaç de crear un producte il•lusionador a base de repetir la marca, però amb una fórmula secreta. Us sona com a consumidors? Estem davant d’una nova “chispa de la vida”, però ull: No sabem si el producte serà light, zero, descafeïnat o normal! Quina paradoxa més gran, recorden aquell "peix al cove"? doncs ara els mateixos, que fa pocs mesos no parlaven d’independència, n’han fet motiu principal del seu ideari. I per contra, aquells que sempre han parlat d'independència, Solidaritat per la Independència (SI), és probable que ni resultin elegits. És lògic, si es mira amb perspectiva comercial. Preu per preu, la gent compra producte guanyador i no marca blanca.
La creació del nou vell producte Independència és un procés treballat i estudiat, que s’ha vist reforçat pels esdeveniments. I si s’hagués fet amb menys fatxenderia, seria molt més creïble i solvent. Que és un procés molt calculat s’explica pel “tsunami” independentista que omple totes les tertúlies de ràdio i televisió (incloses les públiques), i és titular diàriament a la premsa escrita. Gairebé ens fan posicionar constantment, obligant-nos a tenir que demostrar, si som bons catalans i estem d’acord amb el pensament dominant, o som estrangers. I no és casual que entitats culturals, icones del nostre país, aprofitin aquests dies per fer màrqueting telefònic amb l’interès aparent de associar-te, i de pas, convertir-te al independentisme excloent. D'aquesta manera no es fa ni xarxa ni complicitats, així només estan posant les bases per crear desencisos i frustracions. Ara sí que es pot afirmar que els catalans i catalanes som “únics i asimètrics”. Els consumidors catalans van comprant el producte Independència, seguint l'estela dibuixada i comptant amb l’ajut de nacionalistes espanyols que, amb la seva malaptesa, els fan grans. L’èxit no es podrà resistir.

El meu avi em deia “Qui no sap més que una cançó, només guanyarà un xavo”, és a dir, que malament anem, si només ens ocupem de parlar del què farem quan siguem sobirans plens, i deixem la gestió de la crisi actual als mercats, per cert, els seus responsables no passen per les urnes. La dreta i els nacionalismes sempre acaben coincidint, encara que facin sarsueles no massa polifòniques, o només sàpiguen una cançó. El meu avi veuria aquí l'excepció a la dita.
Es necessiten nous instruments d’Estat per Catalunya, molt cert, però hem de començar per intentar reconstruir polítiques financeres que no ens aboquin en caiguda lliure a una Europa controlada pels mercats, i a unes retallades en salut, educació, i serveis socials (veritables instruments d’Estat propis i singulars de Catalunya), obligades diuen, per poder pagar els increments de tipus d’interès que precisament determina asimètricament, aquesta Europa a qui volen entregar, amb il•lusió, un nou Estat. Sense política financera pròpia no serem més que una colònia
No és just que parlem amb mitges paraules. No es pot dir que Catalunya exporta més, s’ha de dir que les empreses ubicades a Catalunya exporten més, i resulta que moltes són de capital no autòcton. No es pot parlar de l’Estat Espanyol com si fos un extraterrestre, la Generalitat també és Estat, encara. I no es pot anar de sobrats i fatxendes, no cal dinamitar tots els ponts per ser més grans i més autèntics, perquè de guanyar l'opció independentista, el país novell necessitarà molta ajuda i complicitats per créixer. I els modals i les maneres, seran molt necessàries per bastir una diplomàcia catalana que precisarà desplegar relacions internacionals excel•lents amb els països veïns , com correspon a un estat de qualitat.

Josep Maria Sabaté i Guasch
Catalunya Press 8 de Novembre de 2012

A deshora i amb el pas canviat

El Govern de la Generalitat hauria d’estar dedicant tots els seus esforços a garantir que els catalans puguin fer front dignament als temps difícils que vivim, amb polítiques concretes,determinant l’origen del fons econòmic que ha de disposar la Generalitat pels propers anys i destinant els recursos necessaris per proveir els serveis públics que determina l’Estatut. Però no es així: la convocatòria de les eleccions justifica la seva inacció. En aquests moments, el Parlament de Catalunya hauria d’estar debatent els pressupostos per l’any 2013, però el Govern de CiU ha renunciat a l’exercici de l’Autogovern, que suposa la realització dels pressupostos i la llei d’acompanyament, posant els interessos de partit per davant dels interessos de país.

Encara que es pot prorrogar legalment la vigència dels pressupostos del 2012, en l’actual context no es legítim ni creïble que sigui així. El que pretén el Govern de CiU és endarrerir una nova fornada de retallades de drets i serveis que s’albira farà, un cop conegut el projecte dels pressupostos del’Estat pel 2013 que ara es debat a Madrid.

A deshora i no a Contracor, és com actua el Govern. I llavors els seus comercials ho expliquen, com és habitual,senyalant els culpables amb sentiments patriòtics,per tal d’evitar passar comptes. En alteixen la única veritat possible, és a dir, la seva política de barreges, partit-país i viceversa, i engrandeixen les seves raons desqualificant l’adversari. Així, el “no fer” embolicat de sentiments i paraules buides, per primer cop a la història de Catalunya, és considerat un gran mèrit. En realitat, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries per la independència no és fruit d’escoltar el clam de la manifestació de l’onze de setembre. Ho demostra el fet que aquest any les conselleries no havien engegat els treballs previs a la proposta de pressupostos que normalment es realitzen al mes de juliol. El guió ja estava escrit.

Forçar el clima polític i social, fent crits valents d’independència, evitar portar al Parlament un projecte de pressupostos, i alhora l’aconseguir que pràcticament a Catalunya no es parli de res més, té molt de mèrit estratègic, i molt poca lleialtat institucional i compromís amb les necessitats dels catalans.

L’equip de vendes de Presidència no se surt un mil·límetre del guió del Govern, que no és, per cert, el programa electoral amb què es va presentar CiU a les eleccions. Aquest guió, i els seus autors practiquen el “Yuppisme” (ara explicarem el concepte), i passaran a la historia per, menystenir i ignorar, les brutals conseqüències, que tindran d’immediat les seves decisions per la qualitat de vida dels catalans i catalanes.

El “sistema de mercat” dels països desenvolupats, introdueixen la política, per generació espontània, a professionals amb capacitat de lideratge i bons comunicadors, que s’han d’envoltar, per generar discurs, de bons experts o especialistes sectorials. Així van sorgir a finals dels anys 80 els “yuppies”. Personatges que amb l’etiqueta de “Gauche divine”, i entestats en fer oblidar les ideologies, actuen al marge de qualsevol ètica, diferenciant en el seu espai d’influència entre amics i enemics. El seu objectiu en política és vendre el producte que representen utilitzant totes les estratègies comercials adaptades a la Política.
En aquests moments, les decisions polítiques dels governs del’Estat i la Generalitat sembla (i dic sembla) que estan en mans de polítics d’aquesta mena. Però també pot observar-se que, en els partits que no governen, aquests personatges també abunden. I per tant, els ciutadans i ciutadanes estan atrapats per un estil determinat de fer política.

Després de dos pressupostos i de la incapacitat manifesta de complir amb els compromisos electorals,CiU,al mig de la legislatura, diu que ja no és moment de pactes ni fiscals ni socials, sinó de generar alternatives per sortir de la crisi. Per això precisa una majoria absoluta al Parlament? CiU creu estar en possessió de la veritat absoluta,i propugna com a única solució la independència. Els seus mitjans de comunicació afins no parlen d’altra cosa tot el dia, mentre la qualitat de vida de la gent va de mal en pitjor. Doble discurs o doble moral?.

Amb el pas canviat ha agafat als partits d’esquerra les eleccions de Galicia, Euskadi i Catalunya, i per tant es serà molt difícil explicar alternatives de govern creïbles si no s’utilitzen els mateixos instruments que els partits del govern. Estem segurament davant d’un canvi d’època, però no s’ha de produir a deshora i amb el pas canviat. Per guanyar credibilitat des de l’esquerra, és necessari generar alternatives solvents que impliquin compromisos reals amb el país. I per tant, s’han de definir primer i explicar després, nous instruments de governança de les institucions i empreses públiques, i també privades; és essencial legislarper tal que els governs puguin fixar el tipus d’interès legal del diner, per evitar que el fixi el mercat i s’especuli amb el deute de governs i famílies. I també és imprescindible que el salari mínim interprofessional, i també la pensió mínima, permetin viure una família.
I no cal complicar més les coses, aquests conceptes la gent els entén, i és el què espera: transparència i bona gestió dels recursos públics, governs que donin seguretat i confiança i una vida digna. Fem-ho fàcil.

Josep Maria Sabaté Guasch

Seguretat Social Pròpia ?

El reconeixement dels drets socials dels ciutadans, l’últim segle a Europa, adquireix una gran importància en l'agenda internacional. Els drets a l'alimentació, al treball, a la salut, a l'habitatge, a l'educació i a la seguretat social van ser incorporants (de forma diferent en cada Estat), a les lleis nacionals, responsabilitzant l'Estat en la provisió i/o finançament del benestar.

La seguretat social avarca 5 àmbits d’actuació: vellesa, invalidesa i mort, malaltia i maternitat, accidents de treball, desocupació i assignacions familiars. I dins l’Estat la titularitat del patrimoni únic de la seguretat social correspon a la Tresoreria General.

Els ingressos i despeses de la Seguretat Social engloben els del sistema de la Seguretat Social (entitats gestores, serveis comuns i mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els dels organismes autònoms que gestionen les prestacions socials i les mútues de funcionaris.

El diferencial entre el que aporta Catalunya i el que rep, en conceptes de Seguretat Social, és també una part del saldo fiscal (1). El 2006 va ser negatiu per Catalunya per un import superior als 3.000 M€, és a dir, en llenguatge sobiranista, un espoli. Però el 2009 a Catalunya ja s’inverteix i es reben mols més diners, que no pas se’n cotitzen a l’Estat, i resulta un saldo favorable de més de 1900 M€. No hi ha adjectiu per explicar-ho en el nou format mercantil-sobiranista, ara és l’Estat qui aporta més.

Els comptes de la Seguretat social del 2010 al 2012 encara seran mes favorables per Catalunya; les aportacions netes de l’Estat seran més elevades, donat que han disminuït els seus ingressos perquè han caigut les cotitzacions d’empreses i treballadors, per la crisi, i també per les retallades de les Administracions. Les despeses tenen un comportament invers, i s’han incrementat de forma molt quantiosa, d’una banda també per la crisi perquè hi ha més catalans aturats, i d’altra perquè han incrementat el nombre de pensionistes catalans, per l’envelliment de la població.

Ens parlen els sobiranistes de recaptar tots els tributs mitjançant l’Agència Tributària Pròpia, creada pel conseller socialista Castells. Però com es plantegen des del Govern de Catalunya la Seguretat Social pròpia? Perquè no ens expliquen com abordaran aquest aspecte de les balances fiscals que tenen un comportament invers a l’anomenat espoli fiscal ?

Perquè no parlen de la Seguretat Social els experts en Màrqueting polític que dissenyen el camí cap a la sobirania plena? Què pensen fer amb les Mútues d’accidents i Malalties Professionals?

Quan els arguments són a l’inrevés i afavoreix clarament a Catalunya que la caixa de la seguretat social sigui única a nivell d’Estat, eviten els debats. Caldria fer les coses més fàcils i explicar-les millor, el debat sobiranista es pot mantenir sense amagar debats per aconseguir adhesions fàcils a plantejaments basats més en eslògans que en plantejaments rigorosos d’un país que vol avançar amb fermesa, sense excloure a ningú.

El Govern de CiU no ens ha aclarit si vol que les cotitzacions a la seguretat social d’empreses i treballadors catalans com a components de la balances fiscals, les recapti l’Agència Tributària de Catalunya.

En aquest cas, i sent el saldo favorable a Catalunya i no a l’Estat, no ven victimisme patriòtic, Catalunya rep més que no aporta. La sobirania plena ha de ser la integral de moltes sobiranies i per tant no es pot oblidar res per dissenyar. Jo entenc que la seguretat social és la principal estructura d’Estat, i per tant l’han de tenir pensada i definida els experts de CiU.

Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, i els serveis de publicitat del Govern de CiU, estan creant un prototip de Català excloent que valora més els aspectes identitaris que els de desenvolupament econòmic i social. La seguretat social pròpia no pot estar absent dels debats, pel sol fet que és favorable a Catalunya.

Com exemple, observeu la lectura que aquests dies fa el portaveu del Govern dels recàrrecs aplicats per impagaments de les quotes del Govern a la seguretat social, per part la tresoreria del la seguretat social, que també és catalana. Quin cinisme més gran, com en saben de vendre barreges. En la mateixa línia, fa uns mesos demanaven els traspassos dels hospitals de l’ICS, per vendre-se’ls, i ho deia així de clar el conseller d’Economia, i ho argumentava dient que és patrimoni dels catalans.

Les empreses catalanes i no catalanes que es troben en casos similars d’impagaments obren processos negociadors i arriben a acords, així ho contempla la llei, aquella llei que el Govern de CiU compleix només quan es tracta de pagar a entitats financeres. En aquets cas, fa el que sigui per pagar interessos i recàrrecs, sense ni piular fins a l’extrem de deixar de pagar escoles i hospitals per poder fer-ho. Però la seguretat social que ara és més nostra que mai i ha de pagar puntualment les pensions i l’atur, i no entén de moment de sobiranismes, entén de persones.

CiU ha començat una campanya separatista despectiva i necessita cada dia obrir un debat contra l’Estat i també contra el PSC. Aquest és el veritable rostre del nou sobiranisme exclusiu.

Que en faran de la Seguretat Social? serà Pròpia? Començaran de zero?


Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya
publicat a Catalunya Press el 11 d'Octubre de 2012


(1) segons l’informe “Resultats de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”, publicat per la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

El neguit dels Herois

Els experts en màrqueting de presidència ja els va anar bé que el president Mas anés a Madrid i rebés un cop de porta per part del president Rajoy, i així tot s’ha desenvolupat segons el guió previst per aquests experimentats en emmascarar la realitat. Ara l’objectiu més immediat es aconseguir que el President “regni” en lloc de governar.

Els últims esdeveniments, convocatòria d’eleccions incloses, han estat provocats amb l’únic objectiu de novel•lar històricament el procés, el que permet d’entrada i permetrà més en un futur, construir interpretacions a mida per tothom: partits polítics, coalicions, federacions, corrents d’opinió, visionaris, sectes i personatges de tot tipus. Això només té avantatges per qui domina l’escena, perquè la indefinició li permet fer tot tipus de viratges per tal d’evitar un desfet, però la història no novel•lada acaba per posar a tothom al lloc que li correspon.

No és cert que la història avui s’escrigui d’immediat, és la notícia la que es comunica d’immediat no deixant espais pel relat poètic. És per això que en moments tan convulsos i complexes com els que estem vivint no es pot confondre la gent, s’ha de parlar clar i oferir un programes coherents i factibles pel país, i amb el balanç actual de govern el President Mas no pot parlar clar: perquè ha incomplert tots els seus compromisos electorals, perquè ha incomplert els acords que va signar amb els socialistes per fer possible la seva investidura, i perquè ha incomplert tots els mandats del Parlament en què el seu grup CiU s’havia quedat sol. Però amb el seu discurs-míting del dia 25 al Parlament, semblava que havien construït un nou país partint del no res. Per això un missatge no creïble com aquest calia elevar-lo a la categoria de visió messiànica, i justificar l’acció al marge de la Llei feta pel superheroi.

El president ha Levitat i ens ha ofert la terra promesa, travessarem deserts i obrirem oceans, i en arribar (no ens ha dit a on) es retirarà, brillant. Caldrà esmerçar molts esforços per fer-lo aterrar sense que ningú prengui mal. La única veritat, de moment, és que els dos artífexs de les retallades i del retrocés en drets socials més grans de la història de Catalunya i Espanya, havien de poder explicar de la seva reunió el que més els convenia a ambdós, junts i per separat, evitant en tot moment abordar els problemes reals dels catalans i catalanes. I ho han aconseguit, ja tots estem embolicats en les banderes.

Això els permet d’una banda elevar la categoria de la trobada de presidents, passant de ser el que tocava, negociació habitual per parlar del nou finançament de Catalunya, a fita històrica per la reconstrucció nacional, i d’altra passar pàgina i menysprear l’encontre per potenciar el sentiment de maltractament de l’Estat a Catalunya. Els hi ha sortit molt bé a tots dos, i altre cop s’ha aconseguit centrar tots els debats del país al voltant de la Independència, mentre a la Catalunya real qui evita la fractura social és Càritas, el Banc d’Aliments i la Creu Roja, i per això els nostres herois estan neguitosos.

Neguit davant del seu poble, que no està al seu darrere per molt que l’embolcall i la campanya publicitària de venda del producte que els hi ha dissenyat l’aparell, sigui de màxima qualitat, que ho és, però no deixa de ser això: un producte comercial. Els nostres herois estan neguitosos perquè el poble no els aclama unànimement.

I mentre decidim com volem que sigui el “Nou Vell País”, i què farem per fer-ho possible, la nostra dependència dels grups financers sense fronteres va en augment, i la gent s’empobreix dia a dia.

Josep Maria Sabaté Guasch
Diputat Socialista al Parlament de Catalunya

Ctalunya PRess 27 09 2012